|
Part II
Aquesta secció comprèn la meva etapa dels 18 als 24 anys, quan vivia a Barcelona. Van ser anys plens de descobertes: fires de discos, la passió pel vinil, conèixer persones del sector, concerts i passejades interminables per botigues de discos
|
En aquesta secció del blog recopilaré el que vaig escoltar durant la meva època d'estudiant a Barcelona. Van ser anys d'aparcar una mica el rock / pop alternatiu que havia escoltat els darrers 3 o 4 anys per submergir-me a altres estils i corrents. Per mi va ser una evolució natural, fruit de la curiositat
Els anys 60
Els anys 60 van ser temps de convulsió en molts sentits. Jo vaig haver de fer vàries lectures per acabar tenint una visió més o menys panòptica dels fets: una sacsejada social va recórrer molts punts d'occident per motius diversos però que podríem resumir en la persistència d'unes estructures tradicionals (família autoritària, universitat rígida i elitista, església encara influent) sumades a una classe dirigent disciplinària i marcada per la segona guerra mundial que no connectava amb una generació de joves que no havia viscut la guerra, que tenia ganes de significar-se, experimentar amb les drogues, alliberar-se sexualment, defensar els drets polítics i sindicals, divertir-se, etc.
Cada país tenia la seva especificitat. A França, el Maig del 68 va simbolitzar l’emergència d’una nova generació universitària, polititzada i crítica, que -inspirada parcialment per idees marxistes- va aconseguir connectar amb la classe obrera i impulsar una contestació massiva. Als Estats Units els moviments pels drets civils de la població negra i en contra de la guerra de Vietnam també havien sacsejat una part del país. A l’Estat espanyol hi havia un moviment creixent de rebuig a la dictadura franquista que va desembocar en la declaració de l’estat d’excepció del gener de 1969, que va paralitzar temporalment l’activitat de diverses universitats. Al 1968 a Txecoslovàquia va haver-hi la Primavera de Praga. A Itàlia, l’efervescència estudiantil i obrera també va créixer a finals dels 60, culminant en el Sessantotto, amb ocupacions d’universitats i vagues massives que van sacsejar el sistema polític i social del país
La música també va viure una intensa transformació. El folk servia de banda sonora per a moviments socials i protestes, especialment a la costa oest dels EUA. El rock californià va capturar l’esperit de la contracultura amb sons psicodèlics. Alhora, el jazz experimentava amb noves formes i fusió de gèneres, donant lloc al free jazz i al jazz-rock. Paral·lelament, el beat britànic, amb grups com els Beatles, i el rock més experimental, de bandes com The Velvet Underground, expandien els límits del pop i del rock
Cada país tenia la seva especificitat. A França, el Maig del 68 va simbolitzar l’emergència d’una nova generació universitària, polititzada i crítica, que -inspirada parcialment per idees marxistes- va aconseguir connectar amb la classe obrera i impulsar una contestació massiva. Als Estats Units els moviments pels drets civils de la població negra i en contra de la guerra de Vietnam també havien sacsejat una part del país. A l’Estat espanyol hi havia un moviment creixent de rebuig a la dictadura franquista que va desembocar en la declaració de l’estat d’excepció del gener de 1969, que va paralitzar temporalment l’activitat de diverses universitats. Al 1968 a Txecoslovàquia va haver-hi la Primavera de Praga. A Itàlia, l’efervescència estudiantil i obrera també va créixer a finals dels 60, culminant en el Sessantotto, amb ocupacions d’universitats i vagues massives que van sacsejar el sistema polític i social del país
La música també va viure una intensa transformació. El folk servia de banda sonora per a moviments socials i protestes, especialment a la costa oest dels EUA. El rock californià va capturar l’esperit de la contracultura amb sons psicodèlics. Alhora, el jazz experimentava amb noves formes i fusió de gèneres, donant lloc al free jazz i al jazz-rock. Paral·lelament, el beat britànic, amb grups com els Beatles, i el rock més experimental, de bandes com The Velvet Underground, expandien els límits del pop i del rock
Recomanacions musicals de l'època
The velvet underground & Nico
1967
Gravat el 1966 però aparegut el 1967 (degut a la censura i problemes amb l'edició), el primer disc de la Velvet és un disc que senyala com cap altre l'esdevenir de la música moderna
El disc té molts mèrits. Primerament ser una obra interessantíssima des de l'inici fins al final: no li sobra cap cançó. Ja sol aquest fet mereix la seva inclusió en aquesta secció. Però no acaba aquí
Un altre mèrit és el d'haver marcat el camí del rock de calada experimental amb cançons com European son de gairebé 8 minuts instrumentals i d'experimentació. Però tampoc acaba aquí
Hi ha un tercer mèrit que no ha de passar desapercebut: per mi és el disc bandera d'una forma d'entendre els àlbums en la que es trenca l'homogeneïtat de les seves cançons. The velvet underground & Nico fa saltar pels aires l'idea dels discs monolítics: cap altre LP il·lumina amb tanta claredat com trencar la linealitat d'una obra gràcies a l'us de recursos com la intercal·lació de diferents gèneres i intensitats, però mantenint una coherència entre sí. Tenim cançons tranquil·les com Sunday morning, Femme fatale o I'll be your mirror, cançons amb més intensitat com I'm waiting for the man o Heroin (que a la vegada té varis registres), cançons amb una certa calma i dissonància com The black angel's death song i la ja comentada European Son, on premen l'accelerador al màxim
Per cert, un reconeixement al Andy Warhol per exigir l'inclusió de Nico al disc. Si parlem d'una obra que trenca dogmes i sap aportar matisos i variabilitat a les cançons que el componen és gràcies a decisions com aquesta
The velvet underground & Nico és una obra mestra i visionària com poques
Imprescindible
El disc té molts mèrits. Primerament ser una obra interessantíssima des de l'inici fins al final: no li sobra cap cançó. Ja sol aquest fet mereix la seva inclusió en aquesta secció. Però no acaba aquí
Un altre mèrit és el d'haver marcat el camí del rock de calada experimental amb cançons com European son de gairebé 8 minuts instrumentals i d'experimentació. Però tampoc acaba aquí
Hi ha un tercer mèrit que no ha de passar desapercebut: per mi és el disc bandera d'una forma d'entendre els àlbums en la que es trenca l'homogeneïtat de les seves cançons. The velvet underground & Nico fa saltar pels aires l'idea dels discs monolítics: cap altre LP il·lumina amb tanta claredat com trencar la linealitat d'una obra gràcies a l'us de recursos com la intercal·lació de diferents gèneres i intensitats, però mantenint una coherència entre sí. Tenim cançons tranquil·les com Sunday morning, Femme fatale o I'll be your mirror, cançons amb més intensitat com I'm waiting for the man o Heroin (que a la vegada té varis registres), cançons amb una certa calma i dissonància com The black angel's death song i la ja comentada European Son, on premen l'accelerador al màxim
Per cert, un reconeixement al Andy Warhol per exigir l'inclusió de Nico al disc. Si parlem d'una obra que trenca dogmes i sap aportar matisos i variabilitat a les cançons que el componen és gràcies a decisions com aquesta
The velvet underground & Nico és una obra mestra i visionària com poques
Imprescindible
Femme fatale
|
|
All tomorrow's parties
|
|
The black angel's death song
|
|
The eyes
-
When the night falls
1965
When the night falls, dels anglesos The Eyes, la vaig escoltar molt; per mi és una de les millors cançons del corrent mod, per la seva gràcia i contundència excepcionals
|
|
Brenner's folk
-
Clara lluna
1966
l’arbre cull els primers flocs
són com joies que ens ha donat el cel
són com trossets de diamant
|
|
Los cheyenes
-
Tu no llegaste a mi
1966
Aquesta Tu no llegaste a mí dels barcelonins Los Cheyenes em sembla una de les cançons beat/garage més encertades del moment en què aquests estils, provinents sobretot del Regne Unit i dels Estats Units, van desembarcar a casa nostra. A més és una composició pròpia
|
|
Index
-
Fire eyes
1967
Els Index eren de Detroit i tenen un LP interessantíssim: l'homònim Index (1967). El vaig trobar cercant discs intricats dins el gènere. L'obra aporta distorsions i potència a base de bé, així com melodies interessants. Una joia oculta de les catacumbes del garage més salvatge
|
|
Els set d'aqui
-
Nit de llampecs
1967
enmig de la remor que porta el vent
tenim una sensació en el cor que ens fa
somniar esperant el sol ixent
Quan els elements de nit s'han desencadenat
i la muntanya es torna resplendent
petits ens sentim admirant la grandiositat
que domina aquest moment
I les muntanyes s'omplen de llums rogenques
il·luminant les dreceres i camins
sento dins meu el desig d'anar-te a veure
per evitar que tu tinguis cap neguit
del bonic somni en què ens havien sumit
sembla que els llamps se'ns filtrin per la finestra
som presoners, som esclaus de la nit
Quan el sol la seva llum ha tornat a expandir
amb les primeres boires del matí
semblant com si el blau del cel tornés a resorgir
d'un món molt més lluny d'aquí
|
|
Manolo Díaz
-
Los marcianos
1967
No podia deixar fora aquesta enginyosa i entranyable Los marcianos de Manolo Díaz, una persona molt activa aquells anys: va ser una de les figures visibles de la cançó protesta en castellà així com fundador dels segells Acción i Ópalo, els quals editarien discs tant destacables com els de Aguaviva o el primer LP de Vainica doble
|
|
Pink floyd
-
Astronomy domine
1967
|
|
The beatles
-
A day in the life
1967
Als Beatles se'ls hi ha de reconèixer, entre altres mèrits, el d'haver ajudat a inocular certa experimentació dins la cultura musical popular. Van ser, doncs, un dels grups que van ajudar a normalitzar certs atreviments i ruptures de la linealitat respecte al pop d’uns anys enrere
Aquesta A day in the life és una de les meves preferides, la vaig descobrir quan de jovenet els hi vaig comprar el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967) i sempre que l'escolto penso amb la part final (a partir del minut 4:55) del curtmetratge A mal gam a (1976) de Iván Zulueta. Em sembla una fusió de vídeo i àudio extraordinària
Aquesta A day in the life és una de les meves preferides, la vaig descobrir quan de jovenet els hi vaig comprar el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967) i sempre que l'escolto penso amb la part final (a partir del minut 4:55) del curtmetratge A mal gam a (1976) de Iván Zulueta. Em sembla una fusió de vídeo i àudio extraordinària
|
|
Juan & Junior
-
A dues nenes
1967
|
|
Love
-
Alone again or
1967
|
|
Los tonks
-
Penny lane
1967
|
|
The speakers
-
Por la mañana
1968
el color de tu nueva combinación
y nunca ha habido un color
que no te haya favorecido
El En el maravilloso mundo de Ingeson (1968) és un dels millors discs de la seva dècada, sense cap mena de dubte. Els The speakers eren colombians i els hi va costar molt poder aixecar una obra com aquesta: no solament per les limitacions tècniques de la seva època sinó per la negativa de les discogràfiques a donar cabuda al seu projecte
Al final van poder materialitzar-lo de forma autoeditada i el resultat és poc menys que increïble: un disc ple d'inventiva i originalitat, que sap llegir i incorporar a la perfecció el moviment d'avantguarda contracultural nord-americà. La majora de les cançons valen la pena. Por la mañana és una bonica cançó d'amor, Si la guerra es buen negocio, invierte a tus hijos és un intel·ligent tema antibel·licista, Reflejos de la olla és un al·legat a la tolèrancia i en contra dels prejucis als que estava sotmesa aquesta nova generació que tenia un visó renovada dels problemes socials heretats, No como antes una entranyable cançó de desamor, La banda le hace a ud. caer en cuenta que... una cançó contra la indiferència, Nosotros, nuestra Arcadia, nuestra hermenita pequeña. gracias por los buenos ratos una fantàstica cançó instrumental o Psalmo siglo XX, era de la destrucción una altra cançó de protesta ("los satélites invaden tu espacio exterior, pero en la superficie hay guerra y desolación")
En definitiva, En el maravilloso mundo de Ingeson és un LP únic, que recomano escoltar, una rara avis fruit de l’aterratge de la contracultura nord-americana a Llatinoamèrica i de la visió personal que aquesta li va donar
|
|
July
-
My clown
1968
|
|
The plastic cloud
-
Epistle to paradise
1968
|
|
Fifty foot hose
-
If not this time
1968
Aquesta If not this time és una de les primeres cançons que vaig escoltar del corrent cultural que hi va haver a mitjans dels anys 60 a San Francisco (Califòrnia). Representa perfectament la psicodèlia i experimentació d'aquella època. Amb els temps vaig escoltar bastantes cançons i LPs d'aquell ambient i la veritat és que paga la pena, hi van passar coses força interessants, normalment enfocades a l'experimentació i allunyades dels cànons estrictament comercials
|
|
King Crimson
-
21st century schizoid man
1969
El primer LP dels britànics King Crimson anomenat In the court of the Crimson King (an observation by King Crimson) (1969) és un disc imprescindible i, a més, va ser una influència per moltíssimes bandes que practicarien el rock progressiu durant els propers anys
Si no l'he posat com a destacat és perquè el tema Moonchild de més de 12 minuts en el que no passa gairebé res crec que bloqueja bastant l'escolta del disc sencer. Dit això, la resta de l'obra és genial: 21st century schizoid man és un clàssic fundacional del rock progressiu, per la seva perfecta fusió d'acid rock amb estructures complexes provinents del jazz. I talk to the wind és una cançó tranquil·la però molt suggerent, Epitaph un tema èpic magistral i The court of the Crimson King és una cloenda perfecta
In the court of the Crimson King (an observation by King Crimson) és un disc que crec que s'ha d'escoltar, una obra en general molt ben plantejada d'una banda que ens oferiria al llarg dels anys una discografia molt seriosa i a tenir en compte. Jo personalment vaig ser molt devot d'ells i, entre altres cançons, recomanaria: Pictures of a city, Cadence and cascade, The devil's triangle, Islands, Red, One more red nightmare i Indiscipline
Si no l'he posat com a destacat és perquè el tema Moonchild de més de 12 minuts en el que no passa gairebé res crec que bloqueja bastant l'escolta del disc sencer. Dit això, la resta de l'obra és genial: 21st century schizoid man és un clàssic fundacional del rock progressiu, per la seva perfecta fusió d'acid rock amb estructures complexes provinents del jazz. I talk to the wind és una cançó tranquil·la però molt suggerent, Epitaph un tema èpic magistral i The court of the Crimson King és una cloenda perfecta
In the court of the Crimson King (an observation by King Crimson) és un disc que crec que s'ha d'escoltar, una obra en general molt ben plantejada d'una banda que ens oferiria al llarg dels anys una discografia molt seriosa i a tenir en compte. Jo personalment vaig ser molt devot d'ells i, entre altres cançons, recomanaria: Pictures of a city, Cadence and cascade, The devil's triangle, Islands, Red, One more red nightmare i Indiscipline
|
|
Pau Riba
-
Ja s'ha mort la besàvia
1969
A l'hora de fer un repàs del anys 60 no ens podem deixar el Dioptria (1969) del Pau Riba acompanyat per OM, una obra / manifest que està colze a colze amb els millors discos editats aquell 1969 a escala internacional
Dioptria va ser el primer LP d'un artista estatal homologable a l'avantguarda contracultural que s'estava vivint a nivell internacional. Va ser meritori que Concèntric assumís el risc de l'atreviment, de fet tinc entès que el cost de la seva producció els va arrossegar a la fallida econòmica
Les seves lletres representen un canvi de rasant notable respecte al que s'havia gravat i publicat a l'Estat prèviament: aquestes són de factura pròpia i molt trencadores. Fins llavors les lletres eren lleugeres, més enllà d'alguna estridència puntual. El Dioptria, però, conté 8 cançons de crítica a consciència. Una crítica concretament contra la dona, l'atac a la figura masculina arribaria poc després en forma de Dioptria/2 (1970)
Per ser justos, al tornar a escoltar el Dioptria amb ulls d'avui en dia, reconec que alguna de les lletres o enfocaments sobrepassen la crítica i pugen de nivell, concretament les dels temes Ars eròtica i Vosté (tu, tu mateixa). De fet, recordo que quan tenia uns 20 anys vaig llegir un article a una Serra d'or a col·lació del que comento. Per sort he descobert que està digitalitzada i us ho puc compartir. Estem parlant del número 131, d'agost de 1970. L'article es diu Algun sí i algun no a Pau Riba, el firma Àlvar Valls i aquí us copio la part substancial:
[...] La meva queixa a Pau Riba es refereix a la manera d'enfocar algunes de les seves denúncies. En perticular a la cançó on parla de la Conxita Cases -un personatge que representa la dona senzilla del país-. Per bé que hi diu moltes veritats —possiblement tot el que hi diu és veritat—, Riba descarrega tota la seva fúria i tot el seu sarcasme contra la pobra Conxita, sense cercar la motivació dels seus defectes i de les seves mancances. És inqüestionable que abunda molt, dissortadament, el tipus de dona que, externament o internament, és un sac de patates, "un mamellot de greix" (no de grassa, ep!), que diu Riba. Però Riba oblida —o negligeix— de consignar que si la Conxita és d'aquella manera, no ho és per voluntat pròpia, ni tan sols per un consentiment passiu, sinó per unes circumstàncies molt concretes —que no es produeixen solament al nostre país— que l'han configurada així. És el sabut i tan bescantat problema de la marginació de la dona, especialment de la dona obrera. I la marginació de la dona té unes causes, i uns causants, i Riba havia de denunciar aquest fet si volia ser objectiu. Però ell ha preferit atacar ferotgement la desgraciada Conxita, la qual potser ni el podrà escoltar mai, i si l'escolta és possible que no l'entengui. Amb la mateixa naturalitat hauria pogut acusar els obrers del delicte de ser pobres i de dur vestits gastats i apedaçats, com si ells tinguessin tota la culpa de llur condició, o bé hauria pogut blasmar els fills dels obrers de posar-se a treballar ben joves en lloc d'anar a la Universitat
I això no és això, Pau. Tu has afirmat ("Serra d'Or" desembre 1968, pàg. 57) que no et plaïa el nostre cançoner Popular perquè "no n'és gens, de popular, almenys avui", i perquè constitueix "un repertori de cançons diminutives, cançons de fetes i malifetes d'herois i cavallers, de prínceps i princeses, de comtes i marquesos" que "no s'adapta a la problemàtica ni a la manera d'ésser actuals i ha perdut tot l'interès". I en un altre paràgraf del mateix article, dius: "Estàvem cansats i en contra del tipus de cançó i de la mentalitat burgesa, més exactament petit-burgesa, dels Setze Jutges, i buscàvem una cançó que pogués ésser d'arrel autènticament popular i, per tant, oberta a uns problemes més universals que d'una manera o altra afecten el poble, l'obrer." Un home que formula aquestes afirmacions no pot tornar enrera, com fas tu, fotent-se de la dissort de la dona marginada, i rabejant-s'hi encara en un altre indret dient-li "podrida" i "prostituta"
¿Per què no compons un Ars eròtica núm. 2 i hi expliques tot allò, que tu ja deus saber, de l'opressió sexual, de l'explotació de la dona obrera (carn de canó a baix preu a tallers i fàbriques), de la "premsa femenina", dels migrats recursos legals de què la dona disposa per fer valer els seus drets i per integrar-se plenament a la societat? ¿Per què no fas una cançó on diguis allò que tu també afirmaves a l'article esmentat, que cert tipus de cançó "li és útil (al capitalisme) al moment de crear-se una etiqueta democràtico-progressista, de donar una falsa idea de es coses i de continuar mantenint el nivell intel·lectual del poble en un estrat suficientment baix per a obligar-lo a callar"? Els qui confiem en tu en restaríem satisfets, i la Conxita Cases segur que oblidaria el greuge.
Fet aquest incís sobre les lletres d'aquestes dos cançons, n'hi ha d'altres amb una gràcia innegable com Noia de porcellana o Ja s'ha mort la besàvia, aquesta darrera a anys llum del que era normal en aquella època
Per altra banda, la col·laboració d'OM és notable: ells són els artífexs d'una part instrumental en sintonia amb el rock d'avantguarda d'aquells moments. La cançó Helena desenganya't, un tema brillant pràcticament instrumental, n'és un bon exemple
Després dels Dioptria i Dioptria/2 el Pau Riba encara ens deixaria un parell d'obres interessants: Jo, la donya i el gripau (1971) -amb imprescindibles com l'Avioloncel- i el disc / objecte Transnarcís (1986), així com cançons memorables com Es fa llarg esperar
Dioptria va ser el primer LP d'un artista estatal homologable a l'avantguarda contracultural que s'estava vivint a nivell internacional. Va ser meritori que Concèntric assumís el risc de l'atreviment, de fet tinc entès que el cost de la seva producció els va arrossegar a la fallida econòmica
Les seves lletres representen un canvi de rasant notable respecte al que s'havia gravat i publicat a l'Estat prèviament: aquestes són de factura pròpia i molt trencadores. Fins llavors les lletres eren lleugeres, més enllà d'alguna estridència puntual. El Dioptria, però, conté 8 cançons de crítica a consciència. Una crítica concretament contra la dona, l'atac a la figura masculina arribaria poc després en forma de Dioptria/2 (1970)
Per ser justos, al tornar a escoltar el Dioptria amb ulls d'avui en dia, reconec que alguna de les lletres o enfocaments sobrepassen la crítica i pugen de nivell, concretament les dels temes Ars eròtica i Vosté (tu, tu mateixa). De fet, recordo que quan tenia uns 20 anys vaig llegir un article a una Serra d'or a col·lació del que comento. Per sort he descobert que està digitalitzada i us ho puc compartir. Estem parlant del número 131, d'agost de 1970. L'article es diu Algun sí i algun no a Pau Riba, el firma Àlvar Valls i aquí us copio la part substancial:
I això no és això, Pau. Tu has afirmat ("Serra d'Or" desembre 1968, pàg. 57) que no et plaïa el nostre cançoner Popular perquè "no n'és gens, de popular, almenys avui", i perquè constitueix "un repertori de cançons diminutives, cançons de fetes i malifetes d'herois i cavallers, de prínceps i princeses, de comtes i marquesos" que "no s'adapta a la problemàtica ni a la manera d'ésser actuals i ha perdut tot l'interès". I en un altre paràgraf del mateix article, dius: "Estàvem cansats i en contra del tipus de cançó i de la mentalitat burgesa, més exactament petit-burgesa, dels Setze Jutges, i buscàvem una cançó que pogués ésser d'arrel autènticament popular i, per tant, oberta a uns problemes més universals que d'una manera o altra afecten el poble, l'obrer." Un home que formula aquestes afirmacions no pot tornar enrera, com fas tu, fotent-se de la dissort de la dona marginada, i rabejant-s'hi encara en un altre indret dient-li "podrida" i "prostituta"
¿Per què no compons un Ars eròtica núm. 2 i hi expliques tot allò, que tu ja deus saber, de l'opressió sexual, de l'explotació de la dona obrera (carn de canó a baix preu a tallers i fàbriques), de la "premsa femenina", dels migrats recursos legals de què la dona disposa per fer valer els seus drets i per integrar-se plenament a la societat? ¿Per què no fas una cançó on diguis allò que tu també afirmaves a l'article esmentat, que cert tipus de cançó "li és útil (al capitalisme) al moment de crear-se una etiqueta democràtico-progressista, de donar una falsa idea de es coses i de continuar mantenint el nivell intel·lectual del poble en un estrat suficientment baix per a obligar-lo a callar"? Els qui confiem en tu en restaríem satisfets, i la Conxita Cases segur que oblidaria el greuge.
Fet aquest incís sobre les lletres d'aquestes dos cançons, n'hi ha d'altres amb una gràcia innegable com Noia de porcellana o Ja s'ha mort la besàvia, aquesta darrera a anys llum del que era normal en aquella època
Per altra banda, la col·laboració d'OM és notable: ells són els artífexs d'una part instrumental en sintonia amb el rock d'avantguarda d'aquells moments. La cançó Helena desenganya't, un tema brillant pràcticament instrumental, n'és un bon exemple
Després dels Dioptria i Dioptria/2 el Pau Riba encara ens deixaria un parell d'obres interessants: Jo, la donya i el gripau (1971) -amb imprescindibles com l'Avioloncel- i el disc / objecte Transnarcís (1986), així com cançons memorables com Es fa llarg esperar
|
|
49th parallel
-
Twilight woman
1969
|
|
Los z-66
-
La mitad del paraíso
1969
Als anys 60 es va popularitzar moltíssim el tipus de cançó pop amb lletres d’amor sense complicacions i una bona instrumentació, tot plegat, deixant-nos uns temes que encara avui es conserven molt bé
|
|
Los gritos
-
Veo visiones
1969
El tema Veo visiones de Los gritos és un clàssic del beat estatal. Té el mèrit de ser un tema propi en una època en què la majoria de grups es dedicaven sobretot a versionar temes del pop britànic
|
|
Los grimm
-
Viaje en alfombra mágica
1968
Los grimm van ser un dels grups notables de l'escena beat dels anys 60 a Madrid. Aquesta versió de Magic carpet ride dels Steppenwolf n'és un bon exemple, un tema de tall més aviat psicodèlic. També tenen altres cançons més lleugeres que reconec que em van agradar i vaig escoltar bastant com Hoja de trebol, Amor de niña o Para lograr que me quieras
|
|
SRC
-
Black sheep
1968
Aquesta fantàstica Black sheep dels americans SRC (Scot Richard Case) és un tema que vaig escoltar moltíssim. Aquest tipus de cançons amb distorsions combinades amb bones melodies amb van agradar (i em segueixen agradant) moltíssim. Per mi un tema rodoníssim i definitori d'una època
|
|
Koobas
-
Where are the friends?
1969
El Regne Unit va ser superpotència en termes de producció de beat, rock, psicodèlia i tota aquesta mena d'estils punters dels anys 60. La llista de bandes, cançons i discs interessants que van aparèixer allí durant aquells anys és extensa. Personalment m'agradaria subratllar aquest Koobas (1969), un LP amb carisma propi, una mica oblidat i amb cançons que paga molt la pena escoltar: Royston rose, aquesta Where are the friends?, Fade forever, Barricades i A little piece of my heart
|
|
Los gatos
-
Tiggy
1969
Cançons com aquesta explosiva Tiggy em porten molts bons records. Per mi va ser molt grat descobrir aquesta classe de cançons tan brillants i desconegudes a la vegada. Al cap i a la fi el anys 60 no es salven de ser una època on certs artistes i cançons han caigut en un oblit una mica injust
|
|
Máquina!
-
Earth's daughter
1969
|
|
Ossie Layne
-
Higher & higher
1969
|
|
Estratagema 1
-
Let me see my star
1970
Quan un explora amb certa profunditat l'escena de finals dels anys 60 i inicis dels anys 70 a casa nostra, tard o d'hora s'acaba trobant amb aquesta genial Let me see my star, a càrrec d'Enric Herrera (Màquina) i Isidor Marí. Imprescindible
|
|
Manolo y Ramón
-
Dile guitarra
1970
Al 1970 Manuel de la Calva i Ramón Arcusa (Dúo dinámico) van publicar Manolo y Ramón (1970), un desconegudíssim LP gravat a Londres i amb cançons pop d'una talla altíssima. Ells eren conscients que, en tombar la dècada, el pop s’estava sofisticant a passos agegantats, i aquest disc va ser la seva reacció. No me n’he pogut estar de compartir aquí les que considero les cançons més notables d’aquest àlbum: 3 temes impressionants d’un Dúo dinámico en pleníssima forma. Aquesta Dile guitarra és una balada molt bonica i les altres dos incorporen elements de rock enèrgic amb molt bona orquestració
|
|
Manolo y Ramón
-
Mejor reir que llorar
1970
|
|
Manolo y Ramón
-
Un día pregunté
1970
|
|
Nick Garrie
-
Close your eyes
1970
Els anys 60 van veure nàixer -sobretot al Regne Unit- un estil dins el pop de caràcter més aviat intimista i introspectiu, sense perdre aquest la gràcia del propi gènere. En una altra part del blog parlo de com a mitjans dels anys 80 artistes agrupats entorn segells com Sarah Records rescaten el llegat d'aquesta ramificació del pop. En aquest sentit, aquesta Close your eyes em va perfecta per exemplificar aquests precedents reivindicats dècades posteriors
|
|
Los brios
-
Goodbye Madame Buttefly
1970
|
|
Nuevos horizontes
-
Mi idea
1970
|
|
Barry Wigley
-
Brother Jack
1972
|
|
Oveja negra
-
Pensando en ti
1973
|
|
Cafe con leche
-
The land of light
1973
Sorprenent i interessant aquesta The land of light, un tema explosiu de funk / rock amb la singularitat dels seus dos cantants: un nen i una nena que eren fills de treballadors de la base militar aèria -llavors nord-americana- de Torrejón de Ardoz (Comunitat de Madrid)
|
|
Si viatges pel bell nord glaçat, on el vent bat el cel fronterer
A casa nostra el folk importat dels Estats units va tenir un impacte notable. Era una música sovint amb connotacions reivindicatives, que invitava a la socialització i agrupació en espais públics a més que el seu caràcter sovint festiu li restava solemnitat a un tardofranquisme inacceptable per les noves generacions, les quals no acceptaven tenir la seva llibertat coartada per un règim imposat
En aquest sentit, el Festival folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona del 1968 (amb l'assistència d'entre 4000 a 9000 persones) va constituir un punt d'inflexió important cara la llibertat d'expressió i d'agrupació. Musicalment no solament va ser notable per oferir una versió catalana del folk nord-americà, sinó que allí es gestaria l'embrió del rock progressiu i d'avantguarda a casa nostra
A continuació un mostro una selecció del material més interessant que vaig escoltar referent a aquesta etapa. Normalment, en aquest blog, sempre poso els discs a recomanar de cada secció i després una llista complementària de cançons soltes. En aquest cas he intercal·lat discs i cançons (respectant l'ordre cronològic) perquè es una llista curteta i pot ser més entenedor fer-ho així
En aquest sentit, el Festival folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona del 1968 (amb l'assistència d'entre 4000 a 9000 persones) va constituir un punt d'inflexió important cara la llibertat d'expressió i d'agrupació. Musicalment no solament va ser notable per oferir una versió catalana del folk nord-americà, sinó que allí es gestaria l'embrió del rock progressiu i d'avantguarda a casa nostra
A continuació un mostro una selecció del material més interessant que vaig escoltar referent a aquesta etapa. Normalment, en aquest blog, sempre poso els discs a recomanar de cada secció i després una llista complementària de cançons soltes. En aquest cas he intercal·lat discs i cançons (respectant l'ordre cronològic) perquè es una llista curteta i pot ser més entenedor fer-ho així
Els 3 tambors
-
Cançó del noi dels cabells llargs
1966
el noi que és mort a la guerra,
a l'absurda guerra,
o a qualsevol guerra
que els homes s'inventen
perquè hi morin els nois
La Cançó del noi dels cabells llargs de Els 3 tambors és una parada obligatòria dins el recorregut que va traçar el folk protesta a casa nostra: estem davant un tema propi -no una versió- perfectament homologable al folk nord-americà d'aquells anys, amb una lletra molt directa i crítica
|
|
Ramon Casajoana i Joan Boix
-
Puff, el drac màgic
1967
però els nens es fan grans
Un dels EPs més entranyables del Grup de folk va ser l'Escolta-ho en el vent (1967) de Ramon Casajoana i Joan Boix. Jo formo part d'una generació que encara recordem com ens posaven a la llar d'infants aquesta Puff, el drac màgic, a més de créixer amb un cançoner popular infantil amb molta presència de la tasca que van realitzar pedagogs i artistes de l'entorn del Grup de folk
|
|
Ramon Casajoana i Joan Boix
-
El dia que el vaixell vindrà
1967
Una de les puntes de llança del folk protesta nord-americà va ser Bob Dylan, i em semblava just incorporar-lo al blog a col·lació d'adaptacions com aquesta fantàstica El dia que el vaixell vindrà. En el meu cas (i no diguem ja les generacions anteriors a la meva), Grup de folk va ser la via natural per descobrir l'era acústica -i més reivindicativa- de Bob Dylan
|
|
Albert Batiste
-
La noia del país del nord
1967
El Festival folk (1967) és un disc que testimonieja a la perfecció un esperit d'època. Tot i ser un fals directe (el festival es faria l'any següent, el 1968) va concitar artistes implicats amb la cultura popular, la reivindicació de drets i llibertats, la manifestació pública, etc. Personalment conservo molts bons records de quan vaig descobrir, entorn als 19 anys, aquell moviment. Vaig tenir varis discs de Grup de folk (i expressions col·lindants) que es podien comprar per 1€ al mercat de Sant Antoni de Barcelona -o botigues de segona mà-, inclús vaig arribar a tenir el cançoner Folk song, que recollia les lletres i acords per a guitarra de les cançons del Festival folk (entre altres). Al comprar aquesta classe de material vaig poder parlar amb persones que van viure aquella eclosió en primera persona i totes en conserven una magnífica experiència
Aquesta excel·lent La noia del país del nord interpretada per Albert Batiste l'escoltava sovint. Pocs anys després Albert Batiste passaria a formar part de Música dispersa
Aquesta excel·lent La noia del país del nord interpretada per Albert Batiste l'escoltava sovint. Pocs anys després Albert Batiste passaria a formar part de Música dispersa
|
|
Xesco Boix
-
Si no em trobes darrera l'autobús
1967
El Xesco Boix va ser una figura molt important dins el moviment de Grup de folk: formava part de la pota més reivindicativa del col·lectiu (no em de perdre de vista que ell va estar als Estats Units i va veure en directe grups com Bob Dylan o Joan Baez). Un fet que em cridar l'atenció analitzant la seva figura va ser la seva obsessió en fer que el poble participés de la música popular, ni que fos cantant. Després de Grup de folk, Xesco Boix va continuar sent una persona molt implicada amb la renovació pedagògica a Catalunya, tenint una amplíssima trajectòria que l'avala
Aquesta Si no em trobes darrera l'autobús és una cançó protesta a favor dels drets civils de la població negra als Estats Units
Aquesta Si no em trobes darrera l'autobús és una cançó protesta a favor dels drets civils de la població negra als Estats Units
|
|
Xesc Boix i Els sapastres
-
No serem moguts
1967
|
|
Ramon Casajoana
-
El soldat universal
1967
germans que no ho veieu aquest no és el camí per anar a la pau
Per mi, una de les cançons antibel·licistes més interessants d'aquells anys a casa nostra és aquesta El soldat universal, una adaptació perfectament musicada i amb una lletra força eloqüent
|
|
Pau Riba i Jordi Pujol (del Grup de folk)
-
La pastoreta, la viudeta, la llebreta i en Pere Gallerí
1968
Guanyador del Gran premi del disc català al millor disc de folk 1968, l'EP debut del duet Pau Riba i Jordi Pujol és una excel·lent interpretació de 4 cançons populars catalanes adaptades a la sonoritat folk i de caràcter més aviat festiu que s'estilava aleshores entre les files del Grup de folk. Totes les cançons paguen la pena, estem davant un EP molt eixerit i bastant singular que a més inclou un manifest a la part posterior reivindicant la revitalització de la música popular catalana
La llebreta
|
|
La viudeta
|
|
Bravo "El Cachas", Sisa, Albert Batiste, Pau Riba
-
Miniatura
1969
quan el sol talla el meu nocturn viatge
i tinc el cos adormit com una pedra de bruixot
El Miniatura és un disc frontissa entre el que havia representat Grup de folk i l'escena de rock progressiu que començava a continuació. Del Grup de folk n'hereta l'estil de tall acústic i senzill, però a diferència d'aquest, s'allunya de les adaptacions per abraçar lletres i composicions de factura pròpia i de caràcter més experimental
Estem davant un EP gairebé enigmàtic, especialment per la naturalesa de folk introspectiu i misteriós dels temes Al matí just a trenc d'alba de Pau Riba i El trist enterrament de la meva esposa de Sisa, a més de la Miniaturas de Cachas, la qual ja ens deixa entreveure el Música dispersa (1970) d'un any després
El disc em remet a un moment de la meva vida del que conservo molt bon record: quan vaig començar a descobrir aquest patrimoni musical tan interessant i enterrat a la vegada. El Miniatura forma part d'una primera generació de discs en que s'experimenta també amb la pròpia edició: en aquest cas inclou un pòster desplegable que, juntament amb el contingut musical, el fan una obra memorable de la discografia catalana
Pau Riba
-
Al matí just a trenc d'alba
|
|
Sisa
-
El trist enterrament de la meva esposa
|
|
Ara va de bo • II
-
Yankee
1974
|
|
La pataqueta 2
-
El maridet
1989
Tanquem aquesta secció del blog amb El maridet de La pataqueta 2. És el millor homenatge al Grup de folk, constatar com el seu llegat s'ha projectat al llarg de les dècades dins el món de la música d'animació infantil a casa nostra
|
|
Els anys 70 vol. I: Estat espanyol
La música dels anys setanta a l’Estat espanyol va viure una etapa d’explosió creativa marcada per la fusió d’estils, l’obertura cultural i l’afany d’experimentar
A Andalusia, el rock andalús va esdevenir una de les escenes més distintives, combinant el rock progressiu amb el flamenc. Paral·lelament, a Catalunya, la música laietana i el progressiu català van barrejar jazz, rock, funk i música mediterrània, configurant una escena vibrant. A Euskadi també es va desenvolupar una escena progressiva potent, amb grups que exploraven sons més experimentals i foscos, sovint incorporant elements de la música tradicional basca. A Madrid, el rock progressiu i el rock d’autor es van expandir amb força en la segona meitat de la dècada: la ciutat va esdevenir un punt de trobada d’inquietuds musicals diverses, des del folk rock elaborat fins a propostes més simfòniques i tècniques
En conjunt, els setanta van conformar un mosaic musical plural i innovador on cada territori aportava la seva pròpia veu a un panorama progressiu i ric com mai s’ha tornat a veure
A Andalusia, el rock andalús va esdevenir una de les escenes més distintives, combinant el rock progressiu amb el flamenc. Paral·lelament, a Catalunya, la música laietana i el progressiu català van barrejar jazz, rock, funk i música mediterrània, configurant una escena vibrant. A Euskadi també es va desenvolupar una escena progressiva potent, amb grups que exploraven sons més experimentals i foscos, sovint incorporant elements de la música tradicional basca. A Madrid, el rock progressiu i el rock d’autor es van expandir amb força en la segona meitat de la dècada: la ciutat va esdevenir un punt de trobada d’inquietuds musicals diverses, des del folk rock elaborat fins a propostes més simfòniques i tècniques
En conjunt, els setanta van conformar un mosaic musical plural i innovador on cada territori aportava la seva pròpia veu a un panorama progressiu i ric com mai s’ha tornat a veure
Discografia recomanada
Paco Ibáñez
-
Paco Ibáñez en el Olympia
1970
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse
Editat inicialment de forma exclusiva a França dins la sèrie Les uns par les autres del segell Moshé-Naïm, Paco Ibáñez en el Olympia (1970) és un emocionant testimoni del concert que el cantautor va oferir al teatre l'Olympia de París el 1969. L'edició espanyola del disc tardaria 2 anys més en arribar, concretament el 1972
Les cròniques de l'època ens parlen d'un teatre ple de gom a gom, amb persones inclús assegudes al terra. S'ha d'entendre que va significar aquest concert: una finestra d'expressió de l'exili espanyol, en un moment on la dictadura franquista ja era rebutjada per una joventut que no acceptava un règim autoritari i que anhelava una democràcia, sistema de llibertats i estat de dret homologable a l'entorn europeu
Pocs cantautors de l'estat -ni internacionals- van tenir la gràcia del Paco Ibáñez a l'hora de musicar poesia reivindicativa, la majoria d'inspiració republicana. La guitarra i la veu brillen amb llum pròpia, és digne d'elogi com amb tants pocs recursos es por commoure tant. El disc conté clàssics instantanis com: Lo que puede el dinero (Arcipreste de Hita), Nocturno (Rafael Alberti), Soldadito boliviano (Nicolás Guillén), A galopar (Rafael Alberti), Como tú (León Felipe), Nunca fui a Granada (Rafael Alberti), Proverbios y cantares (Antonio Machado), Me queda la palabra (Blas De Otero), Andaluces de Jaén (Miguel Hernández) o La poesía es un arma cargada de futuro (Gabriel Celaya)
Paco Ibáñez en el Olympia és un disc vibrant fruit d'un temps d'esperança però també de pors i incerteses raonables, una vàlvula d'escapament molt ben conduïda i de caràcter històric
La poesía es un arma cargada de futuro (Gabriel Celaya)
|
|
Balada del que nunca fue a Granada (Rafael Alberti)
|
|
Máquina
-
Why?
