En aquesta secció del blog parlaré principalment de música electrònica de ball i d’alta fidelitat, dues àrees que vaig descobrir sobretot durant els primers anys després d’instal·lar-me a Lleida. Val a dir que des de llavors fins avui he anat reescoltant i profunditzant en molts dels discs i gèneres que apareixen en aquest blog. Vull dir: mai he deixat d'escoltar estils i gèneres com el pop, rock, beat, no wave, fusió, jazz, folk, cantautor, etc. perquè formen part dels meus gustos i m'han donat i em segueixen donant molts bons moments

Feta aquesta prèvia, a continuació em disposo a parlar de la música electrònica de ball i l'alta fidelitat, dos descobertes de gran importància que van eixamplar notablement la meva visió de la música

Algú com jo que durant l'adolescència s'havia interessat sobretot per gèneres com el rock o el pop —inclús tocant la bateria amb un grup d'amics de l'institut—, la cultura de la discoteca de música electrònica la tenia pràcticament ignorada. Quan sortíem amb els amics ens agradava la cultura del pub i si vaig assistir a espais més grans com la sala Razzmatazz o el festival Primavera Sound va ser per escoltar grups de pop/rock alternatiu

Durant els anys universitaris vaig intentar aproximar-me a la música electrònica perquè intuïa que podia ser un terreny interessant però cap de les portes on vaig trucar em va conduir fins on jo volia. Cartells com els del festival Sonar, la programació de la sala Nitsa o l'enfocament de la revista Dancedelux (la sucursal dance de la Rockdelux) eren més aviat capses de ressonància de la cultura techno club, un estil que sense desmereixe'l, mai m'ha entusiasmat ni estimulat. Discs com Frequencies (1991) de LFO, A new home (1997) de The frogmen, Recicla-ho (1997) d’An der beat o Mú! (1998) de Resonic, que eren citats com a essencials de la música electrònica de tombant de segle, m'havien deixat completament fred: la premsa i els esquemes que m'havien esperonat anys anteriors a descobrir el món del pop/rock alternatiu no m'havien funcionat per la música electrònica de ball

Va ser quan tenia uns 26 anys que vaig descobrir unes cançons que em van cridar l'atenció i em van permetre començar a entreveure l'univers de la música electrònica orientada al ball que havia estat cercant. D’alguna manera vaig sentir que aquesta vegada sí que havia emprès un camí que em podia conduir cap al que cercava dins l’electrònica (que era ni més ni menys que el techno amb més pegada, el trance i el progressive)

Les cançons en qüestió eren dels valencians Megabeat / Interfront, una formació a la que li tinc un apreci especial per haver estat la meva porta d'entrada definitiva al fenòmen que estic tractant en aquesta secció. Recordo escoltar les seves cançons més conegudes en bucle amb els altaveus Bose, inclús posant —per donar ambientació— un filtre roig a la llum de la sala principal del meu pis

Per circumstàncies laborals, aquella època vaig conèixer al Roger, un company de feina d'aleshores que va viure en primera persona els anys de les discoteques techno/trance/rave d'inicis dels anys 90 i que em va retroalimentar en els meus inicis de descoberta del fenòmen. Ell em contava anècdotes i vivències d'aquella època i jo, per la meva banda, vaig començar a fer una pentinada massiva d'aquell llegat: per fi havia trobat el que cercava, la música electrònica de ball que realment m'estimulava

De la nit al dia aquells estils musicals em van encantar. L'estímul definitiu que em va dur a escoltar moltes de les sessions d'aquelles sales va ser La cinta del verano (1994) de Frank Trax, el DJ de la mítica Scorpia central del sonido d'Igualada, una discoteca homologable a les discoteques i clubs de techno/trance del centre d'Europa, en tant que en ella sonaven totes les novetats discogràfiques de Bèlgica, Holanda i Alemania: ells van ser un dels grans importadors del fenòmen a casa nostra, per exemple adquirint pràcticament tot el catàleg de la primera era de Bonzai Records o convidant DJs internacionals punters de l'escena

En aquells dies, setmanes, mesos i anys vaig escoltar multitud de sessions de moltíssimes de les sales d'aquell fenòmen: Scorpia, Chasis, Pont Aeri, La sala del cel, Omen, Attica, Cöncör, Spook, ACTV, El torero, Disco 8, etc. i altres sales més petites i menys conegudes