1970
El Why? (1970) de Máquina va ser una obra homologable als LPs d'avantguarda més punters del seu moment a escala internacional. Un disc excel·lent, dividit amb 3 cançons: I believe que actua com a a introducció, Why? de més de 24 minuts i Let me born
El disc brilla en tot moment, però és la cançó que li dóna nom al disc (Why?) la que li imprimeix el caràcter i personalitat que el caracteritza. Estem parlant d'un tema que comença a la cara A del vinil i, degut a la seva extensió, continua a la cara B. Jo personalment no conec cap cas igual
Musicalment podríem dir que és una jam pràcticament instrumental a base de hammond, teclat, solos distorsionats de guitarra llistacant de fons, baix i bateria. I tot això fet amb gràcia
Per mi el Why? de Máquina és un dels grans discs dels anys 70, una aportació amb personalitat pròpia a l'avantguarda internacional, no tinc res a retreure-li: fa el que pretén i de forma magistral
El disc brilla en tot moment, però és la cançó que li dóna nom al disc (Why?) la que li imprimeix el caràcter i personalitat que el caracteritza. Estem parlant d'un tema que comença a la cara A del vinil i, degut a la seva extensió, continua a la cara B. Jo personalment no conec cap cas igual
Musicalment podríem dir que és una jam pràcticament instrumental a base de hammond, teclat, solos distorsionats de guitarra llistacant de fons, baix i bateria. I tot això fet amb gràcia
Per mi el Why? de Máquina és un dels grans discs dels anys 70, una aportació amb personalitat pròpia a l'avantguarda internacional, no tinc res a retreure-li: fa el que pretén i de forma magistral
Why?
|
|
Why? (continuació)
|
|
Smash
-
Glorieta de los lotos
1970
El primer LP dels sevillans Smash és un disc capital, un genial encreuament amb caràcter propi dels gèneres punters d'aquell moment com el folk, rock i blues, tot ell circumdat d'un curiosíssim esperit de llibertat que li permet llicències inconcebibles anteriorment per la indústria musical, com per exemple que un dels temes (de gairebé 9 minuts) fos part d'un assaig
I és que Glorieta de los lotos és un amalgama de sensacions pràcticament únic. Forever walking és inclassificable, un tema gairebé de cantautor amb una guitarra de fons distorsionada que li dóna un caire fosc interessantíssim, Tove and all that una sort de folk vitaminat, Glorieta de los lotos una declaració coral rematada per una part instrumental encertadíssima, Nazarin again un tema dylanià molt animat, Love millonaire una sort de folk amb una bonica lletra sobre ser milionari en l'amor, Sitting on the truth un hard rock amb totes de la llei, Ottenos és la seva Sonetto reproduïda al revés, Ahimsa un tema místic hindú i Rock and roll un assaig d'un rock'n'roll en el qual jo mai he notat un intent tant genuí per trencar la quarta paret en un disc de música
Glorieta de los lotos és per mi, un dels millors discs del segle XX: sap llegir a la perfecció els vents de llibertat de la dècada anterior, sobretot provinents de la contracultura nord-america, i a l'hora és capaç de generar un discurs amb personalitat pròpia i amb una sonoritat més sofisticada en consonància amb el canvi de dècada
I és que Glorieta de los lotos és un amalgama de sensacions pràcticament únic. Forever walking és inclassificable, un tema gairebé de cantautor amb una guitarra de fons distorsionada que li dóna un caire fosc interessantíssim, Tove and all that una sort de folk vitaminat, Glorieta de los lotos una declaració coral rematada per una part instrumental encertadíssima, Nazarin again un tema dylanià molt animat, Love millonaire una sort de folk amb una bonica lletra sobre ser milionari en l'amor, Sitting on the truth un hard rock amb totes de la llei, Ottenos és la seva Sonetto reproduïda al revés, Ahimsa un tema místic hindú i Rock and roll un assaig d'un rock'n'roll en el qual jo mai he notat un intent tant genuí per trencar la quarta paret en un disc de música
Glorieta de los lotos és per mi, un dels millors discs del segle XX: sap llegir a la perfecció els vents de llibertat de la dècada anterior, sobretot provinents de la contracultura nord-america, i a l'hora és capaç de generar un discurs amb personalitat pròpia i amb una sonoritat més sofisticada en consonància amb el canvi de dècada
Glorieta de los lotos
|
|
Ahimsa
|
|
Rock and roll
|
|
Música dispersa
1970
L'únic LP de Música dispersa és un dels discs més especials i encantadors d'aquells anys a nivell internacional
Està format per 10 cançons, amb diferents matisos, però que descriuen una coherència la qual li dóna caràcter al disc: son talls eteris instrumentalitzats amb mandolina, bongos, guitarra, flauta, harmònica, baix i una veu que juga un rol més aviat instrumental, ja que no fona cap idioma concret
És un disc molt suggerent que, sota la influència del moviment hippy i contracultural nord-americà, sobretot de la costa oest- sap trobar un concepte i sonoritat pròpia en la cultura discogràfica internacional. El disc transmet sovint la sensació onírica o de recórrer indrets ignots. També té alguns flaixos còmics i divertits, no tinc cap dubte que pels solcs es filtra certa reminiscència a la seva infància: són la generació del TBO (quelcom bastant notable a la discografia de Jaume Sisa)
No m'acomiadaré d'aquesta ressenya sense dedicar-li unes paraules a Àngel Fàbregas, la persona darrera Els 4 vents, Diabolo, Cactus, Tic, etc. La seva tasca com a editor va ser encomiable. És molt injust que mai se'l citi quan parlem d'obres mestres de la música universal com el Why (1970) de Máquina, aquest Música dispersa o l'Un gran dia (1972) de Ia & Batiste. Des d'aquí, doncs, un fort record a la seva figura
Obra mestra
Està format per 10 cançons, amb diferents matisos, però que descriuen una coherència la qual li dóna caràcter al disc: son talls eteris instrumentalitzats amb mandolina, bongos, guitarra, flauta, harmònica, baix i una veu que juga un rol més aviat instrumental, ja que no fona cap idioma concret
És un disc molt suggerent que, sota la influència del moviment hippy i contracultural nord-americà, sobretot de la costa oest- sap trobar un concepte i sonoritat pròpia en la cultura discogràfica internacional. El disc transmet sovint la sensació onírica o de recórrer indrets ignots. També té alguns flaixos còmics i divertits, no tinc cap dubte que pels solcs es filtra certa reminiscència a la seva infància: són la generació del TBO (quelcom bastant notable a la discografia de Jaume Sisa)
No m'acomiadaré d'aquesta ressenya sense dedicar-li unes paraules a Àngel Fàbregas, la persona darrera Els 4 vents, Diabolo, Cactus, Tic, etc. La seva tasca com a editor va ser encomiable. És molt injust que mai se'l citi quan parlem d'obres mestres de la música universal com el Why (1970) de Máquina, aquest Música dispersa o l'Un gran dia (1972) de Ia & Batiste. Des d'aquí, doncs, un fort record a la seva figura
Obra mestra
Hanillo - cromo
|
|
Gilda
|
|
Om
1971
L'únic LP d'OM, l'homònim OM (1971), va ser un destacadíssim LP d'improvisació lliure
OM va ser la banda que va acompanyar a Pau Riba durant el seu Dioptria (1969) i, dos anys després, publicarien el seu disc propi el qual va significar l'oportunitat perfecta on desplegar les seves capacitats tècniques i inquietuds artístiques en la seva totalitat. Estem davant un disc de tall jazz/fusió d'avantguarda genial d'inici a final, incloent una monumental Zitro's ache
El disc ofereix un so propi i característic gràcies al fliscorn, al saxòfon sopranino i a l'estil en que Toti Soler toca la guitarra elèctrica. A més, sóna ben cohesionat (té un so coherent des de l'inici fins al final) i manté en tot moment una tensió que el fa interessant
Cal valorar molt positivament aquesta classe de propostes, puc assegurar que no abunden: costa trobar discs de jazz/rock d'avantguarda tant sobris i ben resolts com el d'OM. Sense cap mena de dubte, un disc a l'alçada dels grans LPs de tall experimental i d'improvisació lliure que estaven apareixent a nivell internacional en aquells moments
OM va ser la banda que va acompanyar a Pau Riba durant el seu Dioptria (1969) i, dos anys després, publicarien el seu disc propi el qual va significar l'oportunitat perfecta on desplegar les seves capacitats tècniques i inquietuds artístiques en la seva totalitat. Estem davant un disc de tall jazz/fusió d'avantguarda genial d'inici a final, incloent una monumental Zitro's ache
El disc ofereix un so propi i característic gràcies al fliscorn, al saxòfon sopranino i a l'estil en que Toti Soler toca la guitarra elèctrica. A més, sóna ben cohesionat (té un so coherent des de l'inici fins al final) i manté en tot moment una tensió que el fa interessant
Cal valorar molt positivament aquesta classe de propostes, puc assegurar que no abunden: costa trobar discs de jazz/rock d'avantguarda tant sobris i ben resolts com el d'OM. Sense cap mena de dubte, un disc a l'alçada dels grans LPs de tall experimental i d'improvisació lliure que estaven apareixent a nivell internacional en aquells moments
Zitro's ache
|
|
Excusa núm. 1
|
|
VV.AA
-
Música progressiva a Catalunya nº1
1971
D'entre tots els recopilatoris de rock progressiu que van aparèixer aquella època, aquest Música progressiva a Catalunya nº1 crec que és el més entranyable
I dic això reconeixent a la vegada que al Descubrimiento del tesoro musical de los años 70 (1978) li tinc un apreci infinit, ja que va ser no solament el primer recopilatori que vaig tenir de l'època, sinó que va ser un dels primers discs de progressiu que em vaig comprar i el qual em va permetre -per una quantitat modesta de diners- escoltar Estratagema, Ia & Batiste o Música dispersa per primera vegada en vinil (estem parlant del quilòmetre 0 de quan vaig començar a descobrir la música progressiva)
Tornant al disc que ens ocupa, més que un recopilatori gairebé l'elevaria a la categoria de disc amb plena autonomia, ja que té una coherència sorprenent (en part perquè es circumscriu a una zona geogràfica i a una forquilla temporal molt concretes) i perquè inclou temes molt dispersos, sovint difícils d'aconseguir (i quan no inèdits, com la fantàstica Retorn a... de Jordi Sabatés que no és la mateixa que apareix a l'Ortodoxia (1971) de Jarka)
Quan escoltes el disc de principi a final tens la sensació d'haver fet un viatge sorprenent per la Barcelona musical més experimental, creativa i gairebé misteriosa d'aquella època
Per mi aquest LP constitueix una autèntica joia, un esperit d'època que mereix un reconeixement absolut. No obstant, el temps l'ha relegat al fons d'un carreró gairebé desconegut, com la majoria de les cançons que el componen
I dic això reconeixent a la vegada que al Descubrimiento del tesoro musical de los años 70 (1978) li tinc un apreci infinit, ja que va ser no solament el primer recopilatori que vaig tenir de l'època, sinó que va ser un dels primers discs de progressiu que em vaig comprar i el qual em va permetre -per una quantitat modesta de diners- escoltar Estratagema, Ia & Batiste o Música dispersa per primera vegada en vinil (estem parlant del quilòmetre 0 de quan vaig començar a descobrir la música progressiva)
Tornant al disc que ens ocupa, més que un recopilatori gairebé l'elevaria a la categoria de disc amb plena autonomia, ja que té una coherència sorprenent (en part perquè es circumscriu a una zona geogràfica i a una forquilla temporal molt concretes) i perquè inclou temes molt dispersos, sovint difícils d'aconseguir (i quan no inèdits, com la fantàstica Retorn a... de Jordi Sabatés que no és la mateixa que apareix a l'Ortodoxia (1971) de Jarka)
Quan escoltes el disc de principi a final tens la sensació d'haver fet un viatge sorprenent per la Barcelona musical més experimental, creativa i gairebé misteriosa d'aquella època
Per mi aquest LP constitueix una autèntica joia, un esperit d'època que mereix un reconeixement absolut. No obstant, el temps l'ha relegat al fons d'un carreró gairebé desconegut, com la majoria de les cançons que el componen
Pau Riba
-
Kithou
|
|
Máquina
-
Blues en fa (fragment)
|
|
Máquina
-
Fragment del primer temps de la simfonia nº1 d'Enric Herrera
|
|
Mª del Mar Bonet & OM
-
Jo em donaria a qui em volgués
|
|
Jordi Sabatés
-
Retorn a...
|
|
La nueva banda de Santisteban
-
Sabor a fresa
1971
Sempre que escolto el Sabor a fresa (1971) de La nueva banda de Santisteban arribo a la conclusió que juga la bossa nova, música lleugera, jazz i soul amb una gràcia fora de sèrie
Estem davant un disc que no decau en cap moment, cada cançó és una petita joia dins els pals que toca el disc, hi ha un gust i dedicació pel detall que es nota en cada moment. Tot està calculat, és un engranatge monumental i a la vegada tot sona lleuger i fresc
Sabor a fresa és un disc que de forma humil s'enfila fins el nivell més alt dins el seu gènere a nivell internacional i, a més, amb una qualitat de gravació inusual. Un àlbum caigut en l'oblit més injust -també per part de la premsa especialitzada-
Per mi, una autèntica obra mestra de la música a la que sol se li poden fer lloances i és impossible trobar-li cap angle mort
Estem davant un disc que no decau en cap moment, cada cançó és una petita joia dins els pals que toca el disc, hi ha un gust i dedicació pel detall que es nota en cada moment. Tot està calculat, és un engranatge monumental i a la vegada tot sona lleuger i fresc
Sabor a fresa és un disc que de forma humil s'enfila fins el nivell més alt dins el seu gènere a nivell internacional i, a més, amb una qualitat de gravació inusual. Un àlbum caigut en l'oblit més injust -també per part de la premsa especialitzada-
Per mi, una autèntica obra mestra de la música a la que sol se li poden fer lloances i és impossible trobar-li cap angle mort
Zorongo
|
|
The suitcase
|
|
Pan & regaliz
1971
L'únic LP de la banda del barri de Gràcia Pan & regaliz és una de les joies del rock progressiu dels anys 70
Estem davant una obra molt original, en part gràcies a l'ús de la flauta i la veu atrevida -moltes vegades expressament tremolosa- de Guillem París
Instrumentalment el disc és impecable, caminant entre estructures jazz/rock amb total solidesa
Les lletres en general tracten sobre la solitud. Si n'hagués de subratllar alguna, però, seria la de Waiting in the monster's garden (esperant al jardi dels monstres) la qual diu:
Waiting
in the garden of monsters
Standing
for to see a new sun
Waiting
for to know a new life
Maybe tomorrow I think
maybe tomorrow we can
enjoy the new sun
and also another world Waiting
for to know the peace
Standing
for to know the love
Waiting
for to say I'm free
Maybe tomorrow I think
maybe tomorrow we can
enjoy the new sun
and also another world
Un clar anhel pel final de la dictadura
Totes les cançons són d'un nivell altíssim. La més experimental Today it is raining és una joia entre les joies
Per cert, aprofito la ressenya d'aquest disc per llançar una advertència general que afecta molts àlbums de l'època: moltes reedicions modernes acostumen a afegir pistes addicionals respecte les obres originals. A vegades també passa amb la versió digital de plataformes com l'Spotify. Aquest disc, per exemple, es va reeditar al 1979 amb un ordre que no respecta l'original. A l'any 2000 es torna a reeditar, aquesta vegada afegint el tema Magic colours al final de la cara A, un tema que mai va figurar a l'LP original -forma part d'un single que va treure el grup-. Entenc que els reeditors ho fan amb la bona fe d’oferir més contingut -no en tinc cap dubte-, però en el cas d’aquests clàssics us animo a revisar sempre la llista de cançons de l’edició original i fer-ne una audició respectant-la. En general cal escoltar els discs tal i com van ser concebuts al seu moment, respectant-ne el criteri dels seus autors
Per mi Pan & regaliz és una obra mestra, un dels millors discs dels anys 70 a nivell internacional. Ho té tot: originalitat, tècnica, innovació, exploració, introspecció i diversió. Un 10 sobre 10
Estem davant una obra molt original, en part gràcies a l'ús de la flauta i la veu atrevida -moltes vegades expressament tremolosa- de Guillem París
Instrumentalment el disc és impecable, caminant entre estructures jazz/rock amb total solidesa
Les lletres en general tracten sobre la solitud. Si n'hagués de subratllar alguna, però, seria la de Waiting in the monster's garden (esperant al jardi dels monstres) la qual diu:
in the garden of monsters
Standing
for to see a new sun
Waiting
for to know a new life
Maybe tomorrow I think
maybe tomorrow we can
enjoy the new sun
and also another world
for to know the peace
Standing
for to know the love
Waiting
for to say I'm free
Maybe tomorrow I think
maybe tomorrow we can
enjoy the new sun
and also another world
Un clar anhel pel final de la dictadura
Totes les cançons són d'un nivell altíssim. La més experimental Today it is raining és una joia entre les joies
Per cert, aprofito la ressenya d'aquest disc per llançar una advertència general que afecta molts àlbums de l'època: moltes reedicions modernes acostumen a afegir pistes addicionals respecte les obres originals. A vegades també passa amb la versió digital de plataformes com l'Spotify. Aquest disc, per exemple, es va reeditar al 1979 amb un ordre que no respecta l'original. A l'any 2000 es torna a reeditar, aquesta vegada afegint el tema Magic colours al final de la cara A, un tema que mai va figurar a l'LP original -forma part d'un single que va treure el grup-. Entenc que els reeditors ho fan amb la bona fe d’oferir més contingut -no en tinc cap dubte-, però en el cas d’aquests clàssics us animo a revisar sempre la llista de cançons de l’edició original i fer-ne una audició respectant-la. En general cal escoltar els discs tal i com van ser concebuts al seu moment, respectant-ne el criteri dels seus autors
Per mi Pan & regaliz és una obra mestra, un dels millors discs dels anys 70 a nivell internacional. Ho té tot: originalitat, tècnica, innovació, exploració, introspecció i diversió. Un 10 sobre 10
Dead of love
|
|
Today it is raining
|
|
Ia & Batiste
-
Un gran dia
1972
i l'efecte casual de refracció
han col·locat una gran corona al teu cap:
Sifons de Martorell S.L.
L'Un gran dia (1972) el vaig descobrir el 2005, gràcies al propi Jordi Batiste. Aquella nit ell actuava com a Máquina i vaig demanar-li que em firmés l'entrada del Why? de Máquina del número especial Los 100 mejores discos españoles del siglo XX que havia publicat la Rockdelux. Ell va fer-ho de bon grat i a més va aprofitar per fullejar-la. De fet me'n recordo que va celebrar l'aparició de l'Heliotropo (1973) i em va comentar que les Vainica doble era un dels grups que més li van agradar de l'època. Al final em va comentar que ell havia gravat un tal Un gran dia i vaig demanar-li que me l'apuntés a la primera pàgina de la revista a mode de recordatori perquè li donaria una escolta
Així és com vaig descobrir l'Un gran dia, un dels millors discs de folk progressiu del segle XX
al darrere dels armaris
vers els finestrons
i en mig d'un cartell i un fanal trenca el sol
una llum ha començat és taronja, s'està tornant verd
és un gran dia que comença
És digna d'elogi l'inspiració que va recórrer l'escena musical per occident aquells anys i que, per sort, també va tocar a casa nostra. Aquest disc sembla un impossible, ho té tot alineat: lletres, melodies, instruments, harmonització, etc.
Des de la brillant introducció Un gran dia, passant per Max amb una increïble secció de cordes, la genial acústica Sifón amb una lletra memorable, Sleeping rock dividida amb una primera part rockera i una segona instrumental impecable, Òliba un impresionant tema de folk progressiu amb una altra lletra memorable:
She's nice!
M'he descobert una òliba
una òliba i vàries perdius i un grill i un gos
m'han descobert passant la teva finestra
Així podríem continuar amb Pallarès, Anna o Morrissong
Un gran dia forma part d'una generació de discs que van portar el folk fins als seus límits, trencant les seves estructures rígides dels anys anteriors, electrificant-lo, obrint-lo a nous instruments i estils, combinant-lo amb passatges instrumentals de música lliure i experimental, amb un treball vocal que explora diferents registres, introduint-li lletres de gènere fantàstic, etc.
És un àlbum cuidadíssim, des del concepte de les fotografies preses a la Torre Montserrat (Sant Climent de Llobregat) fins el pòster amb un sifó que duia dins. Des dels passatges instrumentals fins les lletres. En aquells anys cada detall d'una obra comptava, deixant-nos un llegat que segueix impressionant avui en dia
Obra mestra
Un gran dia
|
|
Sifón
|
|
Rabbit rumba
-
Primera antologia de la rumba
1972
Discs com aquest Primera antologia de la rumba (1972) semblen gairebé impossible de concebre, una obra que planteja un concepte únic: a partir de les pistes originals de varis clàssics de la rumba, els sobreposa capes de Hammond X77, bongos, guitarres, palmades i veus
El disc combina a la perfecció la frescor i caire festiu de la rumba amb la disrupció que suposa sobreposar-hi un Hammond X77 avassallador. Aquí la qüestió és que tot està fet en la seva justa mesura: tant la part original com l'afegida tenen el seu propi espai d'expressió, està tot fet en la seva justa mesura de tal forma que les dos identitats es respecten
Primera antologia de la rumba és un disc feta a amb una gràcia encomiable. Un disc impressionant, un clàssic de la discografia catalana i una aportació única a la discografia internacional
El disc combina a la perfecció la frescor i caire festiu de la rumba amb la disrupció que suposa sobreposar-hi un Hammond X77 avassallador. Aquí la qüestió és que tot està fet en la seva justa mesura: tant la part original com l'afegida tenen el seu propi espai d'expressió, està tot fet en la seva justa mesura de tal forma que les dos identitats es respecten
Primera antologia de la rumba és un disc feta a amb una gràcia encomiable. Un disc impressionant, un clàssic de la discografia catalana i una aportació única a la discografia internacional
Belén, belén
|
|
No sé
|
|
Don Toribio
|
|
Los Amaya y su Combo gitano
-
Que mala suerte la mía
1971
Aprofito la ressenya del disc de Rabbit rumba per dedicar-li unes paraules al pioner Los Amaya y su Combo gitano (1971), un disc fonamental de la rumba i que en recomano la seva escolta. Té cançons excel·lents com La muerte tenía un precio, Pena, tristeza y dolor, El bueno, el malo y el feo, Vive la vida hoy o aquesta Que mala suerte la mia
|
|
Márquez
-
Pa-cá
1972
El Pa-cá (1972) del Juan Márquez és una obra excepcional: ofereix una visió pròpia i allunyada de qualsevol tòpic de la mescla entre el funk i la música llatina
Gravat als mítics estudis de gravació d'Hispavox del carrer Torrelaguna de Madrid, compta amb la participació d'un elenc de músics que van formar part d'una generació molt tècnica i, alhora, creativa: Manolo Gas, Pepe Ébano, Ernesto Duarte, Enrique Llácer Regolí, Sigfredo Vidaurreta, Jesus Gluck, etc.
Instrumentalment hi tenim la flauta, orgue, piano, percussió, trompeta, trombó, guitarra elèctrica, guitarra de 12 cordes, guitarra rítmica i baix
Els 9 temes que conformen el disc paguen la pena: des de l'animada Ajá que obra el disc i compagina perfectament la part llatina cantada amb les seccions instrumentals contundents, passant per ¿Qué cosa es esto? on tornem a tenir una part cantada de tall llatí així com uns teclats que assalten l'espectador, Con mucho ritmo amb una divertida lletra i una part instrumental plena de detalls, Barahunda que és un clàssic dels recopilatoris de temes experimentals i explosius de l'època, etc.
Arribats fins aquí ens podríem preguntar per què el Pa-cá, una obra d'importància internacional, pot ser tant desconeguda pel públic, poc reconeguda per la crítica i inaccessible fins al punt que a dia d’avui, mentre escric aquesta ressenya, no es pot escoltar sencer enlloc a Internet. A vegades hi han discs que l'història se'ls empassa de forma injusta, tot i que no dubto que algun dia serà reeditat i tindrà una segona oportunitat cara les noves generacions
Pa-cá és un disc completament tècnic i professional però al servei de la música popular i comprensible per qualsevol tipus de públic. Té ritme, contundència, atreviment, bona producció i gràcia al llarg de totes les seves cançons. Sense cap mena de dubte una obra mestra, original i innovadora dins el seu gènere
Gravat als mítics estudis de gravació d'Hispavox del carrer Torrelaguna de Madrid, compta amb la participació d'un elenc de músics que van formar part d'una generació molt tècnica i, alhora, creativa: Manolo Gas, Pepe Ébano, Ernesto Duarte, Enrique Llácer Regolí, Sigfredo Vidaurreta, Jesus Gluck, etc.
Instrumentalment hi tenim la flauta, orgue, piano, percussió, trompeta, trombó, guitarra elèctrica, guitarra de 12 cordes, guitarra rítmica i baix
Els 9 temes que conformen el disc paguen la pena: des de l'animada Ajá que obra el disc i compagina perfectament la part llatina cantada amb les seccions instrumentals contundents, passant per ¿Qué cosa es esto? on tornem a tenir una part cantada de tall llatí així com uns teclats que assalten l'espectador, Con mucho ritmo amb una divertida lletra i una part instrumental plena de detalls, Barahunda que és un clàssic dels recopilatoris de temes experimentals i explosius de l'època, etc.
Arribats fins aquí ens podríem preguntar per què el Pa-cá, una obra d'importància internacional, pot ser tant desconeguda pel públic, poc reconeguda per la crítica i inaccessible fins al punt que a dia d’avui, mentre escric aquesta ressenya, no es pot escoltar sencer enlloc a Internet. A vegades hi han discs que l'història se'ls empassa de forma injusta, tot i que no dubto que algun dia serà reeditat i tindrà una segona oportunitat cara les noves generacions
Pa-cá és un disc completament tècnic i professional però al servei de la música popular i comprensible per qualsevol tipus de públic. Té ritme, contundència, atreviment, bona producció i gràcia al llarg de totes les seves cançons. Sense cap mena de dubte una obra mestra, original i innovadora dins el seu gènere
Ajá
|
|
¿Qué cosa es esto?
|
|
Con mucho ritmo
|
|
Jordi Soler
-
Liebeslied
1972
Liebeslied (1972), de Jordi Soler, és el meu disc de cantautor en català preferit, ni més ni menys. Quan vaig descobrir-lo, fa moltíssims anys, vaig quedar captivat d'ell. No solament per la part musical, sinó també per les lletres, especialment les de Joan Vergés. Tant, que em vaig comprar un llibre d'aquest darrer per aprofundir més en la seva obra
Liebeslied és una illa intimista i pausada en un moment -inici dels anys 70- on la música d'alt voltatge pegava fort. Aquí, però, ens trobem un Jordi Soler sol amb la guitarra i davant el micròfon
Per citar alguns dels moments memorables del disc, podríem viatjar fins Petita i blanca, una impressionant fusió de lletra i música perfectes:
Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça
o fins A voltes en el cor:
Hi ha sol de posta i flors
en els carrers i una alta
claror d'ocells pel cel
i en els vergers magranes
La perfecta Em dius que el nostre amor ens diu:
Em dius que el nostre amor
va ser com un infant
que dones el teu cor
als dies que vindran
perdut i sense nord
mirall de coses belles
em dius que el nostre amor
s'acaba a les estrelles Em dius que el nostre amor
només era el primer
que un altre braç més fort
t'abraçarà més bé
A punt de ser record
claror de flor collida
em dius que el nostre amor
no sap trobar la vida
Finalment, a Petita festa:
Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia
No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia
Quan canto, veus ací
la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia Quan s'acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he coneguda
Si me'n torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna
Segons vaig llegir, Liebeslied va ser un disc que Soler va gravar degut a l'insistència i encoratjament per part del seu pare
Per mi és un dels discos de la meva vida, un disc que vaig escoltar molt i pel qual sento un apreci infinit. D'ell se'n poden extreure diverses conclusions: una és que amb senzillesa material es pot commoure tant com amb desplegaments molt més complexos i una altra, que a vegades ens oblidem de la importància de comptar amb unes lletres de qualitat
Liebeslied és una illa intimista i pausada en un moment -inici dels anys 70- on la música d'alt voltatge pegava fort. Aquí, però, ens trobem un Jordi Soler sol amb la guitarra i davant el micròfon
Per citar alguns dels moments memorables del disc, podríem viatjar fins Petita i blanca, una impressionant fusió de lletra i música perfectes:
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça
o fins A voltes en el cor:
en els carrers i una alta
claror d'ocells pel cel
i en els vergers magranes
La perfecta Em dius que el nostre amor ens diu:
va ser com un infant
que dones el teu cor
als dies que vindran
perdut i sense nord
mirall de coses belles
em dius que el nostre amor
s'acaba a les estrelles
només era el primer
que un altre braç més fort
t'abraçarà més bé
A punt de ser record
claror de flor collida
em dius que el nostre amor
no sap trobar la vida
Finalment, a Petita festa:
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia
No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia
Quan canto, veus ací
la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he coneguda
Si me'n torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna
Segons vaig llegir, Liebeslied va ser un disc que Soler va gravar degut a l'insistència i encoratjament per part del seu pare
Per mi és un dels discos de la meva vida, un disc que vaig escoltar molt i pel qual sento un apreci infinit. D'ell se'n poden extreure diverses conclusions: una és que amb senzillesa material es pot commoure tant com amb desplegaments molt més complexos i una altra, que a vegades ens oblidem de la importància de comptar amb unes lletres de qualitat
Petita i blanca
|
|
A voltes en el cor
|
|
Em dius que el nostre amor
|
|
Petita festa
|
|
Tapiman
1972
Per mi Tapiman (1972) és el millor disc de rock clàssic fet a casa nostra
Aquí trobaràs l'esperit del rock sense embuts ni complicacions: línia recta per un torrent musical amb els elements clàssics del gènere, com són una bateria i baix contundents, solos i distorsions de guitarra elèctrica a cada cantonada i una veu que amenitza gran part dels temes. De fet tots ells tenen parts de veu -sempre en anglès- menys Paris, Moonbeam i Driving shadow (en aquest darrer la veu és suficientment anecdòtica i en un pla tan llunyà que la podem considerar completament instrumental)
Com tot gran disc, aquí totes les cançons són benvingudes: Tapiman, tot i discórrer per una via sonora clàssica i aparentment fàcil, aconsegueix un disc que respira vitalitat i contundència durant tota la seva audició
El meu tema preferit és el que tanca el disc, Driving shadow (Pepe's song), és el més avantguardista del disc i el qual explora amb encert les fronteres del hard-rock
Tapiman no et decepcionarà, és un disc de rock fet a consciència i excel·lentment resolt
Aquí trobaràs l'esperit del rock sense embuts ni complicacions: línia recta per un torrent musical amb els elements clàssics del gènere, com són una bateria i baix contundents, solos i distorsions de guitarra elèctrica a cada cantonada i una veu que amenitza gran part dels temes. De fet tots ells tenen parts de veu -sempre en anglès- menys Paris, Moonbeam i Driving shadow (en aquest darrer la veu és suficientment anecdòtica i en un pla tan llunyà que la podem considerar completament instrumental)
Com tot gran disc, aquí totes les cançons són benvingudes: Tapiman, tot i discórrer per una via sonora clàssica i aparentment fàcil, aconsegueix un disc que respira vitalitat i contundència durant tota la seva audició
El meu tema preferit és el que tanca el disc, Driving shadow (Pepe's song), és el més avantguardista del disc i el qual explora amb encert les fronteres del hard-rock
Tapiman no et decepcionarà, és un disc de rock fet a consciència i excel·lentment resolt
Practice
|
|
Driving shadow (Pepe's song)
|
|
Vainica doble
-
Heliotropo
1973
tierno en San José, florido en Trinidad
cálido en San Miguel,
prohibido por la Navidad
Dos anys després d'un genial Vainica doble (1971) el duet femení presenta Heliotropo, un disc que omple un buit interessant dins la discografia espanyola: elles tenen un textos crítics sobre el costumisme de l'època, per exemple referencien la sobreprotecció de la infància o la cultura del màrqueting en la societat de consum
I és que Vainica doble és una formació indissociable de les seves lletres crítiques. Al tema inicial, Réquiem por un amigo, ens parlen de com una amistat de la infància ha caigut a la temptació del poder, canten:
y eres pese a tu dinero
un oso más que da saltos
al son del mismo pandero
Tot i fer servir algunes metàfores, la crítica durant tota la cançó és clara i directa
Una altra crítica recurrent al llarg del disc es a l'ego. Apareix de forma notable, per exemple, a Dos españoles, tres opiniones i a Coplas del iconoclasta enamorado
L'impressionant Elegía al jardín de mi abuela, con una dedicatoria y un suspiro fa referència als records d'una bonica infància al jardí de l'àvia contraposada a una vida adulta i freda dins un modern hotel de luxe. Aquí tornem a veure algunes de les contraposicions típiques del discurs de les Vainica doble: l'infància versus l'edat adulta, la botànica -i natura en general- (són moltes les referències i metàfores a arbres, fulles, troncs, animals, etc.) confrontada amb el quitrà i l'urbanització i, finalment, el luxe en oposició a la vida humil
Agáchate, que te pierdes és una metàfora d’una societat que reté els seus membres i impedeix que es desenvolupin més enllà dels cànons retrògrads que els oprimeixen:
que al final tus hojas sean rojas
como un desafío al honorable gris local
Nana de una madre muy madre, com he comentat a l'inici, és crítica a la sobreprotecció de la infància
A La máquina infernal es torna a referenciar la voracitat de la societat de consum:
con diez ojos de cristal,
manos de hierro y acero
dientes que mascan dinero
y corazón de metal
Habanera del primer amor és una bonica cançó sobre la pèrdua de la innocència conduïda a través d'un amor infantil:
escapamos de la yaya
siguiendo una cucaracha
y descubrimos que el mundo
no era solo nuestra casa
A nivell instrumental, el disc està molt ben acompanyat i arreglat. En general la veu i la guitarra tenen el protagonisme, tot i que hi ha alguna cançó de tall més rocker i atrevit que li senta genial: estic parlant de Dos españoles, tres opiniones i, sobretot, La máquina infernal, la més disruptiva a nivell instrumental, més propera l'acid rock que s'estilava aquella època
Heliotropo és un disc necessari, representa un contrapés cultural que posa la societat del seu moment davant l'espill. Per mi un és un imprescindible sense cap mena de dubte. Les Vainica doble presentaven unes crítiques i reflexions sobre l'ego, el poder i la opulència que continuen sent encertades més de mig segle després
Habanera del primer amor
|
|
El pabú
|
|
Elegía al jardín de mi abuela
|
|
Fusioon
1974
Ja fa temps vaig arribar a la conclusió que els Fusioon era una de les bandes que més havien comprés que significa l'experimentació en el terreny musical: sempre acaben fent discs únics i aquest Fusioon (1974) n'és segurament el millor exemple de la seva discografia
Personalment he de reconèixer que em va costar una mica que m'entrés aquest àlbum, cosa que no em va passar en absolut amb el seu Minorisa (1975) el qual vaig captar de seguida i vaig escoltar moltíssim. En aquest, però, l'experimentació és més subtil: no hi ha grans exabruptes sinó que les derivades que va agafant la traçada són mes suaus i sinuoses. Amb els anys, però, l'he aprés a valorar molt i he de reconèixer, a més, que sempre em sorprèn: sempre que l'escolto acabo descobrint alguna ruta nova, algun passatge que no recordava o no m'hi havia fixat
També crec que és digne de menció que les seves lletres, de la mateixa forma subtil que la seva música, tocaven temes socials: eren conscients que Franco tenia els dies comptats i que s'obriria una finestra d'oportunitat per la societat per tal de dotar-se d'un règim de drets i llibertats homologable al dels països de l'entorn. Així s'expliquen lletres com:
Hay que gritar, sí la verdad
o
Hay que luchar, para ganar.
Dialogar, participar
Aquest Fusioon és una obra completament lúcida d'una de les grans bandes experimentals europees d'aquell moment. No puc més que reconèixer la mestria de Fusioon, es el que sempre acabo fent quan em creuo amb aquest grup
Personalment he de reconèixer que em va costar una mica que m'entrés aquest àlbum, cosa que no em va passar en absolut amb el seu Minorisa (1975) el qual vaig captar de seguida i vaig escoltar moltíssim. En aquest, però, l'experimentació és més subtil: no hi ha grans exabruptes sinó que les derivades que va agafant la traçada són mes suaus i sinuoses. Amb els anys, però, l'he aprés a valorar molt i he de reconèixer, a més, que sempre em sorprèn: sempre que l'escolto acabo descobrint alguna ruta nova, algun passatge que no recordava o no m'hi havia fixat
També crec que és digne de menció que les seves lletres, de la mateixa forma subtil que la seva música, tocaven temes socials: eren conscients que Franco tenia els dies comptats i que s'obriria una finestra d'oportunitat per la societat per tal de dotar-se d'un règim de drets i llibertats homologable al dels països de l'entorn. Així s'expliquen lletres com:
o
Dialogar, participar
Aquest Fusioon és una obra completament lúcida d'una de les grans bandes experimentals europees d'aquell moment. No puc més que reconèixer la mestria de Fusioon, es el que sempre acabo fent quan em creuo amb aquest grup
Tritons
|
|
Diálogos
|
|
The storm
1974
El primer LP dels sevillans The storm és un dels LPs de hard rock amb més gràcia que mai s'hagin gravat, i dic això sabent perfectament que el gènere ha estat prolífic i hi ha molta competència
Estem davant un disc perfecte d'inici fins al final, un torrent d'energia molt ben canalitzada. Les veus són en anglès i tenen la presència perfecta per amenitzar el disc però a la vegada deixen moltíssim espai perquè la part instrumental es pugui desenvolupar, cosa que personalment agraeixo
La part instrumental és molt contundent, tant la guitarra com la bateria sonen com un tro al llarg de la gravació, però a més aquí també tenim un orgue conduït per Luís Genil que aporta una contundència i so característic molt especial al disc
Com he dit tots els temes paguen la pena, si n'hagués de destacar un diria Crazy machine ja que és el més experimental i sorprenent del disc, mesclant hard rock, jazz i un solo de bateria
The storm és un disc perfecte, una obra mestra dins del seu gènere. Un dels meus discos preferits de rock i una obra que qualsevol persona a qui li agradi el gènere gaudirà al màxim
Estem davant un disc perfecte d'inici fins al final, un torrent d'energia molt ben canalitzada. Les veus són en anglès i tenen la presència perfecta per amenitzar el disc però a la vegada deixen moltíssim espai perquè la part instrumental es pugui desenvolupar, cosa que personalment agraeixo
La part instrumental és molt contundent, tant la guitarra com la bateria sonen com un tro al llarg de la gravació, però a més aquí també tenim un orgue conduït per Luís Genil que aporta una contundència i so característic molt especial al disc
Com he dit tots els temes paguen la pena, si n'hagués de destacar un diria Crazy machine ja que és el més experimental i sorprenent del disc, mesclant hard rock, jazz i un solo de bateria
The storm és un disc perfecte, una obra mestra dins del seu gènere. Un dels meus discos preferits de rock i una obra que qualsevol persona a qui li agradi el gènere gaudirà al màxim
Un señor llamado Fernández de Córdoba
|
|
Woman mine
|
|
Crazy machine
|
|
Agamenon
-
Todos ríen de mí
1975
Un dels millors LPs sorgits de la Madrid dels anys 70 és aquest l’increïble Todos ríen de mí (1975) d’Agamenon
Estem davant una obra genial que oscil·la entre l'acid rock i el folk, amparada per l'Alain Milhaud, un productor que sabia molt bé el que es feia
Les seves lletres i estètica beuen del llegat de l'època hippy, això sí, de forma desenfadada i divertida. A la cançó Todos ríen de mí, per exemple, canten -entre guitarres ben potents i distorsionades de fons-:
Todos ríen de mí
por ser como soy
y por buscar algo personal
por ir como voy
Yo nunca seré un hombre así como tantos
por ser feliz con mi canto
por renunciar a vivir de forma vulgar como los demás
No me importa de que mi ser burlen
no me importa de que mi ser burlen
¡Da igual!
El disc està ple de matisos. Per exemple Al salir el sol és una preciosa cançó amb un orgue encantador de fons i una lletra sobre l'alliberament, quelcom semblant al que succeïx a Happy marriage, Eleanor. Please little man una cançó country amb molta marxa. A Send me tornem a tindre unes guitarres brillants i afiladíssimes. A Happy tuesday un rock simpatiquíssim o I need money, una cloenda perfecta a cop d'àcid rock mesclant perfectament la veu masculina i femenina, un recurs que el disc maneja a la perfecció
Todos ríen de mí és un dels millors discs que mai he escoltat, ni més ni menys. Una obra cuidadíssima, des de la increïble il·lustració de la seva portada fins al seu contingut musical. Encara avui sorprèn per la vitalitat i la gràcia de totes les seves cançons. Un 10 sobre 10 per a un disc que vaig escoltar moltíssim i que m’evoca records excel·lents de quan estava en plena etapa del descobriment del rock progressiu
Estem davant una obra genial que oscil·la entre l'acid rock i el folk, amparada per l'Alain Milhaud, un productor que sabia molt bé el que es feia
Les seves lletres i estètica beuen del llegat de l'època hippy, això sí, de forma desenfadada i divertida. A la cançó Todos ríen de mí, per exemple, canten -entre guitarres ben potents i distorsionades de fons-:
por ser como soy
y por buscar algo personal
por ir como voy
Yo nunca seré un hombre así como tantos
por ser feliz con mi canto
por renunciar a vivir de forma vulgar como los demás
No me importa de que mi ser burlen
no me importa de que mi ser burlen
¡Da igual!
El disc està ple de matisos. Per exemple Al salir el sol és una preciosa cançó amb un orgue encantador de fons i una lletra sobre l'alliberament, quelcom semblant al que succeïx a Happy marriage, Eleanor. Please little man una cançó country amb molta marxa. A Send me tornem a tindre unes guitarres brillants i afiladíssimes. A Happy tuesday un rock simpatiquíssim o I need money, una cloenda perfecta a cop d'àcid rock mesclant perfectament la veu masculina i femenina, un recurs que el disc maneja a la perfecció
Todos ríen de mí és un dels millors discs que mai he escoltat, ni més ni menys. Una obra cuidadíssima, des de la increïble il·lustració de la seva portada fins al seu contingut musical. Encara avui sorprèn per la vitalitat i la gràcia de totes les seves cançons. Un 10 sobre 10 per a un disc que vaig escoltar moltíssim i que m’evoca records excel·lents de quan estava en plena etapa del descobriment del rock progressiu
Al salir el sol
|
|
Happy marriage Eleanor
|
|
Blow up the candle
|
|
Nuevos Horizontes & Jose y Manuel
-
Se me escapó una ilusión
1975
Aprofito l'avinentesa del disc d'Agamenon per dedicar unes paraules a la formació Nuevos Horizontes & Jose y Manuel. Ambdues estaven bastant alineades estèticament tot i que aquests darrers van explorar més la vessant sunshine rock sense les distorsions d'àcid rock que presentaven els Agamenon en vàries de les seves cançons
Nuevos Horizontes & Jose y Manuel van editar un interessant Telaraña (1975) el qual té cançons que no puc deixar de recomanar. Se me escapó una ilusión és un tema molt bonic en una línia semblant a la Al salir el sol d'Agamenon, amb un final instrumental impressionant. Saltimbanquis és un altre tema entranyable que tracta sobre els firaires, amb les seves caravanes i en la qual apareixen lladrucs de gos de fons, una cançó amb una gràcia infinita. My sunshine és la més acid rock de la banda. Versallesco rococó torna a ser una cançó pop entranyable amb un violí interessantíssim que li aporta uns matisos molt interessants i un final molt cuidat i immersiu
Finalment, fora del Telaraña, la banda va publicar una magnífica Barcelona (1974), un altre tema memorable de pop fet amb molta cura i una lletra que ens parla d'indrets de Barcelona i aspectes típics de la ciutat com la seva patrona Mercè, el Poble espanyol, la mar Mediterrània o la font de Montjuïc
Nuevos Horizontes & Jose y Manuel van editar un interessant Telaraña (1975) el qual té cançons que no puc deixar de recomanar. Se me escapó una ilusión és un tema molt bonic en una línia semblant a la Al salir el sol d'Agamenon, amb un final instrumental impressionant. Saltimbanquis és un altre tema entranyable que tracta sobre els firaires, amb les seves caravanes i en la qual apareixen lladrucs de gos de fons, una cançó amb una gràcia infinita. My sunshine és la més acid rock de la banda. Versallesco rococó torna a ser una cançó pop entranyable amb un violí interessantíssim que li aporta uns matisos molt interessants i un final molt cuidat i immersiu
Finalment, fora del Telaraña, la banda va publicar una magnífica Barcelona (1974), un altre tema memorable de pop fet amb molta cura i una lletra que ens parla d'indrets de Barcelona i aspectes típics de la ciutat com la seva patrona Mercè, el Poble espanyol, la mar Mediterrània o la font de Montjuïc
|
|
Iceberg
-
Tutankhamon
1975
Els Iceberg són un clàssic del rock fet a Catalunya als anys 70, un dels grups més citats i recordats d'aquella època a casa nostra. I no obstant això he de reconèixer que em va costar saber valorar el que per mi és la seva obra magna, aquest Tutankhamon (1975), un disc de rock pràcticament perfecte
El disc, tot i tenir una arrencada molt directa amb Tebas, després continua amb dos temes (Prólogo i Sacerdotes) que poden oferir una imatge una mica desvirtuada del que ofereix l'LP. Que no se'm mal interpreti, no són per a res males cançons, de fet tenen sentit en el conjunt de l'obra però crec que potser no tenen la contundència suficient com per deixar entreveure el que ens oferirà el disc a continuació
Dit això, en aquest LP trobarem un varietat de temes excel·lents de rock, moltes vegades encadenats entre ells perfectament com si fos un so continu (una tècnica molt interessant i poc usada). La part instrumental en general és molt bona durant tot el disc, destacant sobretot un genial Max Sunyer que ofereix un so de guitarra elèctrica fora de sèrie, sense cap mena de dubte un músic que va saber llegir a la perfecció el so pesat i contundent que els nord-americans va saber exprimir d'aquest instrument
També em sembla digne de menció el final del disc: poques obres conclouen amb l'emoció que ho fa aquest Tutankhamon. Us he penjat el tema Too young to be a pharaoh + Tebas (reprise) que és la consecució dels dos darrers temes
Tutankhamon és una de les grans aportacions a la història del rock que es van fer a l'estat durant els anys 70. Per mi sense cap mena de dubte és un imprescindible, un disc que sempre seguiré escoltant i que estic convençut que si li dones una oportunitat t'encantarà
El disc, tot i tenir una arrencada molt directa amb Tebas, després continua amb dos temes (Prólogo i Sacerdotes) que poden oferir una imatge una mica desvirtuada del que ofereix l'LP. Que no se'm mal interpreti, no són per a res males cançons, de fet tenen sentit en el conjunt de l'obra però crec que potser no tenen la contundència suficient com per deixar entreveure el que ens oferirà el disc a continuació
Dit això, en aquest LP trobarem un varietat de temes excel·lents de rock, moltes vegades encadenats entre ells perfectament com si fos un so continu (una tècnica molt interessant i poc usada). La part instrumental en general és molt bona durant tot el disc, destacant sobretot un genial Max Sunyer que ofereix un so de guitarra elèctrica fora de sèrie, sense cap mena de dubte un músic que va saber llegir a la perfecció el so pesat i contundent que els nord-americans va saber exprimir d'aquest instrument
També em sembla digne de menció el final del disc: poques obres conclouen amb l'emoció que ho fa aquest Tutankhamon. Us he penjat el tema Too young to be a pharaoh + Tebas (reprise) que és la consecució dels dos darrers temes
Tutankhamon és una de les grans aportacions a la història del rock que es van fer a l'estat durant els anys 70. Per mi sense cap mena de dubte és un imprescindible, un disc que sempre seguiré escoltant i que estic convençut que si li dones una oportunitat t'encantarà
Tebas
|
|
Amarna
|
|
Amenofis IV (El hereje)
|
|
Too young to be a pharaoh + Tebas (reprise)
|
|
Aguaviva
-
Poetas andaluces de ahora
1975
Aguaviva va ser un grup influenciat pel maig francès i representa una de les bandes de cançó protesta més importants de l'estat, tenint una discografia molt sòlida. Alguns dels seus discs han estat editats, a part d'Espanya, a països com Itàlia, Xile, Holanda, Veneçuela, Alemanya, Uruguai, Estats Units, Canadà, Argentina, etc. quelcom rar i meritori per un grup espanyol de l'època
Jo els vaig descobrir amb l'Apocalipsis (1971), un gran disc el qual algunes de les seves cançons vaig escoltar molt, concretament les impressionants Me queda la palabra i No nos dejan cantar
Després vaig descobrir el Cosmonauta (1971), un gran disc de caràcter experimental. Era una època que simpatitzava amb aquesta classe de discs tan innovadors i experimentals
Però crec que la gran obra de Aguaviva és, sense cap mena de dubte, aquest Poetas andaluces de ahora (1975). Per mi estem davant d'una fita generacional
L'obra s'alça amb la direcció i arranjaments de Pepe Nieto, un cor de 3 dones i 6 homes i, finalment, 4 instrumentistes. El disc camina fluidament durant tota la seva audició. Una obra mestra coral amb cançons impressionants com Pon tu cuerpo a tierra, Viajar por el espacio, Quise llorar con ellos, Poetas andaluces (2ª parte) que parla de l'èxode andalús, Dos cuchillos o Aquí estuvo el amor
Una obra única per la seva temàtica -entre la reivindicació i l'avantguarda- i el seu cant coral tant personal. Per la meva banda he de reconèixer que em va satisfer molt reconèixer el segell de Pepe Nieto, un brillant compositor i arreglista de l'època que jo ja tenia ubicat gràcies a discs com el primer LP de Vainica doble o el fantàstic Los amigos de Dola (1978)
Poetas andaluces de ahora és un dels discs més interessants que he escoltat mai. No solament és una obra mestra sinó que crec que és una de les aportacions més interessants que Espanya ha fet a la història universal de la música. Sol puc dir que em sap greu que la premsa especialitzada que és, en part, la corretja de transmissió generacional de les obres més significatives s'hagi quedat, una vegada més, encallada amb aquest Poetas andaluces de ahora
Jo els vaig descobrir amb l'Apocalipsis (1971), un gran disc el qual algunes de les seves cançons vaig escoltar molt, concretament les impressionants Me queda la palabra i No nos dejan cantar
Després vaig descobrir el Cosmonauta (1971), un gran disc de caràcter experimental. Era una època que simpatitzava amb aquesta classe de discs tan innovadors i experimentals
Però crec que la gran obra de Aguaviva és, sense cap mena de dubte, aquest Poetas andaluces de ahora (1975). Per mi estem davant d'una fita generacional
L'obra s'alça amb la direcció i arranjaments de Pepe Nieto, un cor de 3 dones i 6 homes i, finalment, 4 instrumentistes. El disc camina fluidament durant tota la seva audició. Una obra mestra coral amb cançons impressionants com Pon tu cuerpo a tierra, Viajar por el espacio, Quise llorar con ellos, Poetas andaluces (2ª parte) que parla de l'èxode andalús, Dos cuchillos o Aquí estuvo el amor
Una obra única per la seva temàtica -entre la reivindicació i l'avantguarda- i el seu cant coral tant personal. Per la meva banda he de reconèixer que em va satisfer molt reconèixer el segell de Pepe Nieto, un brillant compositor i arreglista de l'època que jo ja tenia ubicat gràcies a discs com el primer LP de Vainica doble o el fantàstic Los amigos de Dola (1978)
Poetas andaluces de ahora és un dels discs més interessants que he escoltat mai. No solament és una obra mestra sinó que crec que és una de les aportacions més interessants que Espanya ha fet a la història universal de la música. Sol puc dir que em sap greu que la premsa especialitzada que és, en part, la corretja de transmissió generacional de les obres més significatives s'hagi quedat, una vegada més, encallada amb aquest Poetas andaluces de ahora
Pon tu cuerpo a tierra
|
|
Aquí estuvo el amor
|
|
Dos cuchillos
|
|
Poetas andaluces (2ª parte)
|
|
Viajar por el espacio
|
|
Fusioon
-
Minorisa
1975
Tercer disc de Fusioon i final d'una carrera memorable per lo més alt: un àlbum d'experimentació musical sense embuts que recorre des d'una reinterpretació en clau progressiva de les processons de la seva terra -Manresa- fins un tema electrònic abstracte
Aquest Minorisa és on Fusioon deixa volar més la seva imaginació, això sí, utilitzant el seu llegat acumulat fins aleshores com a trampolí per fer-ho:
Al primer disc de la banda -el Fusioon (1972)- tenia com a leitmotiv molt marcat la cançó popular tradicional i en aquest darrer apliquen aquesta idea al tema Minorisa (suite), el qual com he comentat abans és una reinterpretació en clau progressiva de les processons de Manresa. Jo personalment vaig escoltar moltíssim aquesta cançó, sempre em va fascinar
Al seu segon disc -el Fusioon (1974)- el grup posa en pràctica la descomposició d'un mateix tema en diverses parts ben diferenciades, estratègia que aquí adopten claríssimament als 2 temes inicials (Ebusus (suite) i Minorisa (suite))
Finalment tenim Llaves del subconsciente, dividida en Mente (un inspirat tema d'electrònica planejadora) i Cerebro (el tema més experimental de la banda, d'electrònica pràcticament dissonant)
Un final sorprenent que conclou el disc més experimental i valent dels del grup
Minorisa és un disc molt meritori d'una banda que va saber trobar el seu propi discurs a base d'esforç, creativitat i atreviment. Per mi és una de les obres mestres de la música d’avantguarda europea del moment, una aportació de gran valor, des de Catalunya, a la música experimental internacional
Aquest Minorisa és on Fusioon deixa volar més la seva imaginació, això sí, utilitzant el seu llegat acumulat fins aleshores com a trampolí per fer-ho:
Al primer disc de la banda -el Fusioon (1972)- tenia com a leitmotiv molt marcat la cançó popular tradicional i en aquest darrer apliquen aquesta idea al tema Minorisa (suite), el qual com he comentat abans és una reinterpretació en clau progressiva de les processons de Manresa. Jo personalment vaig escoltar moltíssim aquesta cançó, sempre em va fascinar
Al seu segon disc -el Fusioon (1974)- el grup posa en pràctica la descomposició d'un mateix tema en diverses parts ben diferenciades, estratègia que aquí adopten claríssimament als 2 temes inicials (Ebusus (suite) i Minorisa (suite))
Finalment tenim Llaves del subconsciente, dividida en Mente (un inspirat tema d'electrònica planejadora) i Cerebro (el tema més experimental de la banda, d'electrònica pràcticament dissonant)
Un final sorprenent que conclou el disc més experimental i valent dels del grup
Minorisa és un disc molt meritori d'una banda que va saber trobar el seu propi discurs a base d'esforç, creativitat i atreviment. Per mi és una de les obres mestres de la música d’avantguarda europea del moment, una aportació de gran valor, des de Catalunya, a la música experimental internacional
Minorisa (suite)
|
|
Llaves del subsconsciente (1ª parte: mente)
|
|
Pedro Ruy-Blas
-
Luna llena
1975
la luz maravillosa del amor
y no hay nada que no puedas conseguir
buscando esa verdad a tu alrededor
Abans que Pedro Ruy-Blas (Pedro Ample Candel) acompanyés de gira durant varis anys a Paco de Lucía o que publiqués els fantàstics LPs de fusió de talla internacional amb Dolores, va treure aquest humil però lloable Luna llena
Estem davant un disc de tall reflexiu, amb lletres introspectives que resulten un conjunt de petites confessions de temors, aspiracions o preocupacions d'un jove Pedro Ruy-Blas
Instrumentalment tenim un elenc envejable, amb aparicions com: Tomás Vega (del grup Vega) a la guitarra, José Antonio Galicia a la bateria, Jorge Pardo a la flauta o Tomás San Miguel al piano i orgue. El resultat és un excel·lent acompanyament de jazz fusió de caràcter més aviat suau
Per mi Luna llena és un disc molt honest en actitud, música i lletres. A més, totes les seves cançons funcionen. Una obra que vaig escoltar bastant quan indagava la dècada dels 70 i que, varis anys després, continuo apreciant de la mateixa manera. Un disc iniciàtic -d'un dels millors artistes madrilenys d'aquella dècada- i perfecte, a la vegada, per la seva genuïnitat
Lina
|
|
La luz maravillosa del amor
|
|
Blay tritono
-
Clot 20
1976
El Clot 20 (1976) de Blay tritono és per mi un disc suficient, i ho dic amb el millor dels sentits: un disc original, amb carisma i on totes les cançons funcionen
Una de les característiques més ressenyables de l'obra és la seva secció de vents, la qual en gran mesura li determina el seu so i personalitat. Concretament tenim: saxòfon alt, dolçaina (tenora), fliscorn (tenor i baix), trompeta i trombó
Una altra característica és que maneja a la perfecció els temps lents, ho veiem clarament a les cançons Clot 20, al final de Montblanquet o a Nocturn
Per altra banda hi han parts d'improvisació amb molta marxa: Saura I i La ceba en són dos grans exemples
En definitiva el grup domina tant el registre d'improvisació més dura com les parts lentes. Tanca el disc una impressionant Marroquí, un final emocionant i immillorable
Al Clot 20 li tinc molt apreci: és un dels primers discs de jazz que vaig escoltar i em va ensenyar una faceta del gènere que trencava amb la linealitat del jazz clàssic, mesclant-se amb altres gèneres i oferint una variabilitat notable. Un LP únic fruit d'una Barcelona amb molta activitat musical, una activitat que a més sabia innovar a partir de la sonoritat autòctona. Escoltant-lo avui en dia em transmet el mateix que quan tenia vint anys. Sense cap mena de dubte una obra mestra, un imprescindible de la fusió amb arrels fet a casa nostra
Una de les característiques més ressenyables de l'obra és la seva secció de vents, la qual en gran mesura li determina el seu so i personalitat. Concretament tenim: saxòfon alt, dolçaina (tenora), fliscorn (tenor i baix), trompeta i trombó
Una altra característica és que maneja a la perfecció els temps lents, ho veiem clarament a les cançons Clot 20, al final de Montblanquet o a Nocturn
Per altra banda hi han parts d'improvisació amb molta marxa: Saura I i La ceba en són dos grans exemples
En definitiva el grup domina tant el registre d'improvisació més dura com les parts lentes. Tanca el disc una impressionant Marroquí, un final emocionant i immillorable
Al Clot 20 li tinc molt apreci: és un dels primers discs de jazz que vaig escoltar i em va ensenyar una faceta del gènere que trencava amb la linealitat del jazz clàssic, mesclant-se amb altres gèneres i oferint una variabilitat notable. Un LP únic fruit d'una Barcelona amb molta activitat musical, una activitat que a més sabia innovar a partir de la sonoritat autòctona. Escoltant-lo avui en dia em transmet el mateix que quan tenia vint anys. Sense cap mena de dubte una obra mestra, un imprescindible de la fusió amb arrels fet a casa nostra
Montblanquet
|
|
Nocturn
|
|
Marroquí
|
|
Atila
-
Intención
1976
El segon LP dels gironins Atila és un dels discs de rock progressiu més notables del moment
El grup comptava amb 2 guitarres, bateria i una interessant varietat d'instruments de teclat, concretament: mellotró, orgue, piano i moog. Amb aquests elements veiem desfilar les 4 cançons del disc:
Intención un increïble tema cantat en català amb una part de solo de guitarra molt notable i un final apoteòsic. Un tema monumental sense cap mena de dubte
Cucutila és un tema que sempre em va encantar, comença molt energèticament amb teclats i després té una caiguda amb orgue memorable. Té un final amb cors femenins i un batibull instrumental molt interessant
Dia perfecto és un tema molt tranquil però ben resolt que deixa pas a la darrera El principio del fin, un tema de 15 minuts completament instrumental amb parts ben diferenciades i on circula bastanta variació: teclats eclèctics, solos de guitarra, un solo de bateria genial amb efectes de producció a final, etc.
Per mi Intención és un disc perfecte, una obra mestra del seu gènere. Em sorprèn que sigui un disc gairebé sempre absent de les típiques llistes dels millors discos de la història de Catalunya o de l'Estat ja que ofereix un recorregut impressionant d'inici fins al final, és original, té llargues seccions experimentals ben resoltes i posseeix una contundència envejable
El grup comptava amb 2 guitarres, bateria i una interessant varietat d'instruments de teclat, concretament: mellotró, orgue, piano i moog. Amb aquests elements veiem desfilar les 4 cançons del disc:
Intención un increïble tema cantat en català amb una part de solo de guitarra molt notable i un final apoteòsic. Un tema monumental sense cap mena de dubte
Cucutila és un tema que sempre em va encantar, comença molt energèticament amb teclats i després té una caiguda amb orgue memorable. Té un final amb cors femenins i un batibull instrumental molt interessant
Dia perfecto és un tema molt tranquil però ben resolt que deixa pas a la darrera El principio del fin, un tema de 15 minuts completament instrumental amb parts ben diferenciades i on circula bastanta variació: teclats eclèctics, solos de guitarra, un solo de bateria genial amb efectes de producció a final, etc.
Per mi Intención és un disc perfecte, una obra mestra del seu gènere. Em sorprèn que sigui un disc gairebé sempre absent de les típiques llistes dels millors discos de la història de Catalunya o de l'Estat ja que ofereix un recorregut impressionant d'inici fins al final, és original, té llargues seccions experimentals ben resoltes i posseeix una contundència envejable
Cucutila
|
|
Intención
|
|
Dolores - Pedro Ruy-Blas
1976
Després d'un fantàstic Luna llena (1975), Pedro Ruy-Blas -i la seva cort habitual de músics d'acompanyament- torna amb força per firmar un dels grans discs de fusió jazz-rock i flamenc de la dècada
Incomprès en el seu moment de llançament, el disc està format en la seva majoria per cançons impressionants, com La niña de los Montoya que obra el disc de forma magistral, un tema cantat per Pedro, d'aire flamencs i una inspiradíssima flauta de Jorge Pardo. La mitad de medio duro és un altre tema brillant amb parts de guitarra flamenca, sintetitzador, bateria contundent i la una veu a base d’onomatopeies per part de Pedro que ens acompanyaran la resta del disc. O La ausencia, un altre dels meus temes preferits, i de característiques semblants a l'anterior però sense flamenc, més a l'ona jazz-rock. Així podríem seguir amb la resta de cançons ja que, exceptuant Lavapies que és una mica més tranquil·la i incerta, la resta són trons que funcionen perfectament
Amb Dolores estem davant un àlbum fora de sèrie que a més posseeix un clar caràcter desinhibit i lluny de dogmatismes. Es nota l'anhel de llibertat creativa que caracteritza a Pedro Ruy-Blas i això li dóna un aire completament innovador dins el propi gènere. Obra mestra
Incomprès en el seu moment de llançament, el disc està format en la seva majoria per cançons impressionants, com La niña de los Montoya que obra el disc de forma magistral, un tema cantat per Pedro, d'aire flamencs i una inspiradíssima flauta de Jorge Pardo. La mitad de medio duro és un altre tema brillant amb parts de guitarra flamenca, sintetitzador, bateria contundent i la una veu a base d’onomatopeies per part de Pedro que ens acompanyaran la resta del disc. O La ausencia, un altre dels meus temes preferits, i de característiques semblants a l'anterior però sense flamenc, més a l'ona jazz-rock. Així podríem seguir amb la resta de cançons ja que, exceptuant Lavapies que és una mica més tranquil·la i incerta, la resta són trons que funcionen perfectament
Amb Dolores estem davant un àlbum fora de sèrie que a més posseeix un clar caràcter desinhibit i lluny de dogmatismes. Es nota l'anhel de llibertat creativa que caracteritza a Pedro Ruy-Blas i això li dóna un aire completament innovador dins el propi gènere. Obra mestra
La niña de los Montoya
|
|
La mitad de medio duro
|
|
La ausencia
|
|
Pepe Sánchez y su rock band
-
Regresión
1976
Una de les joies més soterrades i, a la vegada, interessants de la fusió dels anys 70 és sense cap mena de dubte aquest Regresión (1976)
Avui en dia per sort l'àlbum ja s'ha reeditat i és accessible però durant molts anys vaig intentar aconseguir-lo -sense èxit- per tal de poder-ne escoltar el contingut. Les úniques certeses musicals que tenia del disc eren Sentimiento i Cantares, cançons publicades el mateix 1976 i provinents de l'únic single extret de l'LP
Estem davant un àlbum completament instrumental de fusió, amb elements de rock, funk, flamenc i música tradicional espanyola. A nivell d'instruments tenim: baix, guitarra, percussió, piano, saxòfon soprano, flauta, saxòfon baríton, el saxòfon tenor, trompeta i trombó
El disc és impressionant de l'inici a final. A destacar Sentimiento la qual compta amb un inici de saxofon de Pedro Iturralde que desemboca en un solo de bateria de Pepe Sánchez per acabar amb una genial improvisació de jazz amb elements de música tradicional espanyola. També destacaria Nostalgia la qual té un leitmotiv de trombó que es va repetint durant tota la cançó i li senta genial
Regresión és una obra mestra, està clar el que proposa i ho fa a la perfecció: és intens, innovador, compta amb una bona dosi d'experimentació i totes les seves cançons valen la pena
Avui en dia per sort l'àlbum ja s'ha reeditat i és accessible però durant molts anys vaig intentar aconseguir-lo -sense èxit- per tal de poder-ne escoltar el contingut. Les úniques certeses musicals que tenia del disc eren Sentimiento i Cantares, cançons publicades el mateix 1976 i provinents de l'únic single extret de l'LP
Estem davant un àlbum completament instrumental de fusió, amb elements de rock, funk, flamenc i música tradicional espanyola. A nivell d'instruments tenim: baix, guitarra, percussió, piano, saxòfon soprano, flauta, saxòfon baríton, el saxòfon tenor, trompeta i trombó
El disc és impressionant de l'inici a final. A destacar Sentimiento la qual compta amb un inici de saxofon de Pedro Iturralde que desemboca en un solo de bateria de Pepe Sánchez per acabar amb una genial improvisació de jazz amb elements de música tradicional espanyola. També destacaria Nostalgia la qual té un leitmotiv de trombó que es va repetint durant tota la cançó i li senta genial
Regresión és una obra mestra, està clar el que proposa i ho fa a la perfecció: és intens, innovador, compta amb una bona dosi d'experimentació i totes les seves cançons valen la pena
Sentimiento
|
|
Paisajes
|
|
Nostalgia
|
|
Haizea
1977
El primer disc de Haizea -el qual llueix una portada espectacular- és singular: una recopilació de cançons i textos tradicionals d'Euskadi (llevat de dos temes propis) musicats des d'un prisma folk intimista d'avantguarda
Gràcies a Internet podem desxifrar les lletres i origen de les seves cançons. Jo al seu moment intuïa lletres melancòliques i introvertides, però he de reconèixer que els textos en general m'han sorprès, no me'ls esperava tant foscos i tràgics:
Brodatzen ari nintzen, és un encantador tema cantat per Txomin Artola i Amaia Zubiria que tracta sobre una jove que sent un cant d’un vaixell, convida el capità a casa segons li diu la mare, però ell l’enganya, la fa pujar al vaixell, la droga i la segresta; adonant-se del seu destí, ella es treu la vida i el seu cos és llançat al mar, mentre la mare la plora des de terra
Aquesta n'és la lletra:
Brodava, al meu saló,
quan un vent vaig sentir des del mar,
del mar, cantant des del vaixell
Deixant el brodat, vaig anar cap a la mare:
vaig pujar a la finestra del darrere,
a la finestra del darrere, mirant cap al mar.