Aquestes sessions i DJs em van ensenyar l'essència de la mescla de cançons i quin era l'objectiu estètic —l'ambient que sabien crear— i funcional —que la gent ballés, s'ho passés bé i s'identifiqués amb el fenòmen— a perseguir

Paral·lelament vaig començar a escarbar la majoria dels segells holandesos, belgues i alemanys d'aquella època, fet que em va comportar el seu temps però em va donar una perspectiva molt exacta del volum i característiques d'aquell moviment

A continuació comparteixo alguns fragments de sessions que comprenen el naixement i el desenvolupament del techno/trance europeu. Per mi signifiquen el millor d'un esperit que encara està vigent avui en dia, una cultura que uneix la música de ball amb l'avantguarda:

A continuació comparteixo algunes cançons representatives de l'evolució del techno/trance europeu des dels inicis dels anys 90 fins a inicis dels anys 2000

La selecció està pensada com a primera aproximació per a aquelles persones que vulguin submergir-se en el fenomen sense tenir-hi coneixements previs. Si vols aprofundir més pots recórrer a llistes de reproducció disponibles a Internet, escoltar sessions de diferents DJs que et resultin interessants o explorar els catàlegs dels segells més rellevants de cada subgènere

El meu camí fins arribar a comprendre que és l'alta fidelitat (o àudio d’alta gamma) va ser llarg: d'entrada perquè no és un fenòmen de masses —menys entre gent de 27 anys— i, per altra banda, perquè moltes vegades es presenta de forma confusa, exagerada o mal explicada

Primerament cal entendre que la humanitat porta un segle gravant i reproduint àudio (les dos cares de la mateixa moneda) i és natural que s'hagin establert unes mètriques per avaluar-ne la qualitat i poder discutir-la en termes raonables

Jo personalment em vaig passar més de 20 anys escoltant música sense preocupar-me de la qualitat tècnica de gravació / reproducció. I no ens hem de posar les mans al cap, a tots ens ha passat: és un fenòmen comú. Les raons són múltiples i podríem teoritzar bastant, però per simplificar-ho: el consum de música avui en dia, en general, es dóna en contextos on la qualitat de gravació i reproducció no està especialment valorada. Per exemple, es fan servir altaveus amb rendiment moderat (altaveus del cotxe, altaveus bluetooth portàtils, altaveus bàsics d'ordenador, etc.) o auriculars (en els quals l'expansió natural de l'àudio està esbiaxada)

En un moment donat, varies veus em van aconsellar fer-me amb un equip estèreo. Jo inicialment he de reconèixer que no entenia el motiu, però —simplificant-ho per raons didàctiques— podríem dir que té a veure, sobretot, amb:

• Distàncies:
  
  
  • Les distàncies entre els 2 altaveus i l'espectador han de formar un triangle equilàter (idealment d'uns 3 metres de costat), per tal de tenir les 2 senyals de l'estèreo equidistants
  • Els altaveus han d'estar a l'alçada de les oïdes


• Equipament:
  
  
  • Receptor (exemple: Pioneer SXN30)
  • Altaveus
  
  
• Entorn:
  
  
  • Una sala mínimament apta per l'escolta d'àudio: per exemple, que no provoqui uns ecos excessius

Aquesta unió de distàncies, components especialitzats i entorn defineixen un esquema d'àudio d’alta gamma

Jo ho he exemplificat amb el Pioneer SXN30 perquè m'ha donat bons resultats. Actualment faig servir moltíssim (i al públic general li pot interessar) la funcionalitat d'enviar-li àudio remotament des de l'Spotify o aplicacions semblants. Si no fas servir aquesta funcionalitat i ets molt amant dels vinils, podries substituir el receptor per un tocadiscs i un amplificador (ho dic perquè és una altra configuració comuna)

Un cop disposes d'un entorn d'aquestes caràcterístiques, amb el temps aniràs fixan-te quines gravacions estan més ben fetes i quines no tant. Això si, us puc afirmar que un 95% de la música gravada el darrer segle no compleix -i sovint de llarg- els criteris que avaluen l'alta fidelitat. I per poc que entrenis l'oïda, ho notaràs. Segurament una IA pugui remasteritzar tard o d'hora tot aquest desgavell, però de moment és el que tenim