Sí, estimada nena, diu el capità,
que vingui a sopar, que descansi aquí,
que descansi aquí i vegi el saló.
El senyor capità em diu que la mare m’envia,
que vingui a sopar i descansi aquí,
que descansi aquí i vegi el saló.
Dona jove encantadora, impossible d’ignorar:
bufa el vent del nord, hem d’avançar!
Dona jove encantadora, puja al vaixell,
a sopar amb nosaltres i a descansar,
a descansar i veure el saló.
La jove puja al vaixell,
i allà li donen herba per dormir Senyor capità, on m’has portat, nena?
Torna’m al lloc d’on m’has pres,
al lloc d’on m’has pres, a casa dels pares!
Oh, meu bon mariner, desplega les veles!
Allà on sempre vaig voler, m’hi portis!
Senyor capità, on m’has portat?
Torna’m al lloc d’on m’has pres,
al lloc d’on m’has pres, a casa dels pares!
Dona jove encantadora, impossible d’ignorar…
Tres-centes llegües hem avançat ja.
La jove encantadora agafa l’espasa,
la clava al seu cor, cau morta a terra.
Oh, meu bon mariner, on has portat la nena?
On l’has portat? Al fons del mar!
Ai, mare santa, mira per la finestra…
La teva filla ha mort, les onades se l’emporten
Una lletra dura. La resta de temes populars són de l'estil. A continuació en repasso algun més perquè crec que algunes d'aquestes temàtiques de cançons populars són interessants ja que enlloc més d'aquest blog es tracta aquest fenòmen
La cançó Urzo aphal bat és una metàfora sobre el desamor i la traïció, narrada a través de la història d’un ànec d’aigua atrapat i trist, que reflecteix el dolor i la desesperació del narrador davant l’amor perdut i la traïció
A Loa loa canten:
[...] El nostre pare és a Gasteiz,
la mare, portada a lloms de la mula: lo lo.
El nostre pare és a Gasteiz,
la mare, portada a lloms de la mula,
el nostre pare té molts diners,
la mare venuda pel camí: lo lo
Ura Ixuririk és una història tràgica sobre metamorfosi, engany, captiveri i fatalitat, amb elements de bruixeria i marineria:
Abocant aigua al camí de les bruixes,
he recollit el do la tarda de Pasqua;
a la nit sóc Mayi, de dia sóc un cérvol,
i els gossos de la casa em perseguien
Jakes, on ets? Jo no ho sento bé;
al bosc corrent, perseguint el cérvol.
Jakes, crida els gossos, salva la teva germana:
com pot creure la mare que Mayi és possible? Jakes ha començat a xiular als gossos;
han matat el cérvol, mossegant-lo amb les dents.
Jakes me n’ha donat un tros,
que Mayi pugui quedar satisfeta amb nosaltres
Sopem, sopem, Jakes, jo hi era la primera,
plena de la carn que m’han omplert les entranyes.
La mare, al mig de la sala, amb llàgrimes als ulls,
s’ha clavat un punyal al seu cor
Queda clara la naturalesa tràgica dels temes populars que apareixen al disc
Goizeko euri artean, un dels dos temes propis del disc, ens dóna un avenç del que seria els propers LPs genials en solitari de Txomin Artola
Oreina bila és l'altre tema propi, en aquest cas un preciós tema instrumental de Xabier Lasa
Això és Haizea, un disc únic que rescata una sèrie de textos tradicionals d'Euskadi musicats amb un estil trist i melancòlic, oferint un binomi de música i lletra coherent i executat de forma genial
Gràcies a Internet podem desxifrar les lletres i origen de les seves cançons. Jo al seu moment intuïa lletres melancòliques i introvertides, però he de reconèixer que els textos en general m'han sorprès, no me'ls esperava tant foscos i tràgics:
Brodatzen ari nintzen, és un encantador tema cantat per Txomin Artola i Amaia Zubiria que tracta sobre una jove que sent un cant d’un vaixell, convida el capità a casa segons li diu la mare, però ell l’enganya, la fa pujar al vaixell, la droga i la segresta; adonant-se del seu destí, ella es treu la vida i el seu cos és llançat al mar, mentre la mare la plora des de terra
Aquesta n'és la lletra:
quan un vent vaig sentir des del mar,
del mar, cantant des del vaixell
Deixant el brodat, vaig anar cap a la mare:
vaig pujar a la finestra del darrere,
a la finestra del darrere, mirant cap al mar.
Sí, estimada nena, diu el capità,
que vingui a sopar, que descansi aquí,
que descansi aquí i vegi el saló.
El senyor capità em diu que la mare m’envia,
que vingui a sopar i descansi aquí,
que descansi aquí i vegi el saló.
Dona jove encantadora, impossible d’ignorar:
bufa el vent del nord, hem d’avançar!
Dona jove encantadora, puja al vaixell,
a sopar amb nosaltres i a descansar,
a descansar i veure el saló.
La jove puja al vaixell,
i allà li donen herba per dormir
Torna’m al lloc d’on m’has pres,
al lloc d’on m’has pres, a casa dels pares!
Oh, meu bon mariner, desplega les veles!
Allà on sempre vaig voler, m’hi portis!
Senyor capità, on m’has portat?
Torna’m al lloc d’on m’has pres,
al lloc d’on m’has pres, a casa dels pares!
Dona jove encantadora, impossible d’ignorar…
Tres-centes llegües hem avançat ja.
La jove encantadora agafa l’espasa,
la clava al seu cor, cau morta a terra.
Oh, meu bon mariner, on has portat la nena?
On l’has portat? Al fons del mar!
Ai, mare santa, mira per la finestra…
La teva filla ha mort, les onades se l’emporten
Una lletra dura. La resta de temes populars són de l'estil. A continuació en repasso algun més perquè crec que algunes d'aquestes temàtiques de cançons populars són interessants ja que enlloc més d'aquest blog es tracta aquest fenòmen
La cançó Urzo aphal bat és una metàfora sobre el desamor i la traïció, narrada a través de la història d’un ànec d’aigua atrapat i trist, que reflecteix el dolor i la desesperació del narrador davant l’amor perdut i la traïció
A Loa loa canten:
la mare, portada a lloms de la mula: lo lo.
El nostre pare és a Gasteiz,
la mare, portada a lloms de la mula,
el nostre pare té molts diners,
la mare venuda pel camí: lo lo
Ura Ixuririk és una història tràgica sobre metamorfosi, engany, captiveri i fatalitat, amb elements de bruixeria i marineria:
he recollit el do la tarda de Pasqua;
a la nit sóc Mayi, de dia sóc un cérvol,
i els gossos de la casa em perseguien
Jakes, on ets? Jo no ho sento bé;
al bosc corrent, perseguint el cérvol.
Jakes, crida els gossos, salva la teva germana:
com pot creure la mare que Mayi és possible?
han matat el cérvol, mossegant-lo amb les dents.
Jakes me n’ha donat un tros,
que Mayi pugui quedar satisfeta amb nosaltres
Sopem, sopem, Jakes, jo hi era la primera,
plena de la carn que m’han omplert les entranyes.
La mare, al mig de la sala, amb llàgrimes als ulls,
s’ha clavat un punyal al seu cor
Queda clara la naturalesa tràgica dels temes populars que apareixen al disc
Goizeko euri artean, un dels dos temes propis del disc, ens dóna un avenç del que seria els propers LPs genials en solitari de Txomin Artola
Oreina bila és l'altre tema propi, en aquest cas un preciós tema instrumental de Xabier Lasa
Això és Haizea, un disc únic que rescata una sèrie de textos tradicionals d'Euskadi musicats amb un estil trist i melancòlic, oferint un binomi de música i lletra coherent i executat de forma genial
Brodatzen ari nintzen
|
|
Goizeko euri artean
|
|
Ura ixuririk
|
|
Cadafal
-
"Fem la casa"
1977
"Fem la casa" (1977), l'LP debut dels il·licitans Cadafal, és un impressionant, singular i oblidat disc de cant coral i folk modern, amb lletres de caràcter reivindicatiu. Una obra fruit dels temps d'esperança, reivindicació i por que van seguir a la mort del dictador
El primer tema, Fem la casa, és un clar exemple de simbiosi de música reivindicativa -eixamplar la base social o, com ells diuen, "Fer la casa gran perquè tothom hi tinga lloc"- amb elements de folk progressiu
Continua No penseu que m'he rendit, un preciós tema de cant coral amb orgue i bateria que parla sobre superar uns temps de pessimisme:
No penseu que m’ he rendit
si tinc les xarxes velles,
si aquest vaixell no fa ja esteles
i el mar i l’aigua es torna ferro,
que tinc la pell
molt envellida en sal
i les mans s’escorren
d’anar a alta mar
i no poder amarinar [...]
No plores sempre,
tira les xarxes
que s’ompliran de fruit
No plorem per la mort s’inicia amb un to introspectiu i tràgic, i culmina amb la irrupció de tot el cor que integra la banda. La lletra critica una societat que dóna importància a unes vides per damunt d'unes altres:
No es pas la mort
el que hem de plorar,
més bé és la idea
que els ha fet morir;
uns moren de tritesa,
els altres de fam;
uns moren per a viure
i els altres per a matar ¿A qui hem de plorar,
i a qui hem d’ignorar?
Uns lluiten per a tots,
els altres per a uns quants...
i nosaltres
¿per què hem de lluitar?
No a la violència,
lluiten per la pau
pero no ens deixem enganyar,
que siga la justa pau
Per comentar una lletra més citaria la de Vull trobar un amic, la qual parla de forma sincera sobre l'amistat i la companyonia. Veu, per cert, molt ben acompanyada inicialment per la guitarra, baix i piano i a la que posteriorment se li sumen una sèrie de cants gregorians de fons
Aquesta és la tònica del disc: un encert tant en les lletres com en l’acompanyament musical. Tanca l’obra la sorprenent Coronació, construïda únicament amb cant coral, sense l’ús d’instruments
"Fem la casa" és una obra mestra que com cap altra sap cohesionar el cant coral tradicional de la seva terra amb l'orgue i elements subtils del folk progressiu propis del seu temps. A més està dotat d'unes lletres molt honestes que, tot i ser signe d'una època, la majoria d'elles encara són vigents avui en dia. Per mi és un dels discs estatals més injustament oblidats dels anys 70
El primer tema, Fem la casa, és un clar exemple de simbiosi de música reivindicativa -eixamplar la base social o, com ells diuen, "Fer la casa gran perquè tothom hi tinga lloc"- amb elements de folk progressiu
Continua No penseu que m'he rendit, un preciós tema de cant coral amb orgue i bateria que parla sobre superar uns temps de pessimisme:
si tinc les xarxes velles,
si aquest vaixell no fa ja esteles
i el mar i l’aigua es torna ferro,
que tinc la pell
molt envellida en sal
i les mans s’escorren
d’anar a alta mar
i no poder amarinar
No plores sempre,
tira les xarxes
que s’ompliran de fruit
No plorem per la mort s’inicia amb un to introspectiu i tràgic, i culmina amb la irrupció de tot el cor que integra la banda. La lletra critica una societat que dóna importància a unes vides per damunt d'unes altres:
el que hem de plorar,
més bé és la idea
que els ha fet morir;
uns moren de tritesa,
els altres de fam;
uns moren per a viure
i els altres per a matar
i a qui hem d’ignorar?
Uns lluiten per a tots,
els altres per a uns quants...
i nosaltres
¿per què hem de lluitar?
No a la violència,
lluiten per la pau
pero no ens deixem enganyar,
que siga la justa pau
Per comentar una lletra més citaria la de Vull trobar un amic, la qual parla de forma sincera sobre l'amistat i la companyonia. Veu, per cert, molt ben acompanyada inicialment per la guitarra, baix i piano i a la que posteriorment se li sumen una sèrie de cants gregorians de fons
Aquesta és la tònica del disc: un encert tant en les lletres com en l’acompanyament musical. Tanca l’obra la sorprenent Coronació, construïda únicament amb cant coral, sense l’ús d’instruments
"Fem la casa" és una obra mestra que com cap altra sap cohesionar el cant coral tradicional de la seva terra amb l'orgue i elements subtils del folk progressiu propis del seu temps. A més està dotat d'unes lletres molt honestes que, tot i ser signe d'una època, la majoria d'elles encara són vigents avui en dia. Per mi és un dels discs estatals més injustament oblidats dels anys 70
Fem la casa
|
|
No penseu que m'he rendit
|
|
Ningú ja no mor d'amor
|
|
Vull trobar un amic
|
|
Cuixa
-
11 desembre 1974
1978
vestit amb barres i estrelles
aliat als financers
i industrials d'aquestes terres
Als anys 70 al País Valencià hi havia un clima d'efervescència per la normalització cultural i lingüística del territori. El disc de Cadafal n'és un exemple, així com el Montgó (1978) de Cuixa. D'aquest darrer en recomano aquesta 11 desembre 1974 la qual reivindica les lluites populars dels diferents pobles de l'Estat així com critica les elits financeres i industrials connivents amb el règim i aliades dels Estats Units. També recomano Jo anava amb tu, un tema de lletra eròtica i molt ben musicat
|
|
Tribu
-
Barriu chinu
1978
El Barriu chinu (1978) de Tribu és una de les grans experiències musicals que t'enduràs dels anys 70, un disc que omple un buit enorme: un creuament entre la faràndula, la música popular, la mediterrània, el carrer i la nit silenciosa de barri tot travessat per un esperit d'avantguarda i improvisació
Rambla amunt-Rambla avall obra el disc, un tema que dibuixa una Rambla alegre i mediterrània banyada amb el so laietà de bandes com Orquestra Mirasol, Orquestra Plateria, Gato Pérez, etc. Barriu chinu un tema brillant d'inspiració mediterrània que obra i tanca amb una melodia molt eixerida i, pel mig, desenvolupa una bona improvisació. La yaya un tema instrumental que evoca la nit i la solitud. Excel·lent. A Els gossos de Martorell ja estem al cor del disc, aquí ja es junta funk, percussions de carrer, música mestissa, la nit misteriosa, crits i una improvisació al final. Difícil de descriure però estimulant. Nero nero nas per mi és el punt àlgid i on tot l'esperit de Barriu chinu queda perfectament imbricat i al descobert: faràndula, música infantil, professionals, percussions, improvisació, festa de barri, etc. Tribu perfila una estètica i visió sobre com entendre i viure la música d'arrels pròpies que era compartida per una generació de músics, i crec que aquest LP és el que la recull amb més gràcia. Tanca el disc la reivindicativa Futeu el camp d'aquí
Crec sincerament que el temps ha estat especialment injust amb Barriu chinu: costa trobar discs tan injustament ignorats com aquest. Per mi no obstant és una obra mestra de la música catalana, un disc únic que va espentejar amb intel·ligència la música popular d'aleshores cap a l'experimentació i que, gairebé mig segle després, manté intacta la seva frescor
Rambla amunt-Rambla avall obra el disc, un tema que dibuixa una Rambla alegre i mediterrània banyada amb el so laietà de bandes com Orquestra Mirasol, Orquestra Plateria, Gato Pérez, etc. Barriu chinu un tema brillant d'inspiració mediterrània que obra i tanca amb una melodia molt eixerida i, pel mig, desenvolupa una bona improvisació. La yaya un tema instrumental que evoca la nit i la solitud. Excel·lent. A Els gossos de Martorell ja estem al cor del disc, aquí ja es junta funk, percussions de carrer, música mestissa, la nit misteriosa, crits i una improvisació al final. Difícil de descriure però estimulant. Nero nero nas per mi és el punt àlgid i on tot l'esperit de Barriu chinu queda perfectament imbricat i al descobert: faràndula, música infantil, professionals, percussions, improvisació, festa de barri, etc. Tribu perfila una estètica i visió sobre com entendre i viure la música d'arrels pròpies que era compartida per una generació de músics, i crec que aquest LP és el que la recull amb més gràcia. Tanca el disc la reivindicativa Futeu el camp d'aquí
Crec sincerament que el temps ha estat especialment injust amb Barriu chinu: costa trobar discs tan injustament ignorats com aquest. Per mi no obstant és una obra mestra de la música catalana, un disc únic que va espentejar amb intel·ligència la música popular d'aleshores cap a l'experimentació i que, gairebé mig segle després, manté intacta la seva frescor
Barriu chinu
|
|
La yaya
|
|
Nero nero nas.mp3
|
|
Cai
-
Más allá de nuestras mentes diminutas
1978
Más allá de nuestras mentes diminutas (1978) de Cai és un disc pràcticament instrumental, estilísticament ubicat dins el jazz-rock de caràcter improvisat. A més, per mi representa com pocs la idea d'"enrolament", un terme típic de l’època que descrivia una aura d’esperit de llibertat i independència creativa, amb temàtiques com un cert ecologisme o missatge social en les lletres, així com una actitud honesta, oberta i desenfadada
El disc està dividit en 4 temes. Alameda i Más allá de nuestras mentes diminutas, els dos inicials, són llargues improvisacions amb bon treball de guitarres, baix, bateria i teclats. Solución a un viejo problema està inicialment més enfocada a donar un missatge i finalment acaba desembocant en una altra improvisació jazz-rock com la resta del disc. Tanquen amb Pasa un día, amb una primera part on llueixen sobretot els teclats i una part final on llueix especialment la bateria
envidia de todo lo que alrededor está
Más allá de nuestras mentes diminutas és una obra genuïna que per mi reuneix els millors atributs d'una època genial: des de la suggerent portada fins l'excel·lent improvisació jazz rock que recorre tot el disc passant per les seves lletres. I dic genuïna perquè elements com la forma de cantar o la llibertat creativa que desprèn el disc és al que em remet. Una obra a la que tinc molt apreci ja que em va fer de porta d'entrada a una de les millors èpoques musicals del segle XX. Per mi un imprescindible
Alameda
|
|
Solución a un viejo problema
|
|
Cotó-en-pèl
-
Holocaust
1978
Un dels LPs més sorprenents i ambiciosos de la dècada és aquest Holocaust de Cotó-en-pèl, una banda del Camp de Túria (País Valencià)
Gràcies a un petit homenatge fet a la banda durant la VI Gala de Premis Ovidi, tenim bastanta informació interessant entorn la banda i la pròpia gravació del disc. Per exemple: van estar més d'un any en un local d'assaig gestant l'Holocaust, es van estrenar el 2 d'abril del 1976 al treatre La unió musical de Llíria, van causar gran impacte a la zona degut al seu desplegament d'aparells, ells mateixos es fabricaven part de l'equip (taula de so, amplificadors...), la majoria dels temes estaven calculadíssims, es van haver de finançar ells mateix l'LP, la fotografia de la portada està feta a l'Albufera i ells mateixos van haver de portar el material que hi apareix fins allí per tal de poder fer-la, el grup -d'unes 14 persones- funcionava tipus cooperativa autogestionada, etc.
L'àlbum està dividit en 4 cançons, totes excel·lents. Obra Aura de sons de pràcticament 13 minuts, un impressionant tema que ho té tot: bona lletra, contundència, parts ben diferenciades, experimentació, etc. Continua Lamentacions, un tema pràcticament acústic però amb bona aura i lletra
Jo sé on és l'abisme que profund se'ns s'engoleix
I sé d'on és la veu ritual que viscosa se'ns apareix
Ja per sempre i sempre més, com un batre de fusells...
Tanquen les impressionants Holocaust pt. 1 i Holocaust pt. 2, ambdós temes complexos i molt mesurats, amb una part instrumental genial
No podia perdre l'ocasió per comentar la lletra d'Holocaust pt. 2 (la part 1 no té lletra), tant interessant com la part instrumental, que ja es dir:
Massa gent avui
son trepitjats com el raïm
per bé traure'ls el suc;
són escorreguts com els draps
que es llaven al riu; així o més eixuts
Llarg, sí, Ilarg absurd castic
sense cap mes destí représ
que el prestament sols (que) forçat;
als teus ulls ho tens...! Veu...
Que és la por passada?
la suor salada que hem vessat
la sang per "pocs"
només que això?
l alliberar és precís Massa Iluny estás cel blau!
La força hem d'ajuntar!
Anar salvant lentament
estos clots on som
al fons pregon negats (varats)
Es clar irem eixint...!
Hem d'ésser al carrer
per ajuntar latany de tots,
havent pensat molt al fons
sabent cap on.
També anant tu a tu
Començar esboirant
al teu voltant personal.
No sempre és tots a una...
No ens enganyem!
Ja saps que és dur el cami!
I... no ens deixes quan sigues a cobert (amb lo teu...)
La lletra en català del full que acompanya el disc presenta alguna errada. Copio la versió en castellà d’aquest darrer fragment -també inclosa al full que acompanya el vinil original- perquè en quedi una versió més precisa:
Hemos de salir a la calle
para juntar todos los esfuerzos
pero habiendo pensado seriamente
dónde dirigirlos Comenzar el reencuentro personal
Esclarecer tu entorno próximo
No toda la solución es masiva...
¡No nos engañemos!
Piensa que no va a ser fácil
y ...
no nos dejes cuando se arregle lo tuyo
Amb aquest "I... no ens deixes quan sigues a cobert (amb lo teu...)" s'acomiada un disc memorable
Holocaust per mi es un dels millors discs dels anys 70, tant a nivell estatal com internacional. Ens trobem davant una obra profundament tècnica, de fort caràcter experimental i amb una personalitat molt marcada. Les lletres alternen moments de poesia intricada amb altres de compromís social ben explícit. Obra mestra
Gràcies a un petit homenatge fet a la banda durant la VI Gala de Premis Ovidi, tenim bastanta informació interessant entorn la banda i la pròpia gravació del disc. Per exemple: van estar més d'un any en un local d'assaig gestant l'Holocaust, es van estrenar el 2 d'abril del 1976 al treatre La unió musical de Llíria, van causar gran impacte a la zona degut al seu desplegament d'aparells, ells mateixos es fabricaven part de l'equip (taula de so, amplificadors...), la majoria dels temes estaven calculadíssims, es van haver de finançar ells mateix l'LP, la fotografia de la portada està feta a l'Albufera i ells mateixos van haver de portar el material que hi apareix fins allí per tal de poder fer-la, el grup -d'unes 14 persones- funcionava tipus cooperativa autogestionada, etc.
L'àlbum està dividit en 4 cançons, totes excel·lents. Obra Aura de sons de pràcticament 13 minuts, un impressionant tema que ho té tot: bona lletra, contundència, parts ben diferenciades, experimentació, etc. Continua Lamentacions, un tema pràcticament acústic però amb bona aura i lletra
I sé d'on és la veu ritual que viscosa se'ns apareix
Ja per sempre i sempre més, com un batre de fusells...
Tanquen les impressionants Holocaust pt. 1 i Holocaust pt. 2, ambdós temes complexos i molt mesurats, amb una part instrumental genial
No podia perdre l'ocasió per comentar la lletra d'Holocaust pt. 2 (la part 1 no té lletra), tant interessant com la part instrumental, que ja es dir:
son trepitjats com el raïm
per bé traure'ls el suc;
són escorreguts com els draps
que es llaven al riu; així o més eixuts
Llarg, sí, Ilarg absurd castic
sense cap mes destí représ
que el prestament sols (que) forçat;
als teus ulls ho tens...! Veu...
Que és la por passada?
la suor salada que hem vessat
la sang per "pocs"
només que això?
l alliberar és precís
La força hem d'ajuntar!
Anar salvant lentament
estos clots on som
al fons pregon negats (varats)
Es clar irem eixint...!
Hem d'ésser al carrer
per ajuntar latany de tots,
havent pensat molt al fons
sabent cap on.
També anant tu a tu
Començar esboirant
al teu voltant personal.
No sempre és tots a una...
No ens enganyem!
Ja saps que és dur el cami!
I... no ens deixes quan sigues a cobert (amb lo teu...)
La lletra en català del full que acompanya el disc presenta alguna errada. Copio la versió en castellà d’aquest darrer fragment -també inclosa al full que acompanya el vinil original- perquè en quedi una versió més precisa:
para juntar todos los esfuerzos
pero habiendo pensado seriamente
dónde dirigirlos
Esclarecer tu entorno próximo
No toda la solución es masiva...
¡No nos engañemos!
Piensa que no va a ser fácil
y ...
no nos dejes cuando se arregle lo tuyo
Amb aquest "I... no ens deixes quan sigues a cobert (amb lo teu...)" s'acomiada un disc memorable
Holocaust per mi es un dels millors discs dels anys 70, tant a nivell estatal com internacional. Ens trobem davant una obra profundament tècnica, de fort caràcter experimental i amb una personalitat molt marcada. Les lletres alternen moments de poesia intricada amb altres de compromís social ben explícit. Obra mestra
Holocaust pt. 1
|
|
Holocaust pt. 2
|
|
Guadalquivir
1978
He de reconèixer que em sorprèn veure obres com el primer disc de la banda Guadalquivir tan oblidades en la profunditat del temps, tan poc citades en llistes que pretenen reivindicar els discos més interessants de les darreres dècades de música moderna a l’Estat
En aquesta obra hi trobaràs 7 peces molt ben interpretades de jazz-rock amb una personalitat pròpia i ben definida. Un disc sense complicacions ni estridències, simplement música feta amb gràcia
A nivell instrumental tenim la clàssica formació de baix, bateria, guitarres (de 6 cordes, de 12 cordes i acústica) amb l'afegit d'una secció de vents interessants, concretament podrem escoltar: saxòfon soprano, saxòfon alt i flauta
Guadalquivir és pura excel·lència: un disc completament instrumental, sobri i interessant que sap captar l'atenció de l'espectador durant tota la seva escolta
En aquesta obra hi trobaràs 7 peces molt ben interpretades de jazz-rock amb una personalitat pròpia i ben definida. Un disc sense complicacions ni estridències, simplement música feta amb gràcia
A nivell instrumental tenim la clàssica formació de baix, bateria, guitarres (de 6 cordes, de 12 cordes i acústica) amb l'afegit d'una secció de vents interessants, concretament podrem escoltar: saxòfon soprano, saxòfon alt i flauta
Guadalquivir és pura excel·lència: un disc completament instrumental, sobri i interessant que sap captar l'atenció de l'espectador durant tota la seva escolta
Guadalquivir
|
|
Generalife
|
|
Dominga
|
|
Crack
-
Si todo hiciera crack
1979
Crack va ser un grup de Gijón i aquest fantàstic Si todo hiciera crack (1979), inspirat en el rock progressiu i simfònic anglès i italià, és l'únic disc que ens van deixar
A nivell d'instruments tenim la clàssica formació de rock (baix, bateria i guitarra) a més de flauta i teclats. Precisament aquests darrers són notables en tot el disc
El disc s'obra amb Descenso en el Mahëllstrong, una gran introducció de rock simfònic de talla internacional, amb un treball de flauta travessera i piano encomiables. Segueix Amantes de la irrealidad, on ja apareixen veus a part d'una secció de teclats dispersos molt interessants. Cobarde o desertor forma part de les cançons que més em van agradar del disc, sobretot per la seva riquesa a nivell vocal, la qual em segueix impressionant avui en dia (a part, naturalment, del treball excel·lent de teclats de la part final). Buenos deseos és una altra cançó que em va impressionar molt al seu moment, per les veus masculines i femenines que hi intervenen i el nivell d'elaboració instrumental i la gràcia amb la que està interpretada. Marchando una del Cid comença amb caràcter medieval i té una part més rockera i simfònica al final. Si todo hiciera crack torna a ser una cançó impressionant, extensa pels estàndards actuals i amb una sorprenent part vocal, instrumental i una lletra reivindicativa:
Dime qué prefieres,
si poder vivir
tan sólo un día libre,
o en tu jaula mil Morirás por no saber
contra qué luchar
Si te quedas vivirás,
sin ver nada más
Us comparteixo un fragment d'una edició del Popgrama en el que apareix una entrevista al grup i on es pot veure el seu local d'assaig. Paga la pena veure aquest document de caràcter històric
Per la seva majestuositat, gràcia i perfecció Si todo hiciera crack sembla un LP impossible. Personalment em porta molts bons records: és un disc que em va ensenyar una faceta que no m'esperava dels anys 70, una dècada que tenia -erròniament- associada al rock dur i no a propostes més eclèctiques com aquest àlbum. Recomanaria la seva escolta a tothom qui vulgui ampliar els seus horitzons musicals i, si no coneix la dècada dels 70, es sorprendrà del que va arribar a passar musicalment aquells anys. Obra mestra
A nivell d'instruments tenim la clàssica formació de rock (baix, bateria i guitarra) a més de flauta i teclats. Precisament aquests darrers són notables en tot el disc
El disc s'obra amb Descenso en el Mahëllstrong, una gran introducció de rock simfònic de talla internacional, amb un treball de flauta travessera i piano encomiables. Segueix Amantes de la irrealidad, on ja apareixen veus a part d'una secció de teclats dispersos molt interessants. Cobarde o desertor forma part de les cançons que més em van agradar del disc, sobretot per la seva riquesa a nivell vocal, la qual em segueix impressionant avui en dia (a part, naturalment, del treball excel·lent de teclats de la part final). Buenos deseos és una altra cançó que em va impressionar molt al seu moment, per les veus masculines i femenines que hi intervenen i el nivell d'elaboració instrumental i la gràcia amb la que està interpretada. Marchando una del Cid comença amb caràcter medieval i té una part més rockera i simfònica al final. Si todo hiciera crack torna a ser una cançó impressionant, extensa pels estàndards actuals i amb una sorprenent part vocal, instrumental i una lletra reivindicativa:
si poder vivir
tan sólo un día libre,
o en tu jaula mil
contra qué luchar
Si te quedas vivirás,
sin ver nada más
Us comparteixo un fragment d'una edició del Popgrama en el que apareix una entrevista al grup i on es pot veure el seu local d'assaig. Paga la pena veure aquest document de caràcter històric
Per la seva majestuositat, gràcia i perfecció Si todo hiciera crack sembla un LP impossible. Personalment em porta molts bons records: és un disc que em va ensenyar una faceta que no m'esperava dels anys 70, una dècada que tenia -erròniament- associada al rock dur i no a propostes més eclèctiques com aquest àlbum. Recomanaria la seva escolta a tothom qui vulgui ampliar els seus horitzons musicals i, si no coneix la dècada dels 70, es sorprendrà del que va arribar a passar musicalment aquells anys. Obra mestra
Cobarde o desertor
|
|
Buenos deseos
|
|
Rockcelona
-
La bruja
1979
Els Rockcelona eren de Barcelona i practicaven el rock dur. Sol van treure un LP, aquest La bruja (1979)
El mateix nom del grup ens indica que s'ho prenien amb gràcia i que la seva proposta era directa. Així és: 8 cançons de frenesí pràcticament ininterromput, governades sobretot per llargs solos de guitarra, però amb una resta d’instruments gens menyspreables
Rockcelona és una proposta molt seriosa, però que juga amb una sana exageració. A nivell instrumental, això es fa evident pel torrent sonor al qual se sotmet l’oient; i, a nivell de lletres, també es percep aquest amor desmesurat pel rock'n'roll. Per exemple, a la cançó Un hombre triste canten:
Si no te gusta el rock'n'roll
tu eres un hombre triste
[...]
Si quieres encontrar una razón para vivir:
escucha el rock'n'roll
[...] Si quieres encontrar una razón para seguir:
escucha el rock'n'roll
[...]
Si encuentras una rockera y no bailas con ella
tu eres un hombre triste
Entre mig de la lletra no perden l'oportunitat d'inserir un impressionant solo de guitarra d'un minut i mig de duració
La cançó Buscándote rock'n'roll està escrita en primera persona i aborda l’angoixa de l’absència, jugant constantment amb la idea que aquesta es deu a un amor quan, en realitat, prové de la manca de rock’n’roll:
Salgo a caminar
siento en mi cuerpo un vacío
una noche fria
me falta tu calor
Me da miedo la oscuridad
pues me faltas tu
Por mi mente pasan los recuerdos
de cuando estabas junto a mi
Y yo vibraba con tu presencia
Y ahora dime donde estás Se que no te has ido ¿dónde estás?
Dime ahora dónde estás
Caminando calle abajo
Mirando en cada bar
Yo quiero encontrarte
Yo quiero encontrarte
Yo quiero encontrarte
Rock'n'roll
La resta de lletres aborden temàtiques diverses. Per exemple, Colt 45 tracta la delinqüència urbana, mentre que Tierra de fuego presenta una lletra curiosa en què expliquen que van anar a Amèrica a buscar l’home que els havia comprat la música, i el van trobar a l’horitzó, on la nit no existeix. L’única pega que puc trobar al disc és, precisament, l’última lletra en anglès, que no sona com si fos cantada per un parlant nadiu
La bruja és un disc trepidant i potent, una joia sense cap mena de dubte dins el seu gènere. Jo personalment reconec que sóc un entusiasta del seu so perquè és una descàrrega de rock dur molt ben mesurada. De fet crec que qualsevol persona que busqui experiències de rock intens ha de visitar l'LP de Rockcelona
El mateix nom del grup ens indica que s'ho prenien amb gràcia i que la seva proposta era directa. Així és: 8 cançons de frenesí pràcticament ininterromput, governades sobretot per llargs solos de guitarra, però amb una resta d’instruments gens menyspreables
Rockcelona és una proposta molt seriosa, però que juga amb una sana exageració. A nivell instrumental, això es fa evident pel torrent sonor al qual se sotmet l’oient; i, a nivell de lletres, també es percep aquest amor desmesurat pel rock'n'roll. Per exemple, a la cançó Un hombre triste canten:
tu eres un hombre triste
[...]
Si quieres encontrar una razón para vivir:
escucha el rock'n'roll
[...]
escucha el rock'n'roll
[...]
Si encuentras una rockera y no bailas con ella
tu eres un hombre triste
Entre mig de la lletra no perden l'oportunitat d'inserir un impressionant solo de guitarra d'un minut i mig de duració
La cançó Buscándote rock'n'roll està escrita en primera persona i aborda l’angoixa de l’absència, jugant constantment amb la idea que aquesta es deu a un amor quan, en realitat, prové de la manca de rock’n’roll:
siento en mi cuerpo un vacío
una noche fria
me falta tu calor
Me da miedo la oscuridad
pues me faltas tu
Por mi mente pasan los recuerdos
de cuando estabas junto a mi
Y yo vibraba con tu presencia
Y ahora dime donde estás
Dime ahora dónde estás
Caminando calle abajo
Mirando en cada bar
Yo quiero encontrarte
Yo quiero encontrarte
Yo quiero encontrarte
Rock'n'roll
La resta de lletres aborden temàtiques diverses. Per exemple, Colt 45 tracta la delinqüència urbana, mentre que Tierra de fuego presenta una lletra curiosa en què expliquen que van anar a Amèrica a buscar l’home que els havia comprat la música, i el van trobar a l’horitzó, on la nit no existeix. L’única pega que puc trobar al disc és, precisament, l’última lletra en anglès, que no sona com si fos cantada per un parlant nadiu
La bruja és un disc trepidant i potent, una joia sense cap mena de dubte dins el seu gènere. Jo personalment reconec que sóc un entusiasta del seu so perquè és una descàrrega de rock dur molt ben mesurada. De fet crec que qualsevol persona que busqui experiències de rock intens ha de visitar l'LP de Rockcelona
Colt 45
|
|
Hombre triste
|
|
Mezquita
-
Recuerdos de mi tierra
1979
Els Mezquita eren de Córdoba (Andalusia) i el seu LP de debut Recuerdos de mi tierra (1979) representa un impressionant reparatori de rock progressiu molt tecnificat i amb sonoritat aràbiga
En paraules d'ells mateixos, estaven influenciats per grups de rock d'avantguarda com els barcelonins Máquina
Això sí, Recuerdos de mi tierra té una sèrie de particularitats que cal senyalar. D'entrada és important comentar que a Andalusia, a diferència de la resta de l'Estat, la revitalització cultural de la transició no és va fer sobre l'herència cultural dels regnes cristians sinó islàmics. De fet a molts discs de l'Andalusia de mitjans / finals dels anys 70 podem veure tipografies islàmiques, mitges llunes, sonoritats aràbigues o referències al llegat cultural d'Al-Andalus a les lletres o noms de grups, com per exemple: Iman califato indepentiente, Mezquita, Medina azahara, etc.
L'altra característica important del disc és la temàtica d'algunes de les seves lletres en les quals, tal com passa amb el Hijos del agobio (1977) de Triana, és parla de les importants bosses de marginació i exclusió social que sofria Andalusia aleshores: a finals dels anys 70, aquesta regió patia una forta marginació social causada per un sistema agrari desigual basat en latifundis, una manca crònica d’industrialització i d’inversions estatals, un atur molt elevat i una migració massiva cap a altres regions. Aquestes condicions, heretades del franquisme, van provocar pobresa estructural i la percepció que Andalusia quedava relegada dins del model econòmic espanyol, cosa que va impulsar grans mobilitzacions socials i polítiques durant la Transició
En aquest sentit tenim lletres com El bizco de los patios, que ens parla d'un venedor de haixix que van empresonar. O a El sucidio se'ns parla de la desesperació i frustració de part de la població per trobar una feina per guanyar-se la vida. També tenim lletres d'altres temàtiques com la de Recuerdos de mi tierra o Ara buza, totes elles cuidadíssimes
Lletres a part, instrumentalment estem davant una obra magna a cavall del rock progressiu i rock dur, però també amb algunes parts acústiques, totes elles excel·lents i travessades per l'experimentació en la sonoritat aràbiga
Recuerdos de mi tierra és un disc únic, una obra mestra a nivell internacional tant pel seu plantejament com pel seu resultat. Tornem a estar davant un disc injustament oblidat, amb un nivell tècnic altíssim i que de forma magistral experimenta sobre un llegat cultural únic a Europa però duent-lo a l'època contemporània, amb les condicions socioculturals d'aleshores, de forma molt convincent i intel·ligent
En paraules d'ells mateixos, estaven influenciats per grups de rock d'avantguarda com els barcelonins Máquina
Això sí, Recuerdos de mi tierra té una sèrie de particularitats que cal senyalar. D'entrada és important comentar que a Andalusia, a diferència de la resta de l'Estat, la revitalització cultural de la transició no és va fer sobre l'herència cultural dels regnes cristians sinó islàmics. De fet a molts discs de l'Andalusia de mitjans / finals dels anys 70 podem veure tipografies islàmiques, mitges llunes, sonoritats aràbigues o referències al llegat cultural d'Al-Andalus a les lletres o noms de grups, com per exemple: Iman califato indepentiente, Mezquita, Medina azahara, etc.
L'altra característica important del disc és la temàtica d'algunes de les seves lletres en les quals, tal com passa amb el Hijos del agobio (1977) de Triana, és parla de les importants bosses de marginació i exclusió social que sofria Andalusia aleshores: a finals dels anys 70, aquesta regió patia una forta marginació social causada per un sistema agrari desigual basat en latifundis, una manca crònica d’industrialització i d’inversions estatals, un atur molt elevat i una migració massiva cap a altres regions. Aquestes condicions, heretades del franquisme, van provocar pobresa estructural i la percepció que Andalusia quedava relegada dins del model econòmic espanyol, cosa que va impulsar grans mobilitzacions socials i polítiques durant la Transició
En aquest sentit tenim lletres com El bizco de los patios, que ens parla d'un venedor de haixix que van empresonar. O a El sucidio se'ns parla de la desesperació i frustració de part de la població per trobar una feina per guanyar-se la vida. També tenim lletres d'altres temàtiques com la de Recuerdos de mi tierra o Ara buza, totes elles cuidadíssimes
Lletres a part, instrumentalment estem davant una obra magna a cavall del rock progressiu i rock dur, però també amb algunes parts acústiques, totes elles excel·lents i travessades per l'experimentació en la sonoritat aràbiga
Recuerdos de mi tierra és un disc únic, una obra mestra a nivell internacional tant pel seu plantejament com pel seu resultat. Tornem a estar davant un disc injustament oblidat, amb un nivell tècnic altíssim i que de forma magistral experimenta sobre un llegat cultural únic a Europa però duent-lo a l'època contemporània, amb les condicions socioculturals d'aleshores, de forma molt convincent i intel·ligent
Aza buza
|
|
El suicidio
|
|
Tabletom
-
Mezclalina
1980
los guarros con plomo
Els malaguenys Tabletom van iniciar la seva carrera discogràfica amb aquest Mezclalina (1980), un disc que tot i arribar a l'ocàs del rock progressiu -i la seva constel·lació d'estils- sona completament a l'avantguarda musical del rock dels anys 70
Estem davant una obra molt tècnica a nivell instrumental, amb la clàssica formació de rock i comptant, a més, amb una secció de vents composta per flauta i saxòfon que afegeixen encara més interès a l’obra
Un dels trets característics de l'àlbum és la gràcia de les seves lletres, les quals tenen reminiscències hippies per la naturalesa de les temàtiques que aborden (menció a substàncies psicoactives, a la llibertat, contra la guerra, etc.) així com la transparència amb que les comuniquen, amb un to pràcticament humorístic que al meu semblar li senta genial a part de conferir-li un toc molt genuí
Per exemple, a Tipos duros canten:
Pue´s to el mundo sabe
Que no tenemos ni un duro
Somo´s duro´s y aunque
Un poco inmaduro´s
Estamos seguros que no
Queremos a un guru
A Ininteligible canten:
En la trastejada
A intentar cantar
Algo que sea verda´d
Solo te quiero pedir
Que tenga´s fuerza
Y que intente´s comprender
Mi ininteligible, yo
Y es que encuentro normal
Que necesite´s
Comunicarte al fin
Con algo terrenal
En nuestro lenguaje
Encerrado así ( )
En la habitación
Con el mogollón
(20.000.000 Wts)
¿Y la luna llena?
¿La´s niña´s morena´s?
¿Y la yerba buena?
Tendremos que salir
Claro cojone´s
Tendremos que salir!
Tot plegat, entre atmosferes de jazz i rock progressiu força tecnificades, de vegades de caràcter programat i d’altres més improvisat, però gairebé sempre molt satisfactòries i sorprenents
Comparteixo un enllaç amb les lletres del disc per si algun dia deixen d'estar disponible per Internet, tenir-ne una còpia
Mezclalina és una obra mestra, oferint lletres divertides i intel·ligents i una part instrumental sofisticada i encertada que aconsegueix tenir-nos en alerta pràcticament durant tota l'audició. Un disc que tot i que cronològicament cau fora de l'era estilística que li pertoca, s'ubica dins el grup dels millors discs de la dècada dels anys 70, tant a nivell nacional com internacional
Ininteligible
|
|
La guerra
|
|
Imanol + Klabelin Komik
-
Jo ezan
1981
Jo ezan (1981) és una obra impressionant a cavall entre la música de cantautor i el rock progressiu
Una obra que ha restat pràcticament desconeguda, sepultada aleshores per nous fenòmens estètics emergents -com la new wave i el punk-, pel fet d’estar cantada en euskera i perquè, en darrera instància, els historiadors de la música i premsa especialitzada no l'han reivindicat per falta d'interès o -més segurament- desconeixença
I mèrits no li falten al disc. Les lletres aborden des de temes socials (com la inflació o les mares dels membres d'E.T.A.) fins a temàtiques de tall més introspectiu o existencialista. A continuació en comparteixo algunes, ja que crec que valen la pena. Les traduccions al castellà són transcripcions directes de la mateixa fulla de lletres que acompanya el vinil
Akerraren adarrak és la que obra el disc:
Los cuernos del cabrón
más arriba que las estrellas,
de igual modo la gasolina
sube que te sube,
si otra vez no viene
la moda de a cuatro pies,
tendremos que andar
con el coche a cuestas
Nuestro coche tiene
cuatro ruedas,
las cuatro viajeras
y redondas,
si las queremos poner en marcha,
tendremos que apretarnos el cinturón
o los cojones
Quien dice gasolina,
dice cualquier otra cosa,
tenemos necesidad de comer
y beber algo,
por causa de esta puta inflación
el trabajo le tiene que sacar
las castañas del fuego Al hombre el buzo
al mulo la albarda,
la mitad de nuestro trabajo
lo lleva el viento,
la madre del trueno
está bramando
diciéndonos que desarmemos
a los arrieros de los hombres
Si no queremos ser esclavos
hasta la muerte,
bien merece al menos,
hacer la prueba,
los trabajadores adelgazaremos
de cintura,
pero a ellos les cortaremos
el aliento
Mutiko atzeratua té una lletra interessantíssima:
Detrás de la ventana
de la casa de enfrente,
he visto a un muchacho subnormal entre las cortinas
Hablaba suavemente con sus manos,
con la frente contra el cristal,
encogiéndose ante los rayos
suaves y calurosos del sol
queriendo inundar su mente
de luz y de color Más abajo, en el umbral de la casa,
el vecino normal, como tantas otras veces,
se empeñaba en sacar brillo al coche
Limpia que te limpia,
frota que te frota,
parecía que buscaba algún rayo
que pudiera dar luz a su interior enmohecido
Finalment, Katu bat bezala:
Si estoy obligado a defenderme
como un gato,
Si tengo que perderme por las calles
como un perro,
Si tengo que ser una oveja rebelde
de segunda categoría,
Si estoy atrapado para siempre
en estas redes monolíticas,
prefiero dormir
prefiero dormir
prefiero dormir
Por ver de vivir mi suelto
A nivell instrumental ens trobem davant una obra molt ben plantejada, mantenint l'esperit de la música de cantautor amb un Imanol brillant però afegint elements de rock progressiu que li aporten molt ritme i variabilitat a l'obra. Sens dubte, una obra que hauria de fer de far a l’hora de realitzar aquest tipus de simbiosi entre la figura i l’estètica del cantautor amb incursions instrumentals potents
Jo ezan és un disc històricament molt oblidat per la premsa i pel públic, però alhora és una obra mestra atemporal i un imprescindible: les lletres són molt convincents, la part instrumental acompanya a la perfecció i manté un nivell molt alt durant tota la seva durada
Una obra que ha restat pràcticament desconeguda, sepultada aleshores per nous fenòmens estètics emergents -com la new wave i el punk-, pel fet d’estar cantada en euskera i perquè, en darrera instància, els historiadors de la música i premsa especialitzada no l'han reivindicat per falta d'interès o -més segurament- desconeixença
I mèrits no li falten al disc. Les lletres aborden des de temes socials (com la inflació o les mares dels membres d'E.T.A.) fins a temàtiques de tall més introspectiu o existencialista. A continuació en comparteixo algunes, ja que crec que valen la pena. Les traduccions al castellà són transcripcions directes de la mateixa fulla de lletres que acompanya el vinil
Akerraren adarrak és la que obra el disc:
más arriba que las estrellas,
de igual modo la gasolina
sube que te sube,
si otra vez no viene
la moda de a cuatro pies,
tendremos que andar
con el coche a cuestas
Nuestro coche tiene
cuatro ruedas,
las cuatro viajeras
y redondas,
si las queremos poner en marcha,
tendremos que apretarnos el cinturón
o los cojones
Quien dice gasolina,
dice cualquier otra cosa,
tenemos necesidad de comer
y beber algo,
por causa de esta puta inflación
el trabajo le tiene que sacar
las castañas del fuego
al mulo la albarda,
la mitad de nuestro trabajo
lo lleva el viento,
la madre del trueno
está bramando
diciéndonos que desarmemos
a los arrieros de los hombres
Si no queremos ser esclavos
hasta la muerte,
bien merece al menos,
hacer la prueba,
los trabajadores adelgazaremos
de cintura,
pero a ellos les cortaremos
el aliento
Mutiko atzeratua té una lletra interessantíssima:
de la casa de enfrente,
he visto a un muchacho subnormal entre las cortinas
Hablaba suavemente con sus manos,
con la frente contra el cristal,
encogiéndose ante los rayos
suaves y calurosos del sol
queriendo inundar su mente
de luz y de color
el vecino normal, como tantas otras veces,
se empeñaba en sacar brillo al coche
Limpia que te limpia,
frota que te frota,
parecía que buscaba algún rayo
que pudiera dar luz a su interior enmohecido
Finalment, Katu bat bezala:
como un gato,
Si tengo que perderme por las calles
como un perro,
Si tengo que ser una oveja rebelde
de segunda categoría,
Si estoy atrapado para siempre
en estas redes monolíticas,
prefiero dormir
prefiero dormir
prefiero dormir
Por ver de vivir mi suelto
A nivell instrumental ens trobem davant una obra molt ben plantejada, mantenint l'esperit de la música de cantautor amb un Imanol brillant però afegint elements de rock progressiu que li aporten molt ritme i variabilitat a l'obra. Sens dubte, una obra que hauria de fer de far a l’hora de realitzar aquest tipus de simbiosi entre la figura i l’estètica del cantautor amb incursions instrumentals potents
Jo ezan és un disc històricament molt oblidat per la premsa i pel públic, però alhora és una obra mestra atemporal i un imprescindible: les lletres són molt convincents, la part instrumental acompanya a la perfecció i manté un nivell molt alt durant tota la seva durada
Jo ezan
|
|
Mutiko atzeratua
|
|
Preludio eta tocatta
|
|
Roger Mas
-
Les cançons tel·lúriques
2008
🚩 Ressenya pendent
Caminant
|
|
Goigs de la Mare de déu del claustre de Solsona
|
|
Cançons d'aquells anys
A part dels discs destacats que he comentat anteriorment, a continuació comparteixo algunes cançons que ajuden a completar la visió que tinc d'aquells anys. Algunes d'elles em donaran peu a comentaris que no vull que se'm quedin al tinter
Vainica doble
-
La cigarra y la hormiga
1971
sin hacer provisiones allá para el invierno
Cantar está muy bien
pero hay que trabajar también
la vida fácil es si lo haces a la vez
acaparando el grano con egoísmo fiero
Trabajar está bien
pero hay que cantar también
la vida fácil es si lo haces a la vez
El primer disc de les Vainica doble, l'homònim Vainica doble (1971), és un disc fantàstic que paga la pena escoltar. És un LP rellevant a nivell històric amb cançons destacables com: Caramelo de limón, Mariluz o aquesta La cigarra y la hormiga. Aquí les Vainica implanten per primera vegada en forma de LP el seu esperit crític a través de metàfores
|
|
Bill Quick
-
Heaven knows
1972
El Bill Quick (Guillermo Enrique Ruiz Quick-Guzmán) es dedicava a vendre articles de cuir -que ell mateix confeccionava- al Rastro de Madrid. Al 1972 va publicar Maravillosa gente, un LP que va comptar amb la producció de l'Alain Milhaud i un elenc de músics provinents del món del rock de l'època. Recomano l'escolta del disc perquè és molt interessant a més que remet a l'ambient hippy i deambulant de l'època
|
|
Cecilia
-
Mi ciudad
1973
son horizontes de rascacielos
nubes de humo negro
anuncios de colores
|
|
Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán
-
María y Amaranta
1974
temblando de un placer desconocido
llenas de vida, hermosas y brillantes
se juntaron dos gotas de rocío
Y dos estrellas, aún más lentamente
tomándose en los brazos de sus rayos
se aproximaron en el firmamento
y en una solo estrella se integraron
Ojos azules, oro en sus cabellos, María
la piel del sol tostada levemente
maneras dulces y carácter suave
delgada, esbelta, casi adolescente
andares sueltos y mirada grave
de formas mórbidas redondeadas
la piel del blanco y rosa de una flor
naturaleza tan apasionada
que arden el fuego de su mucho amor
Sacerdotisas de algún paraíso
que no alcanzamos todos los mortales
se sumergieron en una liturgia
de mil caricias casi celestiales
Y en la fascinación irresistible
que las atrajo desde que se vieron
como dos gotas, como dos estrellas
María y Amaranta se fundieron
|
|
Tete Montoliu i Jordi Sabatés
-
Ligeia
1974
|
|
Barcelona traction
-
Sudamèrica
1975
Els Barcelona traction van editar el seu primer LP, l'homònim Barcelona traction, al 1975. Un disc interessant de jazz fusió a càrrec de molts bons músics i amb bones cançons com Modulacions o aquesta Sudamèrica, la qual vaig escoltar sovint durant la meva etapa progressiva
|
|
Jordi Sabatés
-
Ocells del més enllà
1975
Un dels clàssics imprescindibles a casa nostra durant l'era progressiva va ser aquesta impressionant Ocells del més enllà dividida en 3 parts (Andante, Allegro i Allegro ma non presto). Pertany a l'Ocells del més enllà (1975), un disc notable però pel meu gust una mica irregular, amb cançons interessants com Gingers però també amb altres que se'm fan una mica feixugues com són Children's song o Tryada
|
|
Zebra
-
Imagine (John Lennon)
1976
I wonder if you can
no need for greed or hunger
a brotherhood of man
Els mallorquins Zebra van publicar un LP al 1976 el qual incorporava aquesta fantàstica versió de 10:37 minuts de l'Imagine (1971) de John Lennon, una cançó que qüestiona directament la propietat privada, les religions, les guerres i fronteres
|
|
Pep Laguarda & Tapineria
-
Cims i abismes
1977
Al 1977 el lletrista Pep Laguarda i el seu grup d'acompanyament Tapineria van publicar Brossa d'ahir: un gran àlbum d’estètica folk, esperit hippy i una atmosfera d’aire lliure que respira llibertat, bastant a la línia del Jo, la donya i el gripau (1971) del Pau Riba. Recomano encaridament l'escolta de les cançons Alceu-vos, xe, que ja és de dia, aquesta Cims i abismes i la Caseta del plater
|
|
Dolores - Pedro Ruy-Blas
-
Los diez hermanos
1977
Un any després de Dolores (1976) es publicaria La puerta abierta (1977), el segon LP signat conjuntament entre Pedro Ruy-Blas i Dolores. Tornem a estar davant un disc de fusió molt interessant tot i que potser una mica més irregular que aquest. Això sí, arrisca amb resultats molt satisfactoris en diversos moments. De la La puerta abierta en recomano encaridament aquesta Los diez hermanos i La cometa. Aquest darrer porta un pas més enllà afegint distorsió a la forma de cantar a base de onomatopeies de Pedro Ruy-Blas
|
|
Gotic
-
I tu que ho veies tot tan fàcil
1978
Gotic va ser una banda de Barcelona que solament va treure un LP, l'Escenes (1978), estilísticament entre el rock progressiu i el rock simfònic. És un disc que paga la pena escoltar, és una bona obra. Jo he seleccionat aquesta, I tu que ho veies tot tan fàcil, però recomano encaridament escoltar també Història d’una gota d’aigua, un tema d’uns 10 minuts amb una segona part impressionant
|
|
Los amigos de Dola
-
Los colores de Martinote
1978
A l'hora de ressenyar els anys 70 no em podia deixar Los amigos de Dola (1978), un disc de música infantil que compta amb la direcció musical de José Manuel Yanes i Pepe Nieto
Estem davant un LP extraordinari, bastant allunyat dels convencionalismes i tòpics de la música infantil. La part musical és molt variada, per mi feta amb una gràcia magistral. Les lletres són divertides i, en general, tracten sobre com combatre l’avorriment o bé descriuen els diferents personatges que formen part de l’univers de Dola: Cule, Martinote, Naranjito, Mambrú, Ranata, Carambolo o Ratufo
Los amigos de Dola és una obra històrica de la música infantil, en recomano encaridament la seva escolta completa perquè pràcticament tot l'LP és genial
Estem davant un LP extraordinari, bastant allunyat dels convencionalismes i tòpics de la música infantil. La part musical és molt variada, per mi feta amb una gràcia magistral. Les lletres són divertides i, en general, tracten sobre com combatre l’avorriment o bé descriuen els diferents personatges que formen part de l’univers de Dola: Cule, Martinote, Naranjito, Mambrú, Ranata, Carambolo o Ratufo
Los amigos de Dola és una obra històrica de la música infantil, en recomano encaridament la seva escolta completa perquè pràcticament tot l'LP és genial
|
|
Borne
-
Abuelo romance
1979
Els barcelonins Borne van publicar Exprime la naranja al 1979, un disc molt interessant que cerca i aporta un so propi. En recomano la seva escolta en general, es queda prop de la llista de discs destacats però li falta una mica per ser rodó del tot. A part d'aquesta Abuelo romance té altres cançons que crec que paguen la pena escoltar: La música de les fonts, La Macarena i Rumbacustica
|
|
La coral cósmica
-
Venèzia dijous 19
1979
Venèzia dijous 19 de La coral cósmica sempre em va cridar l'atenció no solament perquè és una cançó que funciona molt bé sinó perquè s'anticipa pràcticament una dècada al que seria la sonoritat típica del pop català de finals dels anys 80 i començament dels anys 90
|
|
Sèrie GONG
La sèrie Gong del segell Movieplay és una estació obligada a l'hora de transitar la discografia espanyola. Fundada per Gonzalo García Pelayo, la seva idea va ser la d'editar discs de flamenc, rock i cantautor, tots ells d'arrel popular ("música con raíces" ells en deien). També va ser notable el paper que va jugar la sèrie en la importació a l’Estat de discos que s’estaven editant a l’Amèrica Llatina, de caràcter reivindicatiu, per exemple del fenòmen de la Nova cançó xilena
Gonzalo García Pelayo ha explicat en més d'una ocasió com Gong va haver de transitar un terreny que li va ser una mica hostil: per una banda hi havia la música espanyola de caràcter obertament comercial, i per l’altra, la música alternativa del moment (King Crimson, Pink Floyd, Genesis, etc.); al mig, Gong, que volia arribar al públic devot de la música alternativa estrangera, però tant aquest públic com la premsa espanyola es mostraven reticents per qüestions de prejudicis sobre la producció i la qualitat de la música feta a l’Estat en aquell moment
També és interessant comentar -ho explica el mateix Pelayo en vàries entrevistes- com la sèrie Gong va fer de vàlvula d'escapament per a vàries bandes degut al coll d'ampolla discogràfic que s'havia format a l'Estat durant la segona meitat dels anys 70, quan moltes formacions espentejades pels aires de canvi degut a la fi del franquisme es van animar a fer música i necessitaven que algun segell els hi fes confiança
Els discs que apareixen a continuació formen part de la llista dels discs que considero més destacats dels anys 70 a nivell estatal
Gonzalo García Pelayo ha explicat en més d'una ocasió com Gong va haver de transitar un terreny que li va ser una mica hostil: per una banda hi havia la música espanyola de caràcter obertament comercial, i per l’altra, la música alternativa del moment (King Crimson, Pink Floyd, Genesis, etc.); al mig, Gong, que volia arribar al públic devot de la música alternativa estrangera, però tant aquest públic com la premsa espanyola es mostraven reticents per qüestions de prejudicis sobre la producció i la qualitat de la música feta a l’Estat en aquell moment
També és interessant comentar -ho explica el mateix Pelayo en vàries entrevistes- com la sèrie Gong va fer de vàlvula d'escapament per a vàries bandes degut al coll d'ampolla discogràfic que s'havia format a l'Estat durant la segona meitat dels anys 70, quan moltes formacions espentejades pels aires de canvi degut a la fi del franquisme es van animar a fer música i necessitaven que algun segell els hi fes confiança
Els discs que apareixen a continuació formen part de la llista dels discs que considero més destacats dels anys 70 a nivell estatal
Gualberto
-
A la vida, al dolor
1975
El primer disc en solitari de Gualberto, aquest A la vida, al dolor (1975), és una obra molt complexa on s'entrellacen rock, folk, flamenc i música clàssica
Després d'abandonar els Smash, Gualberto viatja als Estats Units on cursa estudis musicals. Al tornar a Espanya inicia la seva carrera en solitari amb aquest disc on posa en pràctica tot els seus coneixements i inquietuds creatives. El resultat és una obra molt intricada, estilísticament en terra de ningú: aquesta és també la seva virtut, haver sabut crear un univers propi molt sofisticat
La cara A del vinil és l'anomenada A la vida i conté 5 cançons. És la cara més fàcil d'assimilar, i això que ja té una Canción de las gaviotas de pràcticament 10 minuts amb bastants canvis i carrerons on perdre's. Per altra banda té una preciosa Canción de la nieve que és la més accessible del LP juntament amb Canción de la primavera
La cara B del vinil és l'anomenada Al dolor i conté 4 cançons. Terraplen sorprèn pel sitar i violí. Prisioneros de gairebé 9 minuts combina el rock amb els laments de Enrique Morente amb reminiscències al flamenc i a la música clàssica espanyola. Tarantos (Para Jimi Hendrix) és un interessant rock amb palmades. Tanca Diálogo interior, un tema proper a la música clàssica
A la vida, al dolor és una obra única i, a més, d’una complexitat que, personalment, em costaria comparar amb qualsevol altre disc de la dècada que hagi escoltat. Una obra mestra que combina varis etils i crea un amalgama molt suggerent. El recomano només a persones amb un cert bagatge com a oients; no és, precisament, un disc per a iniciats. Crec que és un LP que s’ha d’escoltar amb els cinc sentits, perquè, a banda de tenir molts matisos i detalls, és l’única manera de no perdre’n el fil i gaudir-lo al màxim
Després d'abandonar els Smash, Gualberto viatja als Estats Units on cursa estudis musicals. Al tornar a Espanya inicia la seva carrera en solitari amb aquest disc on posa en pràctica tot els seus coneixements i inquietuds creatives. El resultat és una obra molt intricada, estilísticament en terra de ningú: aquesta és també la seva virtut, haver sabut crear un univers propi molt sofisticat
La cara A del vinil és l'anomenada A la vida i conté 5 cançons. És la cara més fàcil d'assimilar, i això que ja té una Canción de las gaviotas de pràcticament 10 minuts amb bastants canvis i carrerons on perdre's. Per altra banda té una preciosa Canción de la nieve que és la més accessible del LP juntament amb Canción de la primavera
La cara B del vinil és l'anomenada Al dolor i conté 4 cançons. Terraplen sorprèn pel sitar i violí. Prisioneros de gairebé 9 minuts combina el rock amb els laments de Enrique Morente amb reminiscències al flamenc i a la música clàssica espanyola. Tarantos (Para Jimi Hendrix) és un interessant rock amb palmades. Tanca Diálogo interior, un tema proper a la música clàssica
A la vida, al dolor és una obra única i, a més, d’una complexitat que, personalment, em costaria comparar amb qualsevol altre disc de la dècada que hagi escoltat. Una obra mestra que combina varis etils i crea un amalgama molt suggerent. El recomano només a persones amb un cert bagatge com a oients; no és, precisament, un disc per a iniciats. Crec que és un LP que s’ha d’escoltar amb els cinc sentits, perquè, a banda de tenir molts matisos i detalls, és l’única manera de no perdre’n el fil i gaudir-lo al màxim
Canción de la nieve
|
|
Tarantos (para Jimi Hendrix)
|
|
Granada
-
Hablo de una tierra
1975
y un suave rojo tiña el cielo sobre ti
una brisa de mar, una nube fugaz,
cualquier cosa ayuda a revivir
El reflejo de un árbol azul,
una rama que escucho caer
la distancia del agua,
el vapor que se va
esperando la lluvia venir
trata de hacer despertar
un deseo de vida
una vibración que rompa la oscuridad
Granada va ser un grup de Madrid i va treure 3 discs. Per mi el millor és aquest excel·lent Hablo de una tierra (1975), el seu debut discogràfic
Estilísticament s'ubica dins el rock progressiu però ofereix un cert eclecticisme que el fa transitar per moments pausats propers al folk i, a més, ofereix solos i força part improvisada
De fet, l'elenc d'instruments que hi intervenen és notori: a part de la guitarra elèctrica, baix i bateria també hi trobarem guitarra espanyola, mandolina, piano, mellotró, piano elèctric, clavicèmbal, violí i flauta travessera. De fet la flauta travessera n'és un dels seus sons més característics
Obra el disc Granada es que mostra les bondats del disc: una cançó força variada estilísticament i bona càrrega d'improvisació. Rompiendo la oscuridad (juntament amb Nada es real) són dos bonics temes cantats i més aviat tranquils. Hablo de una tierra, és un tema de més de 6 minuts amb parts excel·lents de guitarra espanyola a més d'un teclat molt interessant de fons. Els dos temes que tanquen el disc són netament de rock progressiu, amb seccions interessants de flauta travessera
Hablo de una tierra és un disc que t'aportarà una bona experiència. Conté 6 cançons inspirades, amb algunes lletres força interessants i bones dosis instrumentals sovint en forma d'amples seccions d'improvisacions que li afegeixen varietat i interès
Rompiendo la obscuridad
|
|
Hablo de una tierra
|
|
Nada es real
|
|
Gualberto
-
Vericuetos
1976
Després d'un intricat A la vida, al dolor (1975), Gualberto publica Vericuetos (1976), una obra una mica menys complexa que l'anterior però igual d'interessant
En aquest cas ens trobem davant un disc completament instrumental, amb predominança de violí / viola, teclats i sitar. Totes les cançons convencen, les meves preferides són Noche de Rota i La mañana siguiente
Tornem a estar en un encreuament personalíssim i difícil de definir: predominen les estructures i sonoritats properes a la música clàssica però mesclades amb l'univers de la música progressiva
Una obra la qual sembla que el temps se l'hagi empassat de la forma més injusta: estem parlant que, a dia d'avui, no té ni tan sols entrada pròpia a La fonoteca. A Internet té poques ressenyes, i gairebé sempre en pàgines web dedicades exclusivament al rock progressiu, no pas en llocs sobre la història de la música espanyola en general. La premsa especialitzada, per la seva banda, tampoc el contempla a l'hora d'elaborar llistats que recullen els millors discs històrics de l'Estat
Vericuetos és una obra singular fruit d'un Gualberto en ple estat de gràcia. Tornem a estar davant un disc amb personalitat pròpia, allunyat de qualsevol tòpic i que aporta molts bons resultats. Tal i com vaig dir a la ressenya de l'anterior disc de Gualberto, és un LP on cal posar els cinc sentits durant la seva audició degut la seva densitat perquè sinó es pot fer costós d'assimilar. Una obra mestra amb caràcter propi
En aquest cas ens trobem davant un disc completament instrumental, amb predominança de violí / viola, teclats i sitar. Totes les cançons convencen, les meves preferides són Noche de Rota i La mañana siguiente
Tornem a estar en un encreuament personalíssim i difícil de definir: predominen les estructures i sonoritats properes a la música clàssica però mesclades amb l'univers de la música progressiva
Una obra la qual sembla que el temps se l'hagi empassat de la forma més injusta: estem parlant que, a dia d'avui, no té ni tan sols entrada pròpia a La fonoteca. A Internet té poques ressenyes, i gairebé sempre en pàgines web dedicades exclusivament al rock progressiu, no pas en llocs sobre la història de la música espanyola en general. La premsa especialitzada, per la seva banda, tampoc el contempla a l'hora d'elaborar llistats que recullen els millors discs històrics de l'Estat
Vericuetos és una obra singular fruit d'un Gualberto en ple estat de gràcia. Tornem a estar davant un disc amb personalitat pròpia, allunyat de qualsevol tòpic i que aporta molts bons resultats. Tal i com vaig dir a la ressenya de l'anterior disc de Gualberto, és un LP on cal posar els cinc sentits durant la seva audició degut la seva densitat perquè sinó es pot fer costós d'assimilar. Una obra mestra amb caràcter propi
Noche de Rota
|
|
La mañana siguiente
|
|
Triana
-
Hijos del agobio
1977
que anuncia que va a llegar
el día en que todos los hombres
juntos podrán caminar
la guitarra la mañana habló
de libertad
cosa que no quiere callar
por las calles y los caminos
y hasta la senda del mar
la guitarra la mañana habló
de libertad
El segon LP dels sevillans Triana, Hijos del agobio (1977), és un imprescindible del rock progressiu estatal, especialment interessant perquè en ell ressona el zeitgeist andalús d’aquella època
Per contextualitzar-lo, el disc es va editar el mateix any el qual es va produir el 4D (4 de desembre de 1977): manifestacions simultànies a les vuit capitals de província andaluses (Sevilla, Màlaga, Còrdova, Cadis, Jaén, Granada, Almeria i Huelva) i altres ciutats i pobles, amb la participació estimada d'entre 1,5 i 2 milions de persones i amb la demanda de la plena autonomia per a Andalusia (el mateix nivell competencial que anava destinat a les nacionalitats històriques) per tal de posar fi a la marginació econòmica i obtenir instruments per al desenvolupament i benestar
Ja el mateix títol, Hijos del agobio, fa referència a una generació amb dificultats. Així mateix, totes les lletres del disc són un espill del sentiment reivindicatiu d'una part important de la societat andalusa d'aquells anys i en elles es parla de les aspiracions de llibertat, les incerteses, la marginació, etc.
Per exemple, a Hijos del agobio canten:
un largo camino y con ilusión
que hay que recorrer
desde ahora hasta el fin
A Ya está bien:
sin que nadie diga más
el rumbo que lleva a la orilla
de la libertad
Una altra lletra característica del disc és la de Sr. Troncoso, que narra la història d’un indigent amb qui van coincidir pel carrer en diverses ocasions:
recuerdas algo de lo que te ocurrió ayer
ya sé que no te importa
te llueve por la noche
y caminas todo el día
vas en busca de tu ser
A Del crepúsculo lento nacerá el rocío canten:
si gané libertad, para mis hijos
el ayer no es el hoy ni el mañana
que es tiempo pasado
el relámpago es vida
y la lluvia es la luz
Com es pot observar, les lletres són força directes més enllà de l'ús d'alguna metàfora per tal de fer-les més interessants
Respecte la part musical, estem davant una obra de rock progressiu amb moments de bastanta intensitat gràcies a l'ús abundant de guitarra elèctrica així com de teclats
Totes les cançons paguen la pena. Per citar-ne alguna destacaria en primer lloc Rumor, un tema absolutament impressionant i per mi imprescindible del rock progressiu Estatal. Recuerdos de Triana és un tema instrumental el qual està intel·ligentment ubicat a l'equador del disc per aportar-li un caràcter encara més interessant. Necessito també és ressenyable per la seva intensitat i, finalment, Sr. Troncoso és un clàssic per la tendresa en la que tracten un tema complicat com la marginació
En definitiva, Hijos del agobio és una obra mestra, un disc que titllo d'imprescindible sense cap mena de dubte: té molta emoció, sap representar a la perfecció l'esperança, incerteses i temors de l'Andalusia d'aleshores d'un forma honesta i musicada de forma excel·lent. Crec que és de justícia valorar aquesta classe de discs que en comptes de donar l'esquena a la realitat social del seu moment la vehiculen a partir de la seva mirada musical. Mig segle després, Triana continua sent un grup molt valorat dins la cultura andalusa, tant per la premsa especialitzada com pel públic en general
Rumor
|
|
Recuerdo de Triana
|
|
Sr Troncoso
|
|
La fanega
-
Y cada paso que demos
1977
todo el pueblo de Castilla
la canta mejor que nadie
pues sabe mucho de hambre
Y cada paso que demos (1977) de La fanega és un dels discs més emocionants de la cançó protesta dels anys 70, amb unes lletres directes i una musicalitat feta amb molt bon gust
Per introduir la banda ho faré a través d'un escrit que he trobat per Internet el qual ho fa a la perfecció:
Durant els anys 70 van abundar a l'Estat els cantautors amb temàtica social, els quals normalment acompanyaven les seves lletres amb acords senzills i publicaven discs relativament lineals. La fanega van un pas més enllà amb aquest Y cada paso que demos, mantenint la senzillesa però dotant-la d'un cert poliedrisme que converteix la seva escolta en una experiència enriquidora no sol a nivell de lletres sinó que també a nivell musical
Per citar alguns dels temes del disc: La fanega és una bonica cançó que sol compta amb la veu i denúncia l'èxode rural, el qual va deixar part de la Castella rural pràcticament despoblada
Una jota castellana és una jota molt animada, ben musicada i amb bona reivindicació. El año 77 fa ús de la dolçaina i canten:
de la oferta y la demanda
que los fuertes intereses de unos pocos prevalecen
Voy al trabajo quince horas
en invierno y en verano
alguien debe estar llevándose mi fuerza de trabajo
aunque a más de uno le pese
y hasta que no nos convenga
no volveremos a dar la leche
Hemos estado muy callados
enseñaremos los dientes
para que algunos se enteren
de lo importante que es esta gente
Serranilla del miliciano és un tema el qual també està musicat de forma genial i la seva lletra és d'inspiració republicana (cada frase es canta dues vegades, per simplificar-ho elimino les repeticions):
son los milicianos, madre contra el traidor a luchar
ya suben por la vereda alta que va hasta el canchal
de Segovia la llanura tendida lejos está
De pinares y praderas el monte que han de pisar
por las breñas y las lajas muchos tienen que saltar
por los valles y las trochas sus pies tienen que mijar
los soles que los alumbran su pie levantado van
por los montes y collados jóvenes alientos van
venceremos al fascismo en la batalla final
camaradas, muera el fascio viva nuestra libertad
A Cogieron los tractores canten sobre vàries problemàtiques del món laboral al camp, exigint preus justos, un sindicat propi, seguretat social com a altres sectors, un control propi de les subvencions, els monopolis, etc.