Dic això perquè un cop tinguis un entorn d'àudio d’alta gamma i observis que gran part de la teva col·lecció no sóna del tot bé, acudiràs a fòrums d'Internet i sentiràs a parlar d'agulles de tocadiscs fetes de minerals exòtics, amplificadors amb vàlvules, tocadiscs de 2500€ i amplificadors de 14000€. Res d'això, fes-me cas, si tens un bon equip dissenyat i instal·lat per un professional i tot hi estar en bon estat, no sóna bé, la responsabilitat recau sobre l'enginyeria d'àudio del que estiguis escoltant, no sobre l'equip

Seria oportú que en general tan el públic com productors, DJs, artistes, etc. es posessin les piles en aquest sentit. Des d'aquí aportaré el meu gra de sorra

Des de la prespectiva de l'oïent, uns consells:

• Parla amb el professional HiFi de la teva localitat i fes-te amb un equip d'alta fidelitat (normalment també t'he l'instal·larà a casa) com el que hem comentat anteriorment. Pressupost: uns 700€. Tens àudio en alta fidelitat per tota la vida i aquest equip pot passar de pares a fills. L'àudio dóna pel que dóna, no hi poden haver grans revolucions: tenim 2 orelles capaces de captar un rang de freqüències determinat i això no està previst que canvii


• No renunciis a escoltar música al cotxe, gimnàs, al tren o pel carrer, però valora la possibilitat de fer-ho amb l'esquema d'àudio d’alta gamma que tindràs a casa, el so es propagarà de forma natural, no el tindràs directament injectat a l'oïda, i això et proporcionarà l'experiència més satisfactòria en termes d'audició

Des de la perspectiva dels artistes, DJs, productors, etc. uns consells:

• Cal entendre bé que és l'alta fidelitat -o una gravació excel·lent- i saber-la identificar


• Sempre caldran altaveus (no auriculars) per fer un anàlisi definitiu de si es compleixen o no els paràmetres de l'alta fidelitat


• Hi ha molta literatura al respecte. Jo vaig seguir el llibre Guide to High-End Audio de Robert Harley el qual aconsello llegir-lo íntegrament. Aquestes són les mètriques bàsques a tenir en compte per mesurar l'alta fidelitat:
  
  
  
  • Balaç tonal: medeix el bon quilibri entre els greus, els mitjos i els aguts
  
  
  • Perspectiva general: mesura si l'aparent distància entre la música i l'oïent és la correcta
  
  
  • El aguts: mesura que els aguts tinguin una presència adeqüada, sense estar sobreemfatitzats. Per exemple: plats de bateria excessius o sibilància excessiva (sons de "s" i "sh") en les veus
  
  
  • El rang mitjà: mesura que el rang mitjà tingui una presència adeqüada
  
  
  • Els greus: mesura que els greus tinguin una presència adeqüada
  
  
  • L'escena sonora: mesura la correcta amplitud i profunditat de l'escena sonora (es a dir, l'aparent mida física de la presentació musical)
  
  
  • Els dinàmics: mesura la correcta relació de diferència de nivell entre els sons més suaus i els més forts
  
  
  • El detall: mesura la correctesa dels sons transitoris (aquells que tenen un atac sobtat)
  
  Al llibre de Harley estan explicades amb més precisió, jo aquí les volia enumerar de forma didàctica

Finalment, aquí us comparteixo alguna cançó de referència del que podríem considerar alta fidelitat:

Al llarg dels darrers anys he anat perfeccionant l'oïda. Es qüestió de temps, pràctica i interés, no hi ha més

El primer que vaig fer es depurar tota la meva col·lecció de discs de vinil, quedant-me amb els que més o menys podríem considerar que compleixen els requisits de l'alta fidelitat

També vaig fer un canal de Youtube dedicat a l'anàlisi de discs: HiFi records reviews. Va ser una experiència divertida perquè vaig combinar fotografia, vídeo, elaboració de guions i haver de llegir literatura al respecte. Va ser el moment on vaig descobrir el llibre de Robert Harley i les mètriques d'anàlisi. Ja sol per això em va valdre la pena la dedicació

En conclusió diré que l'alta fidelitat és un cami de no retorn. Jo intento actuar amb coherència: assumeixo que la major part de música està gravada de forma més o menys deficient i la gaudeixo al gimnàs, pel carrer, a l'iPad mentre cuino, etc. Em reservo per l'equip stèreo allò que està ben gravat

Per altra banda intento fomentar l'alta fidelitat dins les meves possibilitats. Actualment em trobo analitzant cançons de pop i rock alternatiu per una banda i techno i trance per l'altra per poder oferir sessions de DJ tenint en compte els requisits de l'alta fidelitat