Els artistes que van cultivar la cançó protesta durant els anys 70 van jugar un paper important a l'hora de forçar una transició més justa i amb més drets i llibertats tan individuals, socials com laborals. En aquest sentit crec que mereixen un just reconeixement. Y cada paso que demos és un disc meritori i oblidat a parts iguals, fruit d’un país que sovint només sap reconèixer com a pròpies les obres inspirades en la modernitat anglosaxona i centrades en temàtiques individualistes o fútils. Per mi aquest LP és una obra mestra, no solament pel seu compromís social decidit i honest, sinó per la musicalitat que l'acompanya, combinant reivindicació i alegria de forma molt convincent, prenent com a base les arrels de la música popular del seu territori
La fanega
|
|
Una jota castellana
|
|
El año 77
|
|
Serranilla del miliciano
|
|
Azahar
1979
para oir colores de cristal
Després d'Elixir (1977), una part d'Azahar (Flaco Barral i Gustavo Ros) va formar Azabache i l'altra, la que es va quedar, va signar aquest Azahar (1979) juntament amb noves incorporacions
Aquest disc s'ubica a les darreries de l’era progressiva, en una societat espanyola en la qual ja es podien permetre certes llicències en les lletres. Es nota per exemple amb Noche de primavera, una cançó amb contingut sexual / eròtic que uns anys abans segurament no hagués superat la barrera de la censura. El mago acidote també té una lletra fruit d'un cert aperturisme, en aquest cas relaten una experiència derivada del consum d'àcid
Musicalment ens trobem davant un disc molt interessant. A destacar l'arrancada èpica amb Expreso a Ketama, les instrumentals Zahira i Bulerías de lujo, l'espectacular El mago acidote i la cloenda Expreso de Ketama. La resta no desmereixen en absoult ja que la combinació de totes les cançons del disc li aporten bona varietat i el fan interessant en conjunt
Azahar per mi és un imprescindible, un disc excel·lent i injustament infravalorat. Estem davant una obra tècnica, variada i sòbria, amb una cançó fora de sèrie com és El mago acidote. Es nota que el grup va posar interès i esforç en el disc, amb detalls com la genial obertura i cloenda que hi figuren
Expreso a Ketama
|
|
El mago acidote
|
|
Azabache
-
Días de luna
1979
¿para que vas a cantar?
En la vida de estos muertos
¿qué se va a resucitar?
El Días de luna (1979) d'Azabache és un disc aparegut durant la transició musical que hi va haver del rock progressiu a la new wave. Aquesta condició l’impregna en certa mesura i, juntament a mèrits propis com una part instrumental genialment interpretada, li confereix un caràcter especial
L'obra és una caixa de sorpreses, amb variacions entre les diferents cançons i dins les pròpies cançons: Azabache no perd l'ocasió en introduir un solo de guitarra per qualsevol racó lliure que ha quedat solt. El treball de teclats també és encomiable, estan presents en tot el disc i li afegeixen capes de matisos interessants
Un tret també interessant és que el disc té cert caràcter conceptual: la figura de la lluna no solament apareix al títol, a la portada i contraportada del disc sinó que també hi figura, de forma més o menys explícita, a la majoria de les cançons
Les lletres barregen temàtica new wave (Cuidado con la Marisol i Tío Carlos) amb lletres més introspectives, reivindicatives o existencialistes pròpies de l'era del rock progressiu. En podríem destacar fragments com:
se apodera de mi cuerpo, Padre
un coro de gritos estridentes
pueblan mi cabeza
[...]
Cuando la tormenta
se apodera de mi mente, Padre
un coro de notas carcomidas
puebla mi universo
Us comparteixo un enllaç amb les lletres del disc per si les voleu consultar. És una petita aportació que faig a mode de preservació, per si algun dia deixa d'existir la web de Flaco Barral, que és des d'on les he transcrit
Totes les cançons del disc són destacables (a subratllar l'impressionant Algún día) i en conjunt estem davant una obra que capta l'atenció del l'oient permanentment. Per cert, sol hi ha un tema completament instrumental (Noche de meigas galopantes), el qual ortorga un aire a Galícia màgica molt interessant a l'obra (un cop més amb la lluna i la nit presents com a temàtica)
Días de luna és un disc molt entretingut i que he escoltat força vegades. Per mi és un essencial que combina serietat, introspecció, bizarria, molta tècnica, variabilitat i, en definitiva, un encadenament de 8 cançons genials. Sóc conscient que, alhora, costarà trobar adeptes i entusiastes com jo d’aquest disc, ja que compta amb certes excentricitats; espero, no obstant això, que algun dia aquesta ressenya n’afegeixi algun
Cuidado con la Marisol
|
|
Los días sin sol
|
|
Algún día
|
|
Noche de meigas galopantes
|
|
Victor Jara
-
Te recuerdo Amanda
1974
quedó destrozado
suena la sirena, de vuelta al trabajo
muchos no volvieron, tampoco Manuel
Víctor Jara va ser una de les figures destacades de l’anomenada Nova cançó xilena, un corrent del qual diversos discs es van editar a l’Estat gràcies a la sèrie Gong. El seu injust assassinat arran del cop d'estat de Pinochet es va conèixer arreu, però paga la pena recordar-lo. Copio el text de la Wikipedia perquè ho explica detalladament:
Va ser torturat i brutalment apallissat: li van trencar les costelles a puntades de peu i li van fracturar les mans a cops de culata
Segons relaten testimonis, mentre li proferien insults i enmig de la brutal pallissa, els seus botxins es burlaven d’ell demanant-li que toqués ara la seva guitarra
Després de quatre dies, va ser assassinat amb més de quaranta trets a l’antic Estadi Xile, que amb el retorn de la democràcia va ser rebatejat com a Estadi Víctor Jara
Serveixi aquesta entrada no només per recordar aquesta imprescindible Te recuerdo Amanda —per cert, recomano encaridament escoltar també la versió que Raimon va cantar en català al disc Campus de Bellaterra (1974)—, sinó també per fer un sincer homenatge a tots els morts innocents de la repressió de la dictadura xilena
|
|
Lluis Llach
-
Ítaca
1975
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos
Tot i que el Viatge a Ítaca (1975) de Lluis Llach va ser editat directament per Movieplay (no per la sèrie Gong), crec que aquest és l'espai apropiat dins el blog on posar aquesta cançó. Estem davant un tema vibrant que dura més de 15 minuts i que recull perfectament l'esperit d'un temps de reivindicació, amb lletra de Kavafis i amb una direcció musical impecable sota la batuta de Manel Camp (Fusioon)
|
|
Eduardo Bort
-
Yann
1975
|
|
Pau Riba
-
Es fa llarg esperar
1975
quan no plou, però veus el cel plujós
El Pau Riba va ser un lletrista de primer ordre, un dels més interessants de la seva generació. Té moltes lletres absolutament meritòries i fetes amb molta gràcia. D’entre totes, segurament és aquesta impressionant Es fa llarg esperar la que més valoro: una lletra que, juntament amb la seva musicació, em va captivar des del primer dia que la vaig escoltar
|
|
Tilburi
-
Love is coming
1975
|
|
Vainica doble
-
Que no
1976
El Contracorriente (1976) de les Vainica doble és un disc excel·lent, amb cançons molt ben musicades con aquesta Que no i Todo despareció. També té La rabieta, un tema força trencador en tots els sentits. Eso no lo manda nadie compta amb la col·laboració de Gualberto al sitar, una base musical interessant i una lletra a l’alçada. Alas i Un mal entendido amor també són cançons més que notables
En definitiva, un disc que tot i que potser li falta una miqueta per ser tant rodó com l'anterior, continua sent un imprescindible de la discografia espanyola —i internacional— amb lletres que defensen els universos íntims i propis de les persones, contra l'imposició, contra l'educació dogmàtica, etc.
En definitiva, un disc que tot i que potser li falta una miqueta per ser tant rodó com l'anterior, continua sent un imprescindible de la discografia espanyola —i internacional— amb lletres que defensen els universos íntims i propis de les persones, contra l'imposició, contra l'educació dogmàtica, etc.
|
|
Granada
-
Noviembre florido
1976
|
|
Diego de Morón
-
Despertar
1977
|
|
Ibio
-
Pastor
1978
Els Ibio eren de Cantàbria i sol van treure un LP: Cuevas de Altamira (1978). L'estètica i temàtica d'aquest gira, com la mateixa portada indica, sobre els pobladors paleolítics d'aquestes coves. Musicalment crec que paga la pena, si bé és cert que en algunes seccions les improvisacions es poden fer una mica menys interessants que en altres. No obstant això, per mi el disc té 2 temes interessantíssims: Cuevas de Altamira (la qual obra el disc) i aquesta impressionant Pastor, un tema amb una secció de teclats magistral i amb una aura que remet a la perfecció al concepte de l'obra
|
|
Gente del pueblo
-
Hay que repartir la tierra (fandangos de Huelva)
1978
si las leyes que gobiernan, las tierras se las darían
a todos los jornaleros, que las han labrado toda la vida
El disc Sevillanas de la autonomia (1978) del grup Gente del pueblo és un imprescindible de la cançó protesta. En paraules de Diego Cañamero:
Sus letras comenzaron a ser el reflejo de la vida diaria de miles de familias andaluzas castigadas por el paro, la emigración, la explotación y la injusticia. Eran letras que rompían con el papel tradicional de un estilo musical ligado al folklore, a las ferias o a las romerías religiosas, unas circunstancias que no les facilitó el camino y les acarreó duras críticas de los sectores reaccionarios. Incluso uno de sus componentes dio con sus huesos en la cárcel
Pero Gente del Pueblo inició muy pronto un intenso recorrido por cientos de lugares dentro y fuera de Andalucía, llevando sus mensajes de denuncias y reivindicaciones a todos los rincones. Eran llamados desde cualquier parte por aquellos que luchaban por la justicia, por la Reforma Agraria y por una tierra que diera a sus hombres y mujeres: pan, trabajo y libertad
Fueron años intensos de actividad sindical y política y ellos fueron evolucionando con las circunstancias, adaptando el contenido de sus letras a las inquietudes, y acompañando su canto a las aspiraciones de toda la izquierda del estado español. Fueron años también de dura represión contra la que el grupo alzó su voz para defender a quienes perdieron la vida en ello. Basta leer sus letras para encontrar un canto cargado de rebeldía frente la injusticia
A lo largo de una década aquellos jóvenes plasmaron en sus discos el proyecto de una nueva sociedad y nadie mejor que ellos abanderaron el himno de Andalucía al grito de: andaluces levantaos, pedid tierra y libertad
Durante las ocupaciones de fincas muchos jornaleros tatareamos sus letras y Gente del Pueblo se convirtió en un poderoso medio para difundir nuestro sueño
Nunca nos dieron la espalda y siempre estuvieron disponibles. Ni la fama ni las dificultades les hizo olvidar sus raíces. Fueron años de entrega a una causa justa que no ha sido resuelta y su trabajo entró a formar parte de un patrimonio de la clase obrera que no ha quedado muerto en el tiempo
Ahora vuelven a pedir la voz y la palabra en unos momentos que nos han devuelto al peor rostro del sistema contra el que tanto hemos luchado. El paro, el abuso y la explotación se han adueñado de nuestros pueblos y ciudades, la Reforma Agraria se quedó en promesas, nuestra juventud se encuentra ante un futuro incierto y la represión es continua
Las circunstancias en las que surgió Gente del Pueblo siguen vigentes, lo mismo que la mayoría de sus letras. Por eso existe un esfuerzo colectivo por recuperar y actualizar un trabajo que pretende dejar de ser recuerdo para convertirse en presente
Desde el Sindicato Obrero del Campo y desde el Sindicato Andaluz de Trabajadores queremos darle todo nuestro apoyo para que lo mejor de nuestra historia más reciente no quede cubierto con el manto del silencio
Sevillanas de la autonomia té moltes cançons interessants. A En pie compañero, una cançó sindical canten:
fuimos a decirle toa la verdad
Toa la verdad, fuimos a decirle
toa la verdad a un señor sentao
en silla estallá. En silla estallá,
él se sonreía con mucha maldad
sin que comprendiera la necesidad
Pasito a pasito, hemos aprendío
una gran lección, que hay palabras bellas
que guardan traición
es lo que intentaba nuestra autoridad
Nuestra autoridad, parches para el paro
sólo quería dar y hasta le ayudaron alguna Central
Alguna Central, de esas que parecen tener la razón
pero nuestra lucha bien los descubrió
Menos mal que hubo quien dió soluciones
y nos defendieron ¡Viva el Sindicato de los Jornaleros!
Aquesta Hay que repartir la tierra (fandangos de Huelva) para sobre l'injustícia que suposen els latifundis andalusos
A ti mujer és un impressionant tema sobre l'alliberament de la dona, amb una lletra molt directa. Aquí comparteixo un fragment:
Ardiente flor que inocente comienza a crecer
con ilusión pero un día
comienzas a ver marginación
que los hombres te hicieron sentir
por la opresión intentando tu voz apagar sin comprensión
¡Levántate, que tu grito levante otra voz!
¡Rebélate, pa que cuente también tu opinión!
¡Libérate!
en un mundo comienzas a entrar sin conocer
que al acecho está la maldad que hace caer
a la hembra en carne de hogar por el poder
y a la casa te quién condenar para el placer
Levantate, pa que puedas defender tu honor,
rebelate. Hazle frente a la represión,
¡Libérate!
Reniego canta sobre la decepció que van significar el PCE i els pactes de Carrillo
No le cantes a mi pueblo tracta sobre la Sevilla marginal, en contraposició a la Sevilla benestant:
de ferias y de rocíos y de caballos bien domados
Háblale de las corridas que viste en la Maestranza, de faroles y mantillas
pero no digas que eso son las cosas de Sevilla
Respecte la resta de lletres, us deixo aquí un enllaç per si les voleu consultar
Sevillanas de la autonomia és un recull excel·lent i imprescindible de reivindicacions d'una zona colpejada llavors per alts nivells de marginació, analfabetisme i precarietat laboral
|
|
La fanega
-
Santo Cristo de Hontariego
1978
|
|
Xoxoa
Poca informació hi ha a la xarxa respecte Xoxoa. A la Wikipedia podem llegir:
La discogràfica Xoxoa va ser creada per Jaime Iarritu (Urduña, 1952 - Galdakao, 2002) l'any 1978. Abans, havia posat en marxa l'agència de contractació Agerki, per coordinar els actes organitzats en concerts i festes locals. Deixant de banda el treball basat en el militantisme dins l'organització de festivals, Iarritu volia crear una infraestructura professional que s'encarregués de millorar les condicions laborals dels músics i els recursos tècnics
La majoria dels cantants i grups de l'època van donar suport al projecte, però, tot i així, Agerki no va durar gaire a causa de diversos desacords i conflictes. Poc després, Iarritu va fundar Xoxoa, amb l'objectiu de publicar els discs de nous grups de rock i folk que començaven a aparèixer a finals dels anys setanta. Els tres primers discs es van presentar l'any 1978 a la Fira del Llibre i Disc Basc de Durango: Itoiz (del grup Itoiz), Bizi bizian (Errobi) i Belar hostoak (Txomin Artola)
Els anys següents van ser molt fructífers per a Xoxoa, que va publicar molts dels discs més destacats de l'època, la majoria d'aquests gravats a l'estudi que la pròpia Xoxoa va obrir a Galdakao, amb Jean Phocas com a tècnic de so
A partir de 1983, per problemes econòmics, les produccions de Xoxoa van disminuir tant en quantitat com en qualitat, ja que els artistes més coneguts van optar per gravar en altres discogràfiques. Com a conseqüència, l'estudi de Galdakao va començar a utilitzar-se cada vegada més per fer doblatges per a la nova Televisió Basca, i la discogràfica va anar desapareixent gradualment
Per part meva he de dir és un dels segells més interessants dels anys 70. Alguns dels millors àlbums de l'Estat d'aquella dècada formen part del seu catàleg. Els discs que apareixen a continuació formen part de la llista dels discs que considero més destacats dels anys 70 a nivell estatal
La majoria dels cantants i grups de l'època van donar suport al projecte, però, tot i així, Agerki no va durar gaire a causa de diversos desacords i conflictes. Poc després, Iarritu va fundar Xoxoa, amb l'objectiu de publicar els discs de nous grups de rock i folk que començaven a aparèixer a finals dels anys setanta. Els tres primers discs es van presentar l'any 1978 a la Fira del Llibre i Disc Basc de Durango: Itoiz (del grup Itoiz), Bizi bizian (Errobi) i Belar hostoak (Txomin Artola)
Els anys següents van ser molt fructífers per a Xoxoa, que va publicar molts dels discs més destacats de l'època, la majoria d'aquests gravats a l'estudi que la pròpia Xoxoa va obrir a Galdakao, amb Jean Phocas com a tècnic de so
A partir de 1983, per problemes econòmics, les produccions de Xoxoa van disminuir tant en quantitat com en qualitat, ja que els artistes més coneguts van optar per gravar en altres discogràfiques. Com a conseqüència, l'estudi de Galdakao va començar a utilitzar-se cada vegada més per fer doblatges per a la nova Televisió Basca, i la discogràfica va anar desapareixent gradualment
Per part meva he de dir és un dels segells més interessants dels anys 70. Alguns dels millors àlbums de l'Estat d'aquella dècada formen part del seu catàleg. Els discs que apareixen a continuació formen part de la llista dels discs que considero més destacats dels anys 70 a nivell estatal
Txomin Artola
-
Belar hostoak
1978
Belar hostoak és, per mi, l'obra mestra de Txomin Artola, un cantautor basc que va saber conformar el seu propi univers sonor
En aquest LP, Txomin incorpora elements de la música progressiva, com ara passatges més o menys llargs completament instrumentals i una presència notable -i més variada- dels instruments respecte de la veu, cosa que sofistica notablement el resultat en relació amb el que ja havia proposat al seu anterior Olaxta (1975)
Per exemple a Abereen artean, el tema que obra el disc, hi han parts relativament llargues amb flauta. A Ez naiz ezpazioa l'acompanyament instrumental (amb bateria inclosa) té un paper destacat. A Aintzira eta leku l'orgue i la flauta juguen un paper molt important, de fet el tema acaba amb 2 minuts de part completament instrumental. O a Lur osoaren erasoak incorpora veus de nens i nenes
El disc és, en definitiva, un encert i un exemple a seguir en la incorporació d’elements del folk progressiu a la música tradicional, enriquint-la i aportant-li varietat sense prendre-li l’essència
Respecte les lletres, aquestes estan basades en la poesia de Walt Whitman, un destacat poeta nord-americà del segle XIX el qual, de fet, apareix a la portada del disc
Belar hostoak per mi és una obra mestra. Estem davant un disc completament meritori i injustament oblidat d'un cantautor que es va prendre la seva carrera de forma seriosa i honesta, oferint al llarg dels anys una discografia prolífica que l'avala. Quan hom reflexiona sobre les obres de folk progressiu de tall intimista que s’ha anat trobant al llarg dels anys, es fa evident el mèrit d’aquest Belar hostoak
En aquest LP, Txomin incorpora elements de la música progressiva, com ara passatges més o menys llargs completament instrumentals i una presència notable -i més variada- dels instruments respecte de la veu, cosa que sofistica notablement el resultat en relació amb el que ja havia proposat al seu anterior Olaxta (1975)
Per exemple a Abereen artean, el tema que obra el disc, hi han parts relativament llargues amb flauta. A Ez naiz ezpazioa l'acompanyament instrumental (amb bateria inclosa) té un paper destacat. A Aintzira eta leku l'orgue i la flauta juguen un paper molt important, de fet el tema acaba amb 2 minuts de part completament instrumental. O a Lur osoaren erasoak incorpora veus de nens i nenes
El disc és, en definitiva, un encert i un exemple a seguir en la incorporació d’elements del folk progressiu a la música tradicional, enriquint-la i aportant-li varietat sense prendre-li l’essència
Respecte les lletres, aquestes estan basades en la poesia de Walt Whitman, un destacat poeta nord-americà del segle XIX el qual, de fet, apareix a la portada del disc
Belar hostoak per mi és una obra mestra. Estem davant un disc completament meritori i injustament oblidat d'un cantautor que es va prendre la seva carrera de forma seriosa i honesta, oferint al llarg dels anys una discografia prolífica que l'avala. Quan hom reflexiona sobre les obres de folk progressiu de tall intimista que s’ha anat trobant al llarg dels anys, es fa evident el mèrit d’aquest Belar hostoak
Ez naiz ezpazioa
|
|
Aintzira eta leku
|
|
Hator esan zidan
|
|
Arrantzale erri
1975
No podia perdre l'ocasió a l'hora de ressenyar el Belar hostoak en compartir alguna cançó del Olaxta (1975), l'anterior disc de Txomin Artola el qual té cançons interessants com aquesta Arrantzale erri o Errian. És un LP sense elements de música progressiva, més tradicional, però l'esperit creatiu que va caracteritzar la carrera de Txomin Artola ja hi era ben present
|
|
Haizea
-
Hontz gaua
1979
L'Hontz gaua (1979), el segon i darrer LP de la banda basca Haizea, és una de les joies de la corona del folk progressiu internacional dels anys 70
Ens trobem davant d'una obra que pren com a concepte estètic el misteri i part del folklore obscur d'Euskadi —per exemple, les aquelarres i històries sobre la bruixeria—. Tot gira entorn aquesta temàtica, des de l'imponent portada que il·lustra un carrer de nit amb la lluna plena i la catedral de Sant Sebastià de fons fins l'ambientació de les pròpies cançons, en especial l'impressionant Hontz gaua de gairebé 15 minuts
Per entendre bé l'història que hi ha darrera d'aquest disc val la pena donar un cop d'ull al llibret que l'acompanyava i el qual us comparteixo en aquest enllaç. En ell s'explica la delicada situació de la banda en aquell moment, la seva perspectiva musical i com naix el concepte de l'obra
El disc inicia amb Anderea, una bonica introducció que obra pas a la resta de cançons les quals estan, aquestes sí, imbuïdes d'un cert misticisme, amb estructures més soltes i suggestives. La cançó que tanca el disc, Hontz gaua, és un tema de més de 14 minuts de duració, dividit amb diferents parts i amb una ambientació i aura de misteri executada magistralment
L'elenc instrumental és ampli: guitarra elèctrica i acústica, baix, alboka, xilòfon, violí, congues, flauta, percussions, etc. Destacaria l’ús del contrabaix tocat amb arc, que aporta una sonoritat molt interessant en nombroses parts del disc
A nivell personal, descobrir l'Hontz gaua em va sorprendre moltíssim: va ser un avís del que em podia arribar a oferir a nivell d'experimentalitat i bon gust aquella dècada en general i l'escena de folk progressiu d'Euskadi de la segona meitat dels anys 70 en particular
Hontz gaua és una obra conceptual molt ben plantejada i executada. Un experiment musical al marge de les grans corrents comercials i el qual avui en dia continua brillant amb llum pròpia. Inexplicablement, tornem a estar davant un disc injustament oblidat per premsa i públic a parts iguals. Més enllà d’aquesta circumstància, Hontz gaua és una obra mestra de la música: un disc que sap evocar a la perfecció l'aura misteriosa que planteja i que, a més, constitueix una peça singular i única dins la discografia internacional
Ens trobem davant d'una obra que pren com a concepte estètic el misteri i part del folklore obscur d'Euskadi —per exemple, les aquelarres i històries sobre la bruixeria—. Tot gira entorn aquesta temàtica, des de l'imponent portada que il·lustra un carrer de nit amb la lluna plena i la catedral de Sant Sebastià de fons fins l'ambientació de les pròpies cançons, en especial l'impressionant Hontz gaua de gairebé 15 minuts
Per entendre bé l'història que hi ha darrera d'aquest disc val la pena donar un cop d'ull al llibret que l'acompanyava i el qual us comparteixo en aquest enllaç. En ell s'explica la delicada situació de la banda en aquell moment, la seva perspectiva musical i com naix el concepte de l'obra
El disc inicia amb Anderea, una bonica introducció que obra pas a la resta de cançons les quals estan, aquestes sí, imbuïdes d'un cert misticisme, amb estructures més soltes i suggestives. La cançó que tanca el disc, Hontz gaua, és un tema de més de 14 minuts de duració, dividit amb diferents parts i amb una ambientació i aura de misteri executada magistralment
L'elenc instrumental és ampli: guitarra elèctrica i acústica, baix, alboka, xilòfon, violí, congues, flauta, percussions, etc. Destacaria l’ús del contrabaix tocat amb arc, que aporta una sonoritat molt interessant en nombroses parts del disc
A nivell personal, descobrir l'Hontz gaua em va sorprendre moltíssim: va ser un avís del que em podia arribar a oferir a nivell d'experimentalitat i bon gust aquella dècada en general i l'escena de folk progressiu d'Euskadi de la segona meitat dels anys 70 en particular
Hontz gaua és una obra conceptual molt ben plantejada i executada. Un experiment musical al marge de les grans corrents comercials i el qual avui en dia continua brillant amb llum pròpia. Inexplicablement, tornem a estar davant un disc injustament oblidat per premsa i públic a parts iguals. Més enllà d’aquesta circumstància, Hontz gaua és una obra mestra de la música: un disc que sap evocar a la perfecció l'aura misteriosa que planteja i que, a més, constitueix una peça singular i única dins la discografia internacional
Anderea
|
|
Hontz gaua
|
|
Itziar
1979
La banda Itziar, que deu el seu nom a la seva cantant Itziar Egileor, només ens va deixar un disc: l'Itziar (1979), un meravellós disc de folk/rock progressiu
En l’àmbit lletrístic, l’àlbum oscil·la entre la reivindicació característica de l’Euskadi de la segona meitat dels anys setanta —a l’ombra d’una dictadura recent, definida per la repressió i el sotmetiment cultural— i una clara vocació poètica, incloent també una lletra de Gabriel Aresti: Harri eta herri
Una lletra interessant per exemple és la de Beartsu fameliak? (Las familias pobres):
Matxin, hombre humilde
me enseñó
la sed de amor
de la familia pobre
Llevando sobre sí el yugo del trabajo,
se le ofrece el cielo,
se le niega la tierra
Matxin guarda en silencio
la desgracia
Así y todo tiene
sed de amor Amaba a su madre
y se le negó amarla;
amaba la luz
y se le negó amarla
Por amar lo que se le negó
lleva la tristeza en la frente
L'apartat vocal és molt notable, la majoria el duu a terme Itziar Egileor, lluint-se en general i aportant una personalitat única al disc. També hi ha alguna veu masculina, com succeeix per exemple a Espetxeratuarena, la qual aporta una variabilitat interessant
Instrumentalment ens trobem davant una obra sofisticada i molt original, la qual ofereix una varietat envejable de registres: des d'alguna cançó amb elements rockers (per exemple, amb bateries imponents) com Ameskoi o part de Gauaren Iratsoa, passant per cançons de folk progressiu com Beartsu fameliak? fins al jazz progressiu com succeeix a Harri eta herri
Tot això, a més, sense cap decaiguda, aprofitant cada minut per oferir una proposta d’altíssima qualitat
L'Itziar és un disc poc conegut i escassament citat, sepultat injustament per l’anada i vinguda de les modes i volubilitats de la història de la música al llarg de les darreres dècades. Els seus mèrits, però, segueixen completament vigents avui en dia: estem davant un exercici brillant de folk progressiu acústic, combinat amb moments més rockers i elèctrics, veus encertadíssimes i dosis de gran qualitat al llarg de tota l’obra. Per mi, és una obra mestra i, a més, inspiradora per a grups actuals que aspiren a desenvolupar propostes en la mateixa línia
En l’àmbit lletrístic, l’àlbum oscil·la entre la reivindicació característica de l’Euskadi de la segona meitat dels anys setanta —a l’ombra d’una dictadura recent, definida per la repressió i el sotmetiment cultural— i una clara vocació poètica, incloent també una lletra de Gabriel Aresti: Harri eta herri
Una lletra interessant per exemple és la de Beartsu fameliak? (Las familias pobres):
me enseñó
la sed de amor
de la familia pobre
Llevando sobre sí el yugo del trabajo,
se le ofrece el cielo,
se le niega la tierra
Matxin guarda en silencio
la desgracia
Así y todo tiene
sed de amor
y se le negó amarla;
amaba la luz
y se le negó amarla
Por amar lo que se le negó
lleva la tristeza en la frente
L'apartat vocal és molt notable, la majoria el duu a terme Itziar Egileor, lluint-se en general i aportant una personalitat única al disc. També hi ha alguna veu masculina, com succeeix per exemple a Espetxeratuarena, la qual aporta una variabilitat interessant
Instrumentalment ens trobem davant una obra sofisticada i molt original, la qual ofereix una varietat envejable de registres: des d'alguna cançó amb elements rockers (per exemple, amb bateries imponents) com Ameskoi o part de Gauaren Iratsoa, passant per cançons de folk progressiu com Beartsu fameliak? fins al jazz progressiu com succeeix a Harri eta herri
Tot això, a més, sense cap decaiguda, aprofitant cada minut per oferir una proposta d’altíssima qualitat
L'Itziar és un disc poc conegut i escassament citat, sepultat injustament per l’anada i vinguda de les modes i volubilitats de la història de la música al llarg de les darreres dècades. Els seus mèrits, però, segueixen completament vigents avui en dia: estem davant un exercici brillant de folk progressiu acústic, combinat amb moments més rockers i elèctrics, veus encertadíssimes i dosis de gran qualitat al llarg de tota l’obra. Per mi, és una obra mestra i, a més, inspiradora per a grups actuals que aspiren a desenvolupar propostes en la mateixa línia
Ameskoi
|
|
Gauaren iratsoa
|
|
Beartsu fameliak?
|
|
Lisker
1979
El primer i únic LP dels eibarresos Lisker, l'homònim Lisker (1979), és un exercici brillant de folk/rock progressiu
Tornem a estar davant un disc que el temps s'ha empassat, al meu entendre, de forma molt injusta. De fet, és un dels meus discs de rock progressiu preferits de tots els temps
Lisker comptaven amb la típica formació d'una banda de rock amb l'al·licient de disposar també de la flauta, que li dóna matisos molt interessants
Obra Kalean festa, un tema magistral de rock progressiu ben enèrgic amb una guitarra elèctrica potent de fons present pràcticament durant tota la cançó, una flauta que aporta varietat i una bateria també ben contundent. La veu també juga un paper interessant i canta:
Yo en las horas de la noche
una música escuché
le hice una pregunta
a mi cuerpo cansado En las venas tenemos sangre
¿para qué es el cuerpo?
¿para qué es la vida?
vamos todos a bailar
Amets jazarriak té una introducció tranquil·la i després té una part de solo de guitarra que em recorda a Why? de Máquina. Tanca amb una improvisació de caràcter folk molt interessant
La resta de temes repeteixen la fórmula característica del disc on desenvolupen improvisacions amb parts de flauta i abundants solos de guitarra elèctrica
Menció especial per a Eldarniotik iheska, que tanca el disc i consta de tres parts: una primera amb abundants solos de guitarra; cap a la meitat augmenta la intensitat amb un baix molt interessant; i finalment, un solo de bateria al qual, en acabar, se li uneixen la resta d’instruments per acomiadar el disc de forma magistral
Lisker és, més enllà del pobre reconeixement que ha rebut històricament, un dels pesos pesats del folk/rock progressiu dels anys 70 a nivell internacional. Una obra mestra a la qual, personalment, no li puc retreure res: tot el que intenta ho executa a la perfecció
Tornem a estar davant un disc que el temps s'ha empassat, al meu entendre, de forma molt injusta. De fet, és un dels meus discs de rock progressiu preferits de tots els temps
Lisker comptaven amb la típica formació d'una banda de rock amb l'al·licient de disposar també de la flauta, que li dóna matisos molt interessants
Obra Kalean festa, un tema magistral de rock progressiu ben enèrgic amb una guitarra elèctrica potent de fons present pràcticament durant tota la cançó, una flauta que aporta varietat i una bateria també ben contundent. La veu també juga un paper interessant i canta:
una música escuché
le hice una pregunta
a mi cuerpo cansado
¿para qué es el cuerpo?
¿para qué es la vida?
vamos todos a bailar
Amets jazarriak té una introducció tranquil·la i després té una part de solo de guitarra que em recorda a Why? de Máquina. Tanca amb una improvisació de caràcter folk molt interessant
La resta de temes repeteixen la fórmula característica del disc on desenvolupen improvisacions amb parts de flauta i abundants solos de guitarra elèctrica
Menció especial per a Eldarniotik iheska, que tanca el disc i consta de tres parts: una primera amb abundants solos de guitarra; cap a la meitat augmenta la intensitat amb un baix molt interessant; i finalment, un solo de bateria al qual, en acabar, se li uneixen la resta d’instruments per acomiadar el disc de forma magistral
Lisker és, més enllà del pobre reconeixement que ha rebut històricament, un dels pesos pesats del folk/rock progressiu dels anys 70 a nivell internacional. Una obra mestra a la qual, personalment, no li puc retreure res: tot el que intenta ho executa a la perfecció
Kalean festa
|
|
Eldarniotik iheska
|
|
Errobi
-
Ametsaren bidea
1979
Errobi inicia la seva carrera discogràfica al 1975, concretament al País Basc francès i, fins l'Ametsaren bidea (1979), s'havia caracteritzat per oferir un folk de tall popular i força accessible, amb algun element progressiu més aviat subtil
En aquest disc, però, el grup fa un salt molt important en quan a la sofisticació de les seves cançons: estem davant d'un LP clau, també a nivell internacional, d'encreuament entre la música popular tradicional i el rock progressiu contundent
D'una banda, les lletres juguen un paper important. De fet, per exemple, la cançó Ametsaren bidea (El camí de la felicitat) en té una d'impressionant que paga la pena compartir. La transcric a continuació directament de la fulla de lletres traduïdes que acompanyava el disc, respectant els alineaments d'algunes de les frases:
Me siento perdido
en el ancho camino del sueño
Pero dejedme aquí, en mi mundo
aquí donde no se alaban
los mitos
Aquí donde ya no sirven las cadenas
y reina la libertad
Vivo en paz
en un mundo
lleno
de pleno amor
Aquí donde las palabras,
dulces y alegres
están llenas ya de amistad y calor
Me he perjudicado a mi mismo,
caminando por los caminos del sueño
Y ahora tengo miedo
de vuestros ronquidos
Nuestro mundo hace tiempo que
rechazó para siempre el sueño
Pero en mi interior
persiste susurrante su llamada
No son vanos tus sueños
los puedes y debes de vivir En su osca mirada
entre nuves oscuras,
veo la fría sombra de la desgracia,
como el amenazante filo de la espada
Esta nuestra sociedad, podrida
ha roto y despreciado las flores
Las rosas han perdido su corazón
y solo quedan ya sus espinas
No son vanos tus sueños...
Parecemos muñecas apresuradas de
un lado para otro
entre los avatares de la vida
Buscamos desesperadamente la
felicidad,
aquí donde, según dicen, el trabajo trae
la recompensa
Pero en el mercado de la felicidad suben
los precios
y la mayoría de los bolsillos están casi
vacíos
Si no aceptas la ley del éxito
vivirás soñando en este mundo
El mundo anda mal, la salsa se ha vuelto
agria,
pero, hoy más que nunca, debes vivir
tus sueños,
No son vanos tus sueños...
tus sueños
Per altra banda, la part instrumental, també està molt treballada. Alboka és una introducció interessant amb l'ús, precisament, de l'instrument que duu el mateix nom i que aleshores gairebé sol s'usava a Euskadi
Ametsaren Bidea és un tema impressionant de gairebé 18 minuts. Té vàries parts diferenciades, totes elles excel·lents i mesclant a la perfecció tradició i avantguarda
Andere és un tema de 13 minuts i mig, amb una part governada per les percussions absolutament genial. Aquí és tornen a barrejar a la perfecció sonoritats tradicionals i modernes
Tanca Oraino, un encertat tema que recorda als Errobi més clàssics
Ametsaren bidea és una obra mestra incontestable que explora la simbiosi entre la música popular autòctona i les estructures i sonoritats de la música progressiva, amb parts decididament contundents i experimentals. El resultat és brillant, un LP històric completament vigent avui en dia
En aquest disc, però, el grup fa un salt molt important en quan a la sofisticació de les seves cançons: estem davant d'un LP clau, també a nivell internacional, d'encreuament entre la música popular tradicional i el rock progressiu contundent
D'una banda, les lletres juguen un paper important. De fet, per exemple, la cançó Ametsaren bidea (El camí de la felicitat) en té una d'impressionant que paga la pena compartir. La transcric a continuació directament de la fulla de lletres traduïdes que acompanyava el disc, respectant els alineaments d'algunes de les frases:
en el ancho camino del sueño
Pero dejedme aquí, en mi mundo
aquí donde no se alaban
los mitos
Aquí donde ya no sirven las cadenas
y reina la libertad
Vivo en paz
en un mundo
lleno
de pleno amor
Aquí donde las palabras,
dulces y alegres
están llenas ya de amistad y calor
Me he perjudicado a mi mismo,
caminando por los caminos del sueño
Y ahora tengo miedo
de vuestros ronquidos
Nuestro mundo hace tiempo que
rechazó para siempre el sueño
Pero en mi interior
persiste susurrante su llamada
No son vanos tus sueños
los puedes y debes de vivir
entre nuves oscuras,
veo la fría sombra de la desgracia,
como el amenazante filo de la espada
Esta nuestra sociedad, podrida
ha roto y despreciado las flores
Las rosas han perdido su corazón
y solo quedan ya sus espinas
No son vanos tus sueños...
Parecemos muñecas apresuradas de
un lado para otro
entre los avatares de la vida
Buscamos desesperadamente la
felicidad,
aquí donde, según dicen, el trabajo trae
la recompensa
Pero en el mercado de la felicidad suben
los precios
y la mayoría de los bolsillos están casi
vacíos
Si no aceptas la ley del éxito
vivirás soñando en este mundo
El mundo anda mal, la salsa se ha vuelto
agria,
pero, hoy más que nunca, debes vivir
tus sueños,
No son vanos tus sueños...
tus sueños
Per altra banda, la part instrumental, també està molt treballada. Alboka és una introducció interessant amb l'ús, precisament, de l'instrument que duu el mateix nom i que aleshores gairebé sol s'usava a Euskadi
Ametsaren Bidea és un tema impressionant de gairebé 18 minuts. Té vàries parts diferenciades, totes elles excel·lents i mesclant a la perfecció tradició i avantguarda
Andere és un tema de 13 minuts i mig, amb una part governada per les percussions absolutament genial. Aquí és tornen a barrejar a la perfecció sonoritats tradicionals i modernes
Tanca Oraino, un encertat tema que recorda als Errobi més clàssics
Ametsaren bidea és una obra mestra incontestable que explora la simbiosi entre la música popular autòctona i les estructures i sonoritats de la música progressiva, amb parts decididament contundents i experimentals. El resultat és brillant, un LP històric completament vigent avui en dia
Ametsaren bidea
|
|
Andere
|
|
Euskadi
1975
Euskadi és el tema que obra el disc Errobi (1975), el primer LP publicat de la banda. És una de les seves cançons que més ha transcendit a nivell popular
|
|
Enbor
1979
El primer disc dels Enbor, aquest Enbor (1979), és el gran oblidat dins dels LPs més destacats de Xoxoa. De fet, és l’únic que ni tan sols s’ha reeditat en vinil, mentre que la resta fa més de vint anys que s'han reeditat
El disc, més enllà de bascular entre una excel·lent combinació de jazz i folk / rock progressiu, ofereix una secció de vents (amb saxòfon, dulcimer, clarinet, flauta) molt interessant. A més, també consta d'un cant coral masculí i femení que li atorga un toc molt personal
Respecte les lletres, us deixo aquí un enllaç per si les voleu consultar. En general són de tall existencialista, no perdem de vista que és una generació que surt d'anys de dictadura i repressió. Destacaria la lletra de Chorinoac kaiolan:
Canta triste
el pajarito enjaulado.
A pesar de que come,
bebe,
desea el campo
pues,
es tan hermosas la libertad. Pájaro libre
mira a la jaula
si puedes
sé precavido
pues,
es tan hermosa la libertad.
Enbor és un disc excel·lent que mereix estar dins la selecció dels els millors LPs del segell Xoxoa: tant lletres com l'apartat instrumental i vocal estan molt ben treballats, aportant un resultat amb personalitat i molt convincent
El disc, més enllà de bascular entre una excel·lent combinació de jazz i folk / rock progressiu, ofereix una secció de vents (amb saxòfon, dulcimer, clarinet, flauta) molt interessant. A més, també consta d'un cant coral masculí i femení que li atorga un toc molt personal
Respecte les lletres, us deixo aquí un enllaç per si les voleu consultar. En general són de tall existencialista, no perdem de vista que és una generació que surt d'anys de dictadura i repressió. Destacaria la lletra de Chorinoac kaiolan:
el pajarito enjaulado.
A pesar de que come,
bebe,
desea el campo
pues,
es tan hermosas la libertad.
mira a la jaula
si puedes
sé precavido
pues,
es tan hermosa la libertad.
Enbor és un disc excel·lent que mereix estar dins la selecció dels els millors LPs del segell Xoxoa: tant lletres com l'apartat instrumental i vocal estan molt ben treballats, aportant un resultat amb personalitat i molt convincent
Ekaitzak
|
|
Ene olatu odolduak
|
|
Itoiz
-
Ezekiel
1980
Després d'un notable Itoiz (1978), la banda publica el que per mi és un dels grans discs de la dècada: Ezekiel (1980)
En paraules del propi cantant, Juan Carlos Pérez:
La historia del joven Ezekiel, que se encuentra con la problemática del cambio generacional; intenta luchar contra el mundo que le oprime, utiliza la violencia y se encuentra con la decadencia
Aquest és el concepte del disc i la temàtica de les lletres. Val a dir, a més, que aquestes estan escrites de forma bastant poètica i intricada. Per exemple la lletra d'Ezekielen prophezia, la qual obra el disc, és:
Sigue las dunas de la zona
incapaz de escanear todos los agujeros azules
y vive gracias a la lluvia viciosa
vio las ruedas de fuego
Se enamoraron de él
y se encuentra en una esquina
Sigue las dunas de la zona
incapaz de escanear todos los agujeros azules
y vive gracias a la lluvia viciosa
vio las ruedas de fuego Se enamoraron de él
y se encuentra en una esquina
desafinado sin confusión
ya no tiene la apariencia de un anciano
Has "rociado" la pared de la noche
diecisiete años
son diecisiete personas blancas
amargo mercromina ezequiel
eres un éter corto
estas soltero
para siempre
Instrumentalment aquest segon LP està més escorat al jazz i al folk (sense perdre l’essència rockera), és més variat i, a més, la secció de vents ha incorporat el saxòfon. Per altra banda, s'ha perdut per complet el rastre de l'orgue que definia la sonoritat de l'anterior disc
Més enllà de l’excel·lència del conjunt dels temes, m’agradaria subratllar la gràcia d'Ezekiel, amb el cor de nens i nenes, així com l’impressionant Ezekielen ikasgaia, que compta amb la inestimable col·laboració d’Itziar Egileor, la cantant del disc Itziar (1979)
Ezekiel és una obra mestra, un disc executat amb amb una gràcia i talent innegables. Resulta sorprenent avui en dia com fa mig segle es feien aquesta classe de discs conceptuals amb tanta naturalitat. Ezekiel cuida tots els aspectes: el concepte, el disseny (tant de la portada com del pòster interior), les lletres i la música, aquesta ubicada en un encreuament perfecte de música progressiva que mescla jazz, folk, cançó d’autor i rock
En paraules del propi cantant, Juan Carlos Pérez:
Aquest és el concepte del disc i la temàtica de les lletres. Val a dir, a més, que aquestes estan escrites de forma bastant poètica i intricada. Per exemple la lletra d'Ezekielen prophezia, la qual obra el disc, és:
incapaz de escanear todos los agujeros azules
y vive gracias a la lluvia viciosa
vio las ruedas de fuego
Se enamoraron de él
y se encuentra en una esquina
Sigue las dunas de la zona
incapaz de escanear todos los agujeros azules
y vive gracias a la lluvia viciosa
vio las ruedas de fuego
y se encuentra en una esquina
desafinado sin confusión
ya no tiene la apariencia de un anciano
Has "rociado" la pared de la noche
diecisiete años
son diecisiete personas blancas
amargo mercromina ezequiel
eres un éter corto
estas soltero
para siempre
Instrumentalment aquest segon LP està més escorat al jazz i al folk (sense perdre l’essència rockera), és més variat i, a més, la secció de vents ha incorporat el saxòfon. Per altra banda, s'ha perdut per complet el rastre de l'orgue que definia la sonoritat de l'anterior disc
Més enllà de l’excel·lència del conjunt dels temes, m’agradaria subratllar la gràcia d'Ezekiel, amb el cor de nens i nenes, així com l’impressionant Ezekielen ikasgaia, que compta amb la inestimable col·laboració d’Itziar Egileor, la cantant del disc Itziar (1979)
Ezekiel és una obra mestra, un disc executat amb amb una gràcia i talent innegables. Resulta sorprenent avui en dia com fa mig segle es feien aquesta classe de discs conceptuals amb tanta naturalitat. Ezekiel cuida tots els aspectes: el concepte, el disseny (tant de la portada com del pòster interior), les lletres i la música, aquesta ubicada en un encreuament perfecte de música progressiva que mescla jazz, folk, cançó d’autor i rock
Ezekielen prophezia
|
|
Ezekielen ikasgaia
|
|
Itoiz
-
Phuntzionariat
1978
El primer disc dels Itoiz, l'homònim Itoiz (1978), és un disc excel·lent que he deixat fora la llista dels destacats perquè considero que té una segona part una mica menys inspirada que la primera. En tot cas, en recomano la seva escolta perquè té cançons com aquesta impressionant Phuntzionariat la qual no podia deixar fora
|
|
Itoiz
-
Lau teilatu
1978
Lau teilatu és segurament la cançó més popular del catàleg de Xoxoa i, a més, és una cançó molt bonica la qual m'ha acompanyat gairebé tota la vida
|
|
Izukaitz
-
Zuberoako ihauteria
1978
Els Izukaitz eren d'Eibar, oferien música tradicional amb elements de folk progressiu i van editar 2 LPs que val la pena escoltar. Personalment em quedo amb el primer d'ells, l'homònim Izukaitz (1978), el qual és un dels millors discs del seu gènere editats als anys 70 a l'Estat. A qui li agradi aquest estil també li recomanaria l'escolta de l'únic disc dels salmantins Cormac, l'homònim Cormac (1986)
|
|
Itoiz
-
Espaloian (en directe)
1988
|
|
Els anys 70 vol. II: internacional
Discografia recomanada
La música internacional dels anys setanta va viure una expansió creativa extraordinària, amb el rock progressiu com a motor principal d’innovació. Aquest estil va portar el rock cap a formes més llargues, conceptuals i sofisticades, sovint influenciades pel jazz, la música clàssica i les noves tecnologies d’estudi
A Itàlia, l’escena progressiva va assolir una identitat pròpia i molt valorada, caracteritzada per un fort sentit melòdic, una teatralitat intensa i una notable elaboració instrumental. Així mateix, tant al Regne Unit com als Estats Units, el progressiu va evolucionar amb personalitats ben diferenciades: a la banda britànica, destacava l’aposta per les grans produccions conceptuals i les estructures simfòniques, mentre que a l’escena nord-americana predominaven les fusions amb el jazz, la psicodèlia o el blues, creant un teixit divers que enriquia la tradició del rock d’arrel. Mentrestant, a Alemanya, el krautrock explorava territoris electrònics, repetitius i experimentals que anticipaven la música electrònica contemporània
La dècada també va destacar per la puixança d’altres moviments globals molt influents. El funk i el soul intensificaven el ritme, l’expressivitat vocal i la càrrega social, convertint-se en bandes sonores de reivindicació i festa alhora
Aquest conjunt de moviments, cadascun des d’un vessant diferent, va fer dels anys setanta una dècada decisiva per a la transformació de la música moderna
A Itàlia, l’escena progressiva va assolir una identitat pròpia i molt valorada, caracteritzada per un fort sentit melòdic, una teatralitat intensa i una notable elaboració instrumental. Així mateix, tant al Regne Unit com als Estats Units, el progressiu va evolucionar amb personalitats ben diferenciades: a la banda britànica, destacava l’aposta per les grans produccions conceptuals i les estructures simfòniques, mentre que a l’escena nord-americana predominaven les fusions amb el jazz, la psicodèlia o el blues, creant un teixit divers que enriquia la tradició del rock d’arrel. Mentrestant, a Alemanya, el krautrock explorava territoris electrònics, repetitius i experimentals que anticipaven la música electrònica contemporània
La dècada també va destacar per la puixança d’altres moviments globals molt influents. El funk i el soul intensificaven el ritme, l’expressivitat vocal i la càrrega social, convertint-se en bandes sonores de reivindicació i festa alhora
Aquest conjunt de moviments, cadascun des d’un vessant diferent, va fer dels anys setanta una dècada decisiva per a la transformació de la música moderna
The feed-back
1970
Al 1970 apareix a Itàlia un disc anomenat The feed-back, firmat per The group i, amb les següents notes:
Entre les innombrables innovacions musicals d’aquests últims anys, s’ha verificat cada vegada més la tendència a la formació de grups d’improvisació tant als Estats Units com a Europa. Aquests grups, tot i estar moguts per afinitats lingüístiques riques en matisos, es poden configurar i identificar en dos grans corrents musicals: el que deriva directament de la música jazz i l’altre pren una vida més intel·lectualista de la música clàssica contemporània
El grup «The feed-back» neix sobretot d’una atenta anàlisi d’aquestes dues tendències, en una relació més directa amb les exigències actuals del món d’avui, tot testimoniant amb les seves propostes musicals una línia totalment nova i més valenta en el camp de la música
El nom assumit pel grup, «The feed-back», ja per si sol és una premissa: prendre un terme en préstec de la ciència de moda, la cibernètica, és un programa que vol indicar a un públic una realitat contemporània, gairebé física, de la seva existència
El feed-back és un dispositiu que fa retroactuar un efecte sobre una de les seves causes, permetent que l’efecte mateix assoleixi el seu objectiu, tal com fa el nostre cos, regulant automàticament les nostres funcions en funció del seu propòsit
És clar que aquest mecanisme serveix també al grup: els components improvisen, com en un circuit particular de retroacció, en el qual l’energia activa dels individus es relaciona els uns amb els altres
És igualment palesa la voluntat implícita del grup d’estendre dimensions individuals de mentalitat i de tenir feed-back entre el grup en si mateix i l’oient-usuari, en cadena, amb contínues propostes inusitades: la pèrdua de les línies melòdiques tradicionals (l’hàbit d’un tema), la introducció del soroll en el discurs musical, l’ús de la veu reduïda a l’essència, al fonema o al pur gest lingüístic, deixant únicament alguns mòduls bàsics en el ritme com a traça, només per mantenir-se dins l’àmbit de la música beat
En aquest sentit, i a partir del conjunt de totes aquestes components unides per un esperit renovador, el grup es mou amb agilitat sobre un terreny molt fèrtil i carregat de desenvolupaments per al futur, convidant de moment a escoltar: «The Feed-Back», «Kumâlo», «Quasars», títols també escollits amb cura i que volen ser descoberts pel públic, que podrà reconèixer com aquest grup ja ha sortit dels mòduls corrents —només per citar-ne algun— com el proposat per la música psicodèlica, o dels tímids intents de l’underground, amb quelcom més proper i realista al nostre temps que podríem anomenar…
Rarament un disc presenta un manifest d'aquestes característiques i la veritat és que em sembla interessant copsar el punt de vista i perspectiva creativa d'una banda que va fer una proposta tant interessant com la que tenim entre mans
Passant a la part instrumental hi trobem: contrabaix, bateria, guitarra, percussió, piano, timbals, veus, piano, trombó, violó i trompeta
El disc està format per 3 cançons que en el fons dibuixen pràcticament una sola interpretació a base d'improvisació experimental instrumental on la poca veu que hi figura no deixa d'operar com un instrument més, amb aparicions sobtades
Per mi The feed-back és una de les joies de la música d'avantguarda del segle XX, oferint entorn de 26 minuts d'improvisació molt ben conduïda i interessant de principi a final. Un disc únic i plenament meritori, signe d’un temps en què l’experimentació instrumental va jugar un paper important en el desenvolupament de les tendències musicals del moment
El grup «The feed-back» neix sobretot d’una atenta anàlisi d’aquestes dues tendències, en una relació més directa amb les exigències actuals del món d’avui, tot testimoniant amb les seves propostes musicals una línia totalment nova i més valenta en el camp de la música
El nom assumit pel grup, «The feed-back», ja per si sol és una premissa: prendre un terme en préstec de la ciència de moda, la cibernètica, és un programa que vol indicar a un públic una realitat contemporània, gairebé física, de la seva existència
El feed-back és un dispositiu que fa retroactuar un efecte sobre una de les seves causes, permetent que l’efecte mateix assoleixi el seu objectiu, tal com fa el nostre cos, regulant automàticament les nostres funcions en funció del seu propòsit
És clar que aquest mecanisme serveix també al grup: els components improvisen, com en un circuit particular de retroacció, en el qual l’energia activa dels individus es relaciona els uns amb els altres
És igualment palesa la voluntat implícita del grup d’estendre dimensions individuals de mentalitat i de tenir feed-back entre el grup en si mateix i l’oient-usuari, en cadena, amb contínues propostes inusitades: la pèrdua de les línies melòdiques tradicionals (l’hàbit d’un tema), la introducció del soroll en el discurs musical, l’ús de la veu reduïda a l’essència, al fonema o al pur gest lingüístic, deixant únicament alguns mòduls bàsics en el ritme com a traça, només per mantenir-se dins l’àmbit de la música beat
En aquest sentit, i a partir del conjunt de totes aquestes components unides per un esperit renovador, el grup es mou amb agilitat sobre un terreny molt fèrtil i carregat de desenvolupaments per al futur, convidant de moment a escoltar: «The Feed-Back», «Kumâlo», «Quasars», títols també escollits amb cura i que volen ser descoberts pel públic, que podrà reconèixer com aquest grup ja ha sortit dels mòduls corrents —només per citar-ne algun— com el proposat per la música psicodèlica, o dels tímids intents de l’underground, amb quelcom més proper i realista al nostre temps que podríem anomenar…
Rarament un disc presenta un manifest d'aquestes característiques i la veritat és que em sembla interessant copsar el punt de vista i perspectiva creativa d'una banda que va fer una proposta tant interessant com la que tenim entre mans
Passant a la part instrumental hi trobem: contrabaix, bateria, guitarra, percussió, piano, timbals, veus, piano, trombó, violó i trompeta
El disc està format per 3 cançons que en el fons dibuixen pràcticament una sola interpretació a base d'improvisació experimental instrumental on la poca veu que hi figura no deixa d'operar com un instrument més, amb aparicions sobtades
Per mi The feed-back és una de les joies de la música d'avantguarda del segle XX, oferint entorn de 26 minuts d'improvisació molt ben conduïda i interessant de principi a final. Un disc únic i plenament meritori, signe d’un temps en què l’experimentació instrumental va jugar un paper important en el desenvolupament de les tendències musicals del moment
The feed-back
|
|
Niagara
1970
De l’homònim Niagara (1970) no se’n troben gaires valoracions ni ressenyes a la xarxa. La poca informació disponible apunta a un projecte capitanejat per Klaus Weiss, que tenia al cap la idea de posar en pràctica un projecte musical basat exclusivament en la percussió. Per dur-lo a terme va cercar i trobar la col·laboració d’Udo Lindenberg, Keith Forsey, Cotch Blackmon i Juan Romero
Sota aquesta senzilla premissa es concep aquest Niagara, un impressionant disc de 2 cançons de 20 minuts cada una marcat per l'avantguarda
La gràcia aquí és que precisament, sense comptar amb cap instrument amb capacitats melòdiques o harmòniques, l'obra sap submergir l'espectador en una improvisació de 40 minuts de percussions —amb algun efecte posterior d'estudi— molt suggerent i satisfactòria
De fet, la clau de bòveda del disc es que aquest no representa una manifestació merament tècnica, sinó que incorpora una clara recerca estilística que s’endinsa en territoris afro-cubans, d’afrobeat i de fusió
Niagara és un disc únic executat amb total mestria, per mi una obra mestra i un dels grans discs instrumentals del segle XX
Sota aquesta senzilla premissa es concep aquest Niagara, un impressionant disc de 2 cançons de 20 minuts cada una marcat per l'avantguarda
La gràcia aquí és que precisament, sense comptar amb cap instrument amb capacitats melòdiques o harmòniques, l'obra sap submergir l'espectador en una improvisació de 40 minuts de percussions —amb algun efecte posterior d'estudi— molt suggerent i satisfactòria
De fet, la clau de bòveda del disc es que aquest no representa una manifestació merament tècnica, sinó que incorpora una clara recerca estilística que s’endinsa en territoris afro-cubans, d’afrobeat i de fusió
Niagara és un disc únic executat amb total mestria, per mi una obra mestra i un dels grans discs instrumentals del segle XX
Sangandongo
|
|
Flower travellin' band
-
Satori
1971
Els japonesos Flower travellin' band van editar varis discs a la dècada dels anys 70. Aquest Satori és, sense cap mena de dubte, una de les joies del rock progressiu internacional, un disc perfecte de principi a final
Estem davant un disc decididament rocker, amb abundants solos de guitarra acompanyats de distorsions. De fet aquesta és la principal característica de l'LP
El segon tema —Satori part II—, per exemple, té un impressionant solo de guitarra de 3 minuts
Satori part III és un contundent tema de gairebé 11 minuts on la guitarra elèctrica no para en cap moment de solejar un leitmotiv
A Satori part IV incorporen l'ús de l'harmònica la qual té un paper pràcticament principal a la cançó
Satori part V tanca el disc, amb una veu misteriosa i suggerent i un treball de guitarra elèctrica encomiable com a la resta del disc
Alguns dels temes tenen veu, aquesta sempre en anglès. Les lletres són les característiques de la dècada que parlen sobre l'introspecció i la llibertat, per exemple a Satori part II canten:
There is no up or down
your truth is the only master
death is made by the living
pain is only intense to you
the sun shines every day
the sun shines every day
Freedom, freedom!
Satori és una obra mestra i pràcticament única en el sentit que la guitarra elèctrica està en un pla principal, solejant pràcticament durant tot el disc i la resta d'acompanyament, tot i que ben integrat, està en un segon pla. L’objectiu era clar: aïllar el so característic de la guitarra elèctrica i convertir-lo en l’eix sonor de gairebé tot el disc. Flower travellin' band ho van assolir de manera magistral en aquest magnífic LP, que manté l’interès de principi a fi
Estem davant un disc decididament rocker, amb abundants solos de guitarra acompanyats de distorsions. De fet aquesta és la principal característica de l'LP
El segon tema —Satori part II—, per exemple, té un impressionant solo de guitarra de 3 minuts
Satori part III és un contundent tema de gairebé 11 minuts on la guitarra elèctrica no para en cap moment de solejar un leitmotiv
A Satori part IV incorporen l'ús de l'harmònica la qual té un paper pràcticament principal a la cançó
Satori part V tanca el disc, amb una veu misteriosa i suggerent i un treball de guitarra elèctrica encomiable com a la resta del disc
Alguns dels temes tenen veu, aquesta sempre en anglès. Les lletres són les característiques de la dècada que parlen sobre l'introspecció i la llibertat, per exemple a Satori part II canten:
your truth is the only master
death is made by the living
pain is only intense to you
the sun shines every day
the sun shines every day
Freedom, freedom!
Satori és una obra mestra i pràcticament única en el sentit que la guitarra elèctrica està en un pla principal, solejant pràcticament durant tot el disc i la resta d'acompanyament, tot i que ben integrat, està en un segon pla. L’objectiu era clar: aïllar el so característic de la guitarra elèctrica i convertir-lo en l’eix sonor de gairebé tot el disc. Flower travellin' band ho van assolir de manera magistral en aquest magnífic LP, que manté l’interès de principi a fi
Satori part II
|
|
Satori part III
|
|
Farm
1971
Els Farm eren de Illinois i tots ells tenien uns 18 anys quan van gravar aquest fantàstic Farm (1971)
Estem davant una obra relativament curta de duració (26 minuts) i en ella podem trobar una mescla genial de blues/rock progressiu amb música tradicional nord-americana sense fissures
El disc s'obre amb Jungle song, un tema interessant de rock progressiu d’avantguarda, d’uns 8 minuts de durada i inclinat, més aviat, cap a l'exploració de paisatges sonors. Continua amb Let that boy boogie, un tema molt interessant perquè sap barrejar amb audàcia música tradicional americana —com per exemple l'ús d'harmònica— amb elements de l'avantguarda musical dels anys 70, com son guitarres elèctriques ambientals o la pròpia estructura de la cançó. Sunshine in my window és un tema on domina la guitarra elèctrica amb solos molt interessants i que senten fantàsticament al disc. A Cottonfield woman tornem a tenir una mescla brillant de música tradicional americana amb música moderna, sense complicacions però feta amb gràcia i molt efectiva. Tanca el disc Statesboro blues, un blues més o menys clàssic rematat a la seva part final per unes guitarres elèctriques ben afilades
Farm és, per a mi, un exemple de disc ‘suficient’ en el millor dels sentits: sense sobresalts ni excessos, presenta 5 cançons interessants que mantenen l'oient captivat des del principi fins al final de l'LP, tot barrejant i experimentant de manera intel·ligent la música d’arrel nord-americana amb els corrents de la música moderna electrificada, amb resultats comprensibles i disfrutables per a la gran majoria del públic
Estem davant una obra relativament curta de duració (26 minuts) i en ella podem trobar una mescla genial de blues/rock progressiu amb música tradicional nord-americana sense fissures
El disc s'obre amb Jungle song, un tema interessant de rock progressiu d’avantguarda, d’uns 8 minuts de durada i inclinat, més aviat, cap a l'exploració de paisatges sonors. Continua amb Let that boy boogie, un tema molt interessant perquè sap barrejar amb audàcia música tradicional americana —com per exemple l'ús d'harmònica— amb elements de l'avantguarda musical dels anys 70, com son guitarres elèctriques ambientals o la pròpia estructura de la cançó. Sunshine in my window és un tema on domina la guitarra elèctrica amb solos molt interessants i que senten fantàsticament al disc. A Cottonfield woman tornem a tenir una mescla brillant de música tradicional americana amb música moderna, sense complicacions però feta amb gràcia i molt efectiva. Tanca el disc Statesboro blues, un blues més o menys clàssic rematat a la seva part final per unes guitarres elèctriques ben afilades
Farm és, per a mi, un exemple de disc ‘suficient’ en el millor dels sentits: sense sobresalts ni excessos, presenta 5 cançons interessants que mantenen l'oient captivat des del principi fins al final de l'LP, tot barrejant i experimentant de manera intel·ligent la música d’arrel nord-americana amb els corrents de la música moderna electrificada, amb resultats comprensibles i disfrutables per a la gran majoria del públic
Cottonfield woman
|
|
Jungle song
|
|
Banco del mutuo soccorso
1972
🚩 Ressenya pendent
R.I.P. (requiescant in pace)
|
|
Il giardino del mago
|
|
Raccomandata ricevuta ritorno
-
Per.... un mondo di cristallo
1972
Els Raccomandata ricevuta ritorno eren de Roma —un cop més una obra procedent de la prolífica escena italiana dels anys 70— i, durant aquells anys, solament van editar aquest Per.... un mondo di cristallo; per mi una obra mestra incontestable a cavall del jazz i el rock progressiu
En quan als instruments, a part dels comuns del rock progressiu d'aquella època (baix, bateria, guitarra, veu i teclats) també hi trobem la flauta travessera
Ens trobem davant un disc amb molta variabilitat i canvis: les cançons sovint prenen camins poc previsibles. Per exemple a Il mondo cade su di me tenim un tema excel·lent que bascula entre parts de folk progressiu i moments de jazz, amb parts ambientals interessants. Nel mio quartiere és un tema completament instrumental de jazz accelerat. Un Palco Di Marionette, de 10 minuts, té una primera part amb veu acompanyada per una flauta travessera i teclats força interessant per, després, oferir una secció ambiental i acabar amb una part instrumental de rock progressiu genial. Tanca el disc Sogni di cristallo un altre excel·lent tema entre el folk/rock progressiu i amb una darrera part on governa la veu a mode de cloenda
Respecte les lletres, són de tall existencialista i parlen sobre una societat irreflexiva
Per.... un mondo di cristallo és una obra majúscula dels anys 70. Disc sorprenent per la seva variabilitat, gràcia i nivell tècnic. Imprescindible
En quan als instruments, a part dels comuns del rock progressiu d'aquella època (baix, bateria, guitarra, veu i teclats) també hi trobem la flauta travessera
Ens trobem davant un disc amb molta variabilitat i canvis: les cançons sovint prenen camins poc previsibles. Per exemple a Il mondo cade su di me tenim un tema excel·lent que bascula entre parts de folk progressiu i moments de jazz, amb parts ambientals interessants. Nel mio quartiere és un tema completament instrumental de jazz accelerat. Un Palco Di Marionette, de 10 minuts, té una primera part amb veu acompanyada per una flauta travessera i teclats força interessant per, després, oferir una secció ambiental i acabar amb una part instrumental de rock progressiu genial. Tanca el disc Sogni di cristallo un altre excel·lent tema entre el folk/rock progressiu i amb una darrera part on governa la veu a mode de cloenda
Respecte les lletres, són de tall existencialista i parlen sobre una societat irreflexiva
Per.... un mondo di cristallo és una obra majúscula dels anys 70. Disc sorprenent per la seva variabilitat, gràcia i nivell tècnic. Imprescindible
Su una rupe
|
|
Il mondo cade su di me
|
|
Wallenstein
-
Blitzkrieg
1972
El Blitzkrieg (Guerra llampec) del alemanys Wallenstein és una obra capital de la discografia internacional, 43 minuts de gravació absolutament històrics
El disc s'obre amb Lunetic, un tema trepidant en què el teclat, la bateria i els solos de guitarra es propaguen com un llamp
Continua The theme, el contrapunt perfecte a Lunetic, mantenint l'energia que caracteritza el disc però aportant una mica d'assossegament
Manhatten project és un altre repertori de distorsions i rock progressiu subtilment caòtic, característic de l’escena teutona
Tanca Audiences, una cloenda perfecta amb calma i emoció: aquí es redueix l'intensitat sense perdre l'esperit de música lliure i sense dogmes que envaeix el disc. Aquest és el segon tema cantat del disc, amb una senzilla però emotiva interpretació vocal de Jerry Berkers
Per mi el Blitzkrieg és un dels millors discs que mai s'han editat, literalment cada segon del disc s'alinea amb la llista de desitjos que confeccionaria per un àlbum del seu gènere. Un 10 sobre 10, obra cim de l'història de la música
El disc s'obre amb Lunetic, un tema trepidant en què el teclat, la bateria i els solos de guitarra es propaguen com un llamp
Continua The theme, el contrapunt perfecte a Lunetic, mantenint l'energia que caracteritza el disc però aportant una mica d'assossegament
Manhatten project és un altre repertori de distorsions i rock progressiu subtilment caòtic, característic de l’escena teutona
Tanca Audiences, una cloenda perfecta amb calma i emoció: aquí es redueix l'intensitat sense perdre l'esperit de música lliure i sense dogmes que envaeix el disc. Aquest és el segon tema cantat del disc, amb una senzilla però emotiva interpretació vocal de Jerry Berkers
Per mi el Blitzkrieg és un dels millors discs que mai s'han editat, literalment cada segon del disc s'alinea amb la llista de desitjos que confeccionaria per un àlbum del seu gènere. Un 10 sobre 10, obra cim de l'història de la música
Lunetic
|
|
The theme
|
|
Agitation free
-
معليش (malesch)
1972
L'LP debut dels berlinesos Agitation free, aquest معليش (malesch), és un exemple més del bon estat de salut de la música d'avantguarda alemanya durant la dècada dels anys 70
Encara que el disc encaixa dins del rock, és el seu fort component ambiental el que el defineix. De fet, evoca de manera constant paisatges sonors ambientats al nord d’Àfrica —la mateixa portada ja apunta en aquesta direcció—, fent ús d’efectes de so i de preses d’àudio reals d’aquesta regió —per exemple, n’hi ha una que sembla enregistrada en un mercat africà—
El disc s'obra amb You play for us today, una improvisació executada magistralment on s'usen percussions que remeten a la cultura africana
Sahara City té una primera part característica del so que s'estava desenvolupant a Alemanya aquells anys, amb un llarg paisatge sonor bastant minimalista i que desemboca amb una part final d'improvisació rockera però mantenint l'essència del viatge conceptual africà que vetebra el disc
Ala Tul és un altre tema que fusiona la música ambiental d'avantguarda Alemanya amb sons més o menys característics del continent africà
Pulse és un paisatge sonor a base de sintetitzador, orgue i, posteriorment, percussió i guitarra
Khan El Khalili és un altre tema brillant que desprèn misteri gràcies a les veus ambientals de fons amb efectes de delay i la seva part instrumental etèria. La part part final té una improvisació que recorda al que feien els seus paisans Popol Vuh
Rematen el disc Malesch i Rücksturz, aquesta darrera un brillant tema característic del krautrock
معليش (malesch) és, una vegada més, una obra mestra de la música alemanya dels anys 70, un disc molt recomanable de principi a fi. Si se’m permet una crítica constructiva, és cert que hi ha temes que, per la sonoritat o el misteri que evoquen, ens submergeixen completament en el viatge per terres africanes que ens proposen. Tanmateix, també és cert que hi ha certes seccions que s’haurien pogut caracteritzar una mica més, posant en primer pla instruments autòctons de la zona i acompanyant-los amb la música d’avantguarda que caracteritza la banda. En tot cas, com he dit, un disc únic i imprescindible que compleix amb èxit i amb molt bon gust el viatge conceptual que ens proposa
Encara que el disc encaixa dins del rock, és el seu fort component ambiental el que el defineix. De fet, evoca de manera constant paisatges sonors ambientats al nord d’Àfrica —la mateixa portada ja apunta en aquesta direcció—, fent ús d’efectes de so i de preses d’àudio reals d’aquesta regió —per exemple, n’hi ha una que sembla enregistrada en un mercat africà—
El disc s'obra amb You play for us today, una improvisació executada magistralment on s'usen percussions que remeten a la cultura africana
Sahara City té una primera part característica del so que s'estava desenvolupant a Alemanya aquells anys, amb un llarg paisatge sonor bastant minimalista i que desemboca amb una part final d'improvisació rockera però mantenint l'essència del viatge conceptual africà que vetebra el disc
Ala Tul és un altre tema que fusiona la música ambiental d'avantguarda Alemanya amb sons més o menys característics del continent africà
Pulse és un paisatge sonor a base de sintetitzador, orgue i, posteriorment, percussió i guitarra
Khan El Khalili és un altre tema brillant que desprèn misteri gràcies a les veus ambientals de fons amb efectes de delay i la seva part instrumental etèria. La part part final té una improvisació que recorda al que feien els seus paisans Popol Vuh
Rematen el disc Malesch i Rücksturz, aquesta darrera un brillant tema característic del krautrock
معليش (malesch) és, una vegada més, una obra mestra de la música alemanya dels anys 70, un disc molt recomanable de principi a fi. Si se’m permet una crítica constructiva, és cert que hi ha temes que, per la sonoritat o el misteri que evoquen, ens submergeixen completament en el viatge per terres africanes que ens proposen. Tanmateix, també és cert que hi ha certes seccions que s’haurien pogut caracteritzar una mica més, posant en primer pla instruments autòctons de la zona i acompanyant-los amb la música d’avantguarda que caracteritza la banda. En tot cas, com he dit, un disc únic i imprescindible que compleix amb èxit i amb molt bon gust el viatge conceptual que ens proposa
Sahara city
|
|
Ala tul
|
|
Khan El Khalili
|
|
Le orme
-
Felona e Sorona
1973
Felona e Sorona és una de les obres més significatives de l'escena italiana dels anys 70 i, a més, un disc conceptual de primer ordre
El disc narra una història alegòrica i còsmica centrada en dos mons bessons, Felona i Sorona, i la humanitat que hi habita. Mostra l’equilibri i el desequilibri de la vida, alternant llum i foscor, alegria i dolor. Les cançons descriuen paisatges fantàstics, planetes i esferes màgiques, així com emocions universals com l’amor, la solitud, l’esperança i el sofriment
Els temes principals són:
En quant a les lletres, a Sospesi nell'incredibile (Suspesos en l'increïble) tenim:
On el cel s'amaga darrere de mil collarets d'estrelles
darrere la pols d'or d'un altre univers
dos planetes en harmonia, giren junts en el seu regne
on res no canvia, tret del temps
Com flascons de rellotge de sorra, la sorra flueix amb el seu poder
així el destí embolcalla la vida allà dalt
darrere dels boscos de corall, darrere dels sospirs dels veritables amants
dues roses bessones no moren plegades I quan neix l’alba sobre el món
s’escampa al voltant un alè de vida
les fulles de color de mel n’absorbeixen l’escalfor
un vell mira amunt i sospira
aigua i vi flueixen de les fonts
les llàgrimes s'esvaeixen amb el so de les campanes
Felona:
Una llum clara s’albira lentament
ofereix la visió de grans bombolles blanques
la gent que les habita viu un nou dia
una nova festa avui com ahir
no hi ha secrets dins les esferes transparents
s’emmirallen en l’aire, s’encomanen l’alegria
nítids i serens volen els pensaments
les dones i les cigales parlen d’amor Les cases de cristall es mouen amb el vent
ressegueixen les valls, reboten sobre el mar
giren lleugeres en sobrevolar les muntanyes
deixen un rastre com una cometa
quan cau el sol, el vent descansa
s’aturen les esferes i formen un poblat
la gent es retroba i corre a trobar-se
per una altra festa, mentre el dia mor
La solitudine di chi protegge il mondo (La solitud de qui protegeix el món):
Aquí ja regna la serenitat
no hi ha ningú que
tingui necessitat de mi La bondat et fa oblidar
el seu origen
de qui prové
la solitud és una ombra
que es revela a qui
se sent inútil
i fins i tot qui protegeix el món
en sent el pes si
ningú no s’adreça a ell
L'equilibrio (L’equilibri):
Hi ha un gran buit entre els dos planetes
cadascú ignora que l’altre existeix
l’enorme abisme separa els dos mons
tothom pensa en si mateix com sap
Els seus destins també estan dividits
un no coneix la nit, l’altre el dia
però l'equilibri és el punt de suport del temps
i es farà estable, més d’hora o més tard
quan Sorona del cel s’il·luminarà Giraré la meva mirada cap a aquells que
esperen que el meu gest
doni sentit a la seva vida
Sorona:
De dies passats
perduts en el temps en aquesta terra grisa
només hi ha lloc per a pantans negres
el blat s'ha convertit en canyes seques i groguenques
Les plantes, ara rares
porten dins seu el pes de l'angoixa
només hi ha lloc per a fils de lava
els reflexos platejats s'han transformat en escates viscoses Ciutats antigues en l'oblit
sense jardins, envoltades d'una boira intensa
com entre els fils d'un cuc de seda
i la vida no pot escapar de la foscor
Attesa inerte (Espera inerta):
Rostres que el dolor etern transforma en màscares
veus que un silenci antic ha deixat sense so
es reuneixen en un concert per acomiadar-se de la foscor
com un ritual que es repeteix per costum
amb els seus passos cansats pel camí desgastat
Són units en la tristesa que s'escampa l'un a l'altre
en cadascun només hi ha fe en un miracle
i en l’espera inerta aixequen les mans cap al cel L'esperança d'un somriure els fa renéixer
el cos vibra en la percepció del que passarà
una llum sobtada s’apropa, ara és aquí
Ritratto di un mattino (Retrat d’un matí):
La felicitat no es troba dins teu, sinó en l'amor que un dia donaràs als altres!
All'infuori del tempo (Fora del temps):
Al regne fosc la llum brilla
en cada cos s'encén la flama
l'amor és viu en les seves mirades
ara els uneix en el nou demà
El sol asseca la boira espantada
les primeres fulles saluden el vent
un home torna amb la seva dona
una noia es disposa a complir el seu somni
En aquell moment, dos mons feliços
vibren junts a l'arc del cel
i no hi ha record del dolor
només avui comença la vida Però mentre Sorona encara s'alegra
Felona comença el seu lent declivi
la nit cau inexorablement
i l'equilibri aviat s'acaba
El final és el cercle, el cercle és la vida
i es destrueix per després construir
sempre esperem el nostre dia
res canvia excepte el temps
La part vocal i instrumental està a l'alçada del concepte que s'explica: estem davant una obra de rock progressiu excel·lentment musicada. Les parts vocals estan cantades amb emoció i les parts instrumentals basculen entre més o menys potents segons la necessitat del relat. En varis parts del disc tenim seccions relativament llargues d'experimentació instrumental, com el final de Sospesi nell'incredibile o la base instrumental d'Attesa inerte
Felona e Sorona és un clàssic del rock progressiu italià i un dels millors discs del segle XX. Signe d'uns temps musicalment molt ambiciosos, és una obra resolta amb perfecció. Per mi és un disc menys conegut del que realment mereixeria, gairebé oblidat avui en dia, tot i oferir una història i una música que continuen brillant tant avui com fa 50 anys
El disc narra una història alegòrica i còsmica centrada en dos mons bessons, Felona i Sorona, i la humanitat que hi habita. Mostra l’equilibri i el desequilibri de la vida, alternant llum i foscor, alegria i dolor. Les cançons descriuen paisatges fantàstics, planetes i esferes màgiques, així com emocions universals com l’amor, la solitud, l’esperança i el sofriment
Els temes principals són:
- La soledat de qui protegeix el món i la càrrega de responsabilitat sense reconeixement
- L'equilibri entre mons oposats, amb la tensió entre Felona (llum, festa i vida) i Sorona (foscor, decadència i oblit)
- La esperança i la transformació, com l'arribada d’una llum sobtada o la fe en miracles que renoven la vida
- La circularitat de la vida i del temps, amb un final que recorda que tot es destrueix per tornar a construir
- L'amor i la felicitat com a motor de la vida: només es troben en la relació amb els altres, no dins un mateix
En quant a les lletres, a Sospesi nell'incredibile (Suspesos en l'increïble) tenim:
darrere la pols d'or d'un altre univers
dos planetes en harmonia, giren junts en el seu regne
on res no canvia, tret del temps
Com flascons de rellotge de sorra, la sorra flueix amb el seu poder
així el destí embolcalla la vida allà dalt
darrere dels boscos de corall, darrere dels sospirs dels veritables amants
dues roses bessones no moren plegades
s’escampa al voltant un alè de vida
les fulles de color de mel n’absorbeixen l’escalfor
un vell mira amunt i sospira
aigua i vi flueixen de les fonts
les llàgrimes s'esvaeixen amb el so de les campanes
Felona:
ofereix la visió de grans bombolles blanques
la gent que les habita viu un nou dia
una nova festa avui com ahir
no hi ha secrets dins les esferes transparents
s’emmirallen en l’aire, s’encomanen l’alegria
nítids i serens volen els pensaments
les dones i les cigales parlen d’amor
ressegueixen les valls, reboten sobre el mar
giren lleugeres en sobrevolar les muntanyes
deixen un rastre com una cometa
quan cau el sol, el vent descansa
s’aturen les esferes i formen un poblat
la gent es retroba i corre a trobar-se
per una altra festa, mentre el dia mor
La solitudine di chi protegge il mondo (La solitud de qui protegeix el món):
no hi ha ningú que
tingui necessitat de mi
el seu origen
de qui prové
la solitud és una ombra
que es revela a qui
se sent inútil
i fins i tot qui protegeix el món
en sent el pes si
ningú no s’adreça a ell
L'equilibrio (L’equilibri):
cadascú ignora que l’altre existeix
l’enorme abisme separa els dos mons
tothom pensa en si mateix com sap
Els seus destins també estan dividits
un no coneix la nit, l’altre el dia
però l'equilibri és el punt de suport del temps
i es farà estable, més d’hora o més tard
quan Sorona del cel s’il·luminarà
esperen que el meu gest
doni sentit a la seva vida
Sorona:
perduts en el temps en aquesta terra grisa
només hi ha lloc per a pantans negres
el blat s'ha convertit en canyes seques i groguenques
Les plantes, ara rares
porten dins seu el pes de l'angoixa
només hi ha lloc per a fils de lava
els reflexos platejats s'han transformat en escates viscoses
sense jardins, envoltades d'una boira intensa
com entre els fils d'un cuc de seda
i la vida no pot escapar de la foscor
Attesa inerte (Espera inerta):
veus que un silenci antic ha deixat sense so
es reuneixen en un concert per acomiadar-se de la foscor
com un ritual que es repeteix per costum
amb els seus passos cansats pel camí desgastat
Són units en la tristesa que s'escampa l'un a l'altre
en cadascun només hi ha fe en un miracle
i en l’espera inerta aixequen les mans cap al cel
el cos vibra en la percepció del que passarà
una llum sobtada s’apropa, ara és aquí
Ritratto di un mattino (Retrat d’un matí):
All'infuori del tempo (Fora del temps):
en cada cos s'encén la flama
l'amor és viu en les seves mirades
ara els uneix en el nou demà
El sol asseca la boira espantada
les primeres fulles saluden el vent
un home torna amb la seva dona
una noia es disposa a complir el seu somni
En aquell moment, dos mons feliços
vibren junts a l'arc del cel
i no hi ha record del dolor
només avui comença la vida
Felona comença el seu lent declivi
la nit cau inexorablement
i l'equilibri aviat s'acaba
El final és el cercle, el cercle és la vida
i es destrueix per després construir
sempre esperem el nostre dia
res canvia excepte el temps
La part vocal i instrumental està a l'alçada del concepte que s'explica: estem davant una obra de rock progressiu excel·lentment musicada. Les parts vocals estan cantades amb emoció i les parts instrumentals basculen entre més o menys potents segons la necessitat del relat. En varis parts del disc tenim seccions relativament llargues d'experimentació instrumental, com el final de Sospesi nell'incredibile o la base instrumental d'Attesa inerte
Felona e Sorona és un clàssic del rock progressiu italià i un dels millors discs del segle XX. Signe d'uns temps musicalment molt ambiciosos, és una obra resolta amb perfecció. Per mi és un disc menys conegut del que realment mereixeria, gairebé oblidat avui en dia, tot i oferir una història i una música que continuen brillant tant avui com fa 50 anys
Sospesi nell' incredible
|
|
L'equilibrio
|
|
Ritratto di un mattino
|
|
Museo Rosenbach
-
Zarathustra
1973
🚩 Ressenya pendent
Il di ieri
|
|
Superuomo
|
|
Camel
-
Mirage
1974
🚩 Ressenya pendent
Nimrodel - The procession - The white rider
|
|
Missus beastly
1974
La fusió va ser una pràctica recorrent als anys 70 i, per mi, aquest Missus beastly (1974) un dels exponents més brillants
Normalment quan pensem amb la música alemanya dels anys 70 ens venen al cap gèneres com el kraurock o el que se'n va anomenar kosmische musik. La veritat és que, més enllà del que la intuïció sembla a vegades senyalar, a Alemanya hi va haver una escena de fusió més o menys ortodoxa —vull dir, amb components experimentals moderats— sòlida
Julia, la cançó que obra el disc, ofereix un treball de piano espectacular i un acompanyament de jazz fusió excel·lent. A la següent, 20th century break, impera l'ús de la secció de vents —especialment saxòfon—, excel·lentment interpretada. A Geisha i Vacuum cleaners dance té protagonisme la flauta. Paranoidl és un tema brillant, on llueixen tant els vents com la part de teclats. Fly away és un tema de fusió bastant estàndard i Talle, que tanca el disc, em sembla un final oportú amb un leitmotiv de vent molt agradable
Més enllà dels vents i els teclats, el baix i la bateria mantenen un nivell altíssim al llarg de tot el disc
Missus Beastly és un disc alemany que sembla haver quedat una mica a l'ombra d’obres amb sonoritats més representatives del país teutó d'aquells anys. No conté grans revulsius, però alhora transita una frontera molt interessant entre la fusió i l'experimentalitat, aportant matisos sorprenents a la fusió sense deixar de situar-se en un registre canònic. Per a mi, és una obra mestra del seu gènere: un disc molt ben executat per excel·lents instrumentistes, que ofereix un repertori consistent i atractiu de principi a fi
Normalment quan pensem amb la música alemanya dels anys 70 ens venen al cap gèneres com el kraurock o el que se'n va anomenar kosmische musik. La veritat és que, més enllà del que la intuïció sembla a vegades senyalar, a Alemanya hi va haver una escena de fusió més o menys ortodoxa —vull dir, amb components experimentals moderats— sòlida
Julia, la cançó que obra el disc, ofereix un treball de piano espectacular i un acompanyament de jazz fusió excel·lent. A la següent, 20th century break, impera l'ús de la secció de vents —especialment saxòfon—, excel·lentment interpretada. A Geisha i Vacuum cleaners dance té protagonisme la flauta. Paranoidl és un tema brillant, on llueixen tant els vents com la part de teclats. Fly away és un tema de fusió bastant estàndard i Talle, que tanca el disc, em sembla un final oportú amb un leitmotiv de vent molt agradable
Més enllà dels vents i els teclats, el baix i la bateria mantenen un nivell altíssim al llarg de tot el disc
Missus Beastly és un disc alemany que sembla haver quedat una mica a l'ombra d’obres amb sonoritats més representatives del país teutó d'aquells anys. No conté grans revulsius, però alhora transita una frontera molt interessant entre la fusió i l'experimentalitat, aportant matisos sorprenents a la fusió sense deixar de situar-se en un registre canònic. Per a mi, és una obra mestra del seu gènere: un disc molt ben executat per excel·lents instrumentistes, que ofereix un repertori consistent i atractiu de principi a fi
Julia
|
|
20th century break
|
|
Adriano Monteduro + Reale accademia di musica
1974
Als anys 70 era bastant freqüent l'aliança entre cantautors i bandes de rock per concebre obres puntuals. A l'Estat per exemple vam tenir casos com Pep Laguarda i Tapineria, Remigi Palmero i Bon matí o Pau Riba i OM
Aquest LP d'Adriano Monteduro amb Reale accademia di musica també usa aquesta fórmula: per una banda tenim al cantautor Adriano Monteduro —el qual havia publicat un single en solitari el 1971— i, per l'altra, Reale Accademia di Musica, una banda de rock progressiu que dos anys abans (al 1972) ja havia publicat un interessant LP
Respecte a l'obra en si, per mi estem davant d'un dels millors discs de música —diria mediterrània— de la història
Tenim una primera part absolutament impecable amb Buongiorno nel bosco: il canto del sole, La favola del guardiano del bosco, Mezzogiorno, Le figlie dell'erba: festa magica i Viaggio libero. Rematen el disc les notables Le montagne nel tramonto, Preludio a..., Una canzone i Suoni di umanità
El disc està en general governat per l'excel·lent veu d'Adriano i la guitarra, amb seccions on s'incorporen altres instruments com teclats, bateria i guitarra elèctrica. També hi apareix algun passatge completament instrumental relativament extens, com succeeix a Suoni di umanità
Les lletres —recollides en una fulla que acompanyava el disc— són boniques declaracions sobre la tranquil·litat, la natura i la llibertat. Per exemple, a La faula del guardià del bosc canta:
Des que soc aquí
quanta aigua he vist córrer,
tants ametllers florir
El temps passa, però
l’equilibri de les coses senzilles
és un miracle d’amor Fa molt de temps
va venir un home
d’una mirada candorosa,
una llum al seu rostre;
d’un país que coneixia la paraula matar
va portar el paradís
Va alçar els braços cap al cel
i al bosc es va fondre
Migdia té la següent lletra:
Corres entre l’herba
que suaument et refreda,
és matí
amb el cel blau fosc
No tens diners,
no portes mai sabates,
és matí,
l’aire és net
Ara el vent al teu voltant
canta entre les espigues
i el pensament deixa la ment
i se’n va Mira només amunt,
brilla més que mai
el migdia;
les abelles brunzeixen,
mil flors al teu voltant
i un torrent canta
la seva música en el verd,
passa i se’n va
Finalment, per compartir una darrera lletra, Viatge lliure:
Camí que corres sota meu,
no mires on vas;
potser una petjada de mi
al bosc quedarà…
Tants dies que et segueixo
i no sé si
fins al final arribaré
Notes de llibertat mentre
la lluna se’n va
i a l’alba cau
Sento que correré
fins que tingui fe,
(i veig) un pagès,
una silueta en el gra,
saluda amb la mà
de lluny… Veig com el camí canvia,
s’enfila allà dalt
turons alts i després,
i després de nou avall;
demà tindré el sol
darrere meu
i amb el sol giraré
Notes de llibertat
mentre la lluna se’n va,
dolça felicitat
Sento que correré fins que tindré fe
i veig un nen d’ulls de cel
saluda amb la mà de lluny…
Poc o res se li pot criticar a aquesta obra mestra. Arribar fins a ella, però, no va ser completament fàcil; de fet, va ser a través d’analitzar la discografia de Reale accademia di musica i d'adonar-me que havia existit aquesta col·laboració. Tornem a estar davant una peça molt desconeguda i poc reivindicada. A l’Estat, per exemple, no hi ha hagut cap revista o mitjà que s'hagi pres seriosament la tasca de divulgar aquest tipus d’obres que, de fet, formen part de la nostra àrea geogràfica i cultural
Aquest LP d'Adriano Monteduro amb Reale accademia di musica també usa aquesta fórmula: per una banda tenim al cantautor Adriano Monteduro —el qual havia publicat un single en solitari el 1971— i, per l'altra, Reale Accademia di Musica, una banda de rock progressiu que dos anys abans (al 1972) ja havia publicat un interessant LP
Respecte a l'obra en si, per mi estem davant d'un dels millors discs de música —diria mediterrània— de la història
Tenim una primera part absolutament impecable amb Buongiorno nel bosco: il canto del sole, La favola del guardiano del bosco, Mezzogiorno, Le figlie dell'erba: festa magica i Viaggio libero. Rematen el disc les notables Le montagne nel tramonto, Preludio a..., Una canzone i Suoni di umanità
El disc està en general governat per l'excel·lent veu d'Adriano i la guitarra, amb seccions on s'incorporen altres instruments com teclats, bateria i guitarra elèctrica. També hi apareix algun passatge completament instrumental relativament extens, com succeeix a Suoni di umanità
Les lletres —recollides en una fulla que acompanyava el disc— són boniques declaracions sobre la tranquil·litat, la natura i la llibertat. Per exemple, a La faula del guardià del bosc canta:
quanta aigua he vist córrer,
tants ametllers florir
El temps passa, però
l’equilibri de les coses senzilles
és un miracle d’amor
va venir un home
d’una mirada candorosa,
una llum al seu rostre;
d’un país que coneixia la paraula matar
va portar el paradís
Va alçar els braços cap al cel
i al bosc es va fondre
Migdia té la següent lletra:
que suaument et refreda,
és matí
amb el cel blau fosc
No tens diners,
no portes mai sabates,
és matí,
l’aire és net
Ara el vent al teu voltant
canta entre les espigues
i el pensament deixa la ment
i se’n va
brilla més que mai
el migdia;
les abelles brunzeixen,
mil flors al teu voltant
i un torrent canta
la seva música en el verd,
passa i se’n va
Finalment, per compartir una darrera lletra, Viatge lliure:
no mires on vas;
potser una petjada de mi
al bosc quedarà…
Tants dies que et segueixo
i no sé si
fins al final arribaré
Notes de llibertat mentre
la lluna se’n va
i a l’alba cau
Sento que correré
fins que tingui fe,
(i veig) un pagès,
una silueta en el gra,
saluda amb la mà
de lluny…
s’enfila allà dalt
turons alts i després,
i després de nou avall;
demà tindré el sol
darrere meu
i amb el sol giraré
Notes de llibertat
mentre la lluna se’n va,
dolça felicitat
Sento que correré fins que tindré fe
i veig un nen d’ulls de cel
saluda amb la mà de lluny…
Poc o res se li pot criticar a aquesta obra mestra. Arribar fins a ella, però, no va ser completament fàcil; de fet, va ser a través d’analitzar la discografia de Reale accademia di musica i d'adonar-me que havia existit aquesta col·laboració. Tornem a estar davant una peça molt desconeguda i poc reivindicada. A l’Estat, per exemple, no hi ha hagut cap revista o mitjà que s'hagi pres seriosament la tasca de divulgar aquest tipus d’obres que, de fet, formen part de la nostra àrea geogràfica i cultural
Buongiorno nel bosco (il canto del sole)
|
|
Mezzogiorno
|
|
Viaggio libero
|
|
Miguel Abuelo & Nada
1975
tú eres la luz de mis naves
tú eres color en mis sueños
por tí real es la vida
Gravat el 1973 però editat el 1975 —quan la banda ja no existia—, el primer i únic disc de l'argentí Miguel Abuelo acompanyat per la banda Nada (formada per argentins i xilens exiliats a França) és una obra sorprenent, no solament per la part instrumental sinó també per les seves lletres
Jo personalment el vaig descobrir quan tenia uns 24 anys i em va fascinar: estem davant un àlbum concebut des de la passió, la qual impregna tant les cançons o seccions més introvertides com les parts més enèrgiques
Una dada interessant és que el projecte va ser produït per Moshé Naïm, que a la vegada va fer de mecenes (el mateix que va editar el Paco Ibáñez en el Olympia)
En quan a les cançons, l'obra arranca amb Tirando piedras al río, un espectacular tema que comença aparentment tranquil però es transforma en un excel·lent hard-rock. La lletra:
porque somos amantes en el cielo
porque a la distancia, nena, estás tan aquí
porque amarte, amarte, es eternidad
porque todas las cosas también traen alguna música
En la era de acuario
tirando piedras al río
con una flor en la boca
en el jardín con amigos
Momento en que lo realizado
me eleva y me junta en las alturas
sagrado, sagrada (x4)
sagrado, sagrada (x4)
Hola gente voy a la realización de mis actos
sagrado, sagrada (x4)
Oh pibe, oh pibe, pibe, pibe, pibe
sagrado, sagrada (x4)
No todas son rosas en el campo del rey
no todas las rosas del campo son del rey
no todos los reyes saben mucho sobre rosas
no todas las rosas quieren saber de algún rey
Continua amb El largo día de vivir, un preciós tema de folk/rock
ya no se detendrá, ya viene el día
Estoy aquí parado, sentado y acostado és un impressionant tema amb una primera part tranquil·la per acabar amb una segona part explosiva. Tornem a estar davant una lletra sorprenent:
mis ojos ven fantasmas en la gente al pasar
ya he cambiado de piel en estos días
hoy soy otro y cuando paso no me ven
El tiempo al borrarse por mis dedos, no me duele
mi cara en el espejo ya no tiene aquel color
ya no reconozco la calle en que camino
el lugar donde duermo ya no es más mi lugar
Estoy aquí parado, sentado y acostado
me han crucificado, pero todo viene y va
Las cosas que yo veo son cosas sin historia
sin tiempo y sin memoria, son cosas nada más
yo estuve muy solo, pero solo, sin recuerdos
yo estuve muy solo, pero solo y nada más
Me acerco a una piedra y la miro sin pensarla
la toco sin nombrarla, la toco y nada más
Estoy aquí parado, sentado y acostado
me han crucificado, pero todo viene y va
no tengo lenguaje, no tengo verdad
no tengo altura, no tengo Dios
no tengo a nadie para llorar
Este es mi cuerpo, siento a mi alma
en corazón abierto, caen estrellas
no tengo claves para decirte
está siempre el canto de la libertad
Yo soy un minero, mi meta es el oro
lo encuentro en los pliegues de cualquier latir
espero al mañana de la gran ventana
el trapecio del tiempo se alejó de mí
Sembró el jardinero y crecieron arbustos
pero su memoria no lo traicionó
y la semilla bajó de la tierra
abrió su coraza y un brote soltó
Continua amb El muelle de tall pràcticament acústic, amb efectes de veu i una treballada secció ambiental que representa un moll una nit de tempesta. La lletra ens regala moments com:
y un hombre viene
se acerca a mí
"Toma lo que hay en mi mano
pero no mires mi forma externa"
La següent és Señor carnicero, un tema brillant de hard-rock amb una part instrumental molt ben executada i una lletra, una vegada més, genial:
señor carnicero
de llevarme hasta el filo de su cuchillo
como yo reverdecer
bajo el sol y la luna
bajo el sol y la luna
hasta las transformaciones
Caerá la tarde y usted
señor carnicero
estará ahorcado en sus quehaceres
siempre cortando carne
y cuando el sol se esconda
guíate en tu espacio
y un cuchillo nos corta
ahí adentro encontrarás
tu síntesis innoble
guíate en tu espacio
guíate en tu espacio
Amanece temprano
y vamos a pastar
el sol nos cuenta
la historia de su final
Recala sabido forastero és un tema acústic amb piano, guitarra, violoncel, una mica de sintetitzador i carregat d'emoció
la forma en que vivimos hoy
Tanca Octavo sendero, un tema entre el hard-rock i el power metal —gènere que popularitzaria els següents anys—
Ha passat mig segle i l'únic LP de Miguel Abuelo & Nada segueix sorprenent com llavors. Per mi obra mestra singular per la vitalitat que irradia. També té el mèrit de saber bascular amb mestria entre passatges de caire més introspectiu i passatges de molta força, oferint una obra polièdrica i brillant en tots els sentits
El largo dia de vivir
|
|
Señor carnicero
|
|
Recala sabido forastero
|
|
John St. Field
-
Control
1975
🚩 Ressenya pendent
Soft lowland tongue
|
|
I'm always a prinlaws boy
|
|
Harmonia
-
Deluxe
1975
Un disc com el Deluxe (1975) d'Harmonia sol podia aparèixer a l'Alemanya dels anys 70, un país que va desenvolupar una línia d'experimentació musical pròpia a base de paisatges sonors pràcticament instrumentals, de llarga durada i amb fort pes dels sintetitzadors
Jo personalment vaig arribar a aquest disc gràcies a l'adquisició de la capsa Complete works (2015) que recollia la discografia de la banda. Si bé és cert que he de reconèixer que la resta de discs no em van cridar excessivament l'atenció (mes enllà d'algun tema com Ohrwurm), aquest Deluxe si que ho va fer
El disc presenta 6 cançons, on les 3 primeres ocupen la major part de la duració del disc. Deluxe (immer wieder) i Walky-talky són extensos i interessants paisatges instrumentals d'estètica contemplativa. Monza (rauf und runter) —el qual compta amb la presència del bateria de la formació Guru guru— és un tema molt interessant que, mantenint l'esperit del disc, li proporciona una bona dosi d'energia. Notre Dame és un tema molt bonic i digne de menció. Gollum em sembla el més genèric de tots —sense que em desagradi— i tanca Kekse, una cloenda genial que trasllada a l'oient a una ribera de nit amb el so de la fauna i completant el cicle conceptual del disc
Deluxe és el meu disc preferit d'aquella aventura musical autòctona de l'Alemanya dels anys 70 capitanejada per bandes com Cluster, Kraftwerk, The cosmic jokers, Tangerine dream o Harmonia i que tants moments interessants i originals van oferir. Segurament la gran diferència entre aquest disc i d'altres similars d'aquell moment és que aquest és més terrenal, menys abocat a la sonoritat i estètica espacial de la majoria de les obres de grups que exploraven sonoritats similars. Deluxe és proper i entranyable, per exemple mostrant en la contraportada el grup en una escena bucòlica amb una bicicleta al costat del llac o en l'ús de recursos sonors com el cant de les granotes que tanca el disc, baixant més que mai la música còsmica a quelcom quotidià. Sense cap mena de dubte, una obra mestra
Jo personalment vaig arribar a aquest disc gràcies a l'adquisició de la capsa Complete works (2015) que recollia la discografia de la banda. Si bé és cert que he de reconèixer que la resta de discs no em van cridar excessivament l'atenció (mes enllà d'algun tema com Ohrwurm), aquest Deluxe si que ho va fer
El disc presenta 6 cançons, on les 3 primeres ocupen la major part de la duració del disc. Deluxe (immer wieder) i Walky-talky són extensos i interessants paisatges instrumentals d'estètica contemplativa. Monza (rauf und runter) —el qual compta amb la presència del bateria de la formació Guru guru— és un tema molt interessant que, mantenint l'esperit del disc, li proporciona una bona dosi d'energia. Notre Dame és un tema molt bonic i digne de menció. Gollum em sembla el més genèric de tots —sense que em desagradi— i tanca Kekse, una cloenda genial que trasllada a l'oient a una ribera de nit amb el so de la fauna i completant el cicle conceptual del disc
Deluxe és el meu disc preferit d'aquella aventura musical autòctona de l'Alemanya dels anys 70 capitanejada per bandes com Cluster, Kraftwerk, The cosmic jokers, Tangerine dream o Harmonia i que tants moments interessants i originals van oferir. Segurament la gran diferència entre aquest disc i d'altres similars d'aquell moment és que aquest és més terrenal, menys abocat a la sonoritat i estètica espacial de la majoria de les obres de grups que exploraven sonoritats similars. Deluxe és proper i entranyable, per exemple mostrant en la contraportada el grup en una escena bucòlica amb una bicicleta al costat del llac o en l'ús de recursos sonors com el cant de les granotes que tanca el disc, baixant més que mai la música còsmica a quelcom quotidià. Sense cap mena de dubte, una obra mestra
Deluxe (immer wieder)
|
|
Notre dame
|
|
Lula Côrtes e Zé Ramalho
-
Paêbirú
1975
🚩 Ressenya pendent
Bailado das muscarias
|
|
Nas paredes da pedra encantada
|
|
Etna
1975
🚩 Ressenya pendent
Across the Indian ocean
|
|
Sentimental lewdness
|
|
M.I.A.
-
Transparencias
1976
🚩 Ressenya pendent
El casamiento de Alícia
|
|
Transparencias
|
|
Black renaissance
-
Body, mind and spirit
1977
L'història darrera el Body, mind and spirit (1977) és una mica rocambolesca: el disc es va enregistrar el dia de Martin Luther King —15 de gener— de 1976, com a celebració de la memòria de King, durant una sessió única i improvisada que va comptar amb un públic format per amics i professionals de la indústria musical. Whitaker recorda l’ambient de la sessió:
L’estudi estava ple, era com una festa o una trobada. Hi havia molta gent que apreciava la música i això ajudava a l’energia i a la vibració; podíem compartir idees amb el públic. Hi ha solos, poesia i fins i tot rap, tot improvisat
Una còpia de les cintes mestres va ser enviada més tard a la discogràfica japonesa de jazz Baystate, que va fer una edició privada del disc sense que mai es signés cap contracte. Així doncs, les primeres edicions del disc sol van aparèixer al Japó i a sobre de forma no oficial. No seria fins gairebé mig segle després, al 2002, quan per fi es reeditaria i seria accessible per al gran públic
Per a més informació en aquest sentit, us comparteixo la fulla que acompanya la reedició, en ella trobaràs tots els detalls
Musicalment estem davant una obra molt interessant que consta de 2 cançons, 1 per cara
A la cara A tenim Black renaissance de 23:40 de duració, una llarga improvisació a cavall de jazz, soul i funk amb una aura molt interessant. També hi ha veus de fons amb frases soltes reivindicatives. Hi predomina la secció de vents (saxos i trompeta) amb la base de teclat de fons, a més d'efectes que es van alternant
A la cara B tenim Magic ritual de 15:33 de duració, amb un primer equador on l'atmosfera més aviat contemplativa de l'anterior cançó anterior s'ha substituït per una fórmula molt més directa —tot i que coherent amb l'anterior— amb una secció de bateria i percussions molt més present i uns vents contundents. La segona meitat de la cançó continua a la línia però incorporant una veu masculina de fons que verbalitza una sort de manifest i al final de la cançó tenim una cloenda completament instrumental
Body, mind and spirit per mi és una obra mestra, un disc molt suggerent, únic i fresc. Ofereix una interpretació molt interessant a nivell instrumental i té dosis d'experimentació conceptual que, juntament amb la sorprenent portada, el fan molt atractiu
Una còpia de les cintes mestres va ser enviada més tard a la discogràfica japonesa de jazz Baystate, que va fer una edició privada del disc sense que mai es signés cap contracte. Així doncs, les primeres edicions del disc sol van aparèixer al Japó i a sobre de forma no oficial. No seria fins gairebé mig segle després, al 2002, quan per fi es reeditaria i seria accessible per al gran públic
Per a més informació en aquest sentit, us comparteixo la fulla que acompanya la reedició, en ella trobaràs tots els detalls
Musicalment estem davant una obra molt interessant que consta de 2 cançons, 1 per cara
A la cara A tenim Black renaissance de 23:40 de duració, una llarga improvisació a cavall de jazz, soul i funk amb una aura molt interessant. També hi ha veus de fons amb frases soltes reivindicatives. Hi predomina la secció de vents (saxos i trompeta) amb la base de teclat de fons, a més d'efectes que es van alternant
A la cara B tenim Magic ritual de 15:33 de duració, amb un primer equador on l'atmosfera més aviat contemplativa de l'anterior cançó anterior s'ha substituït per una fórmula molt més directa —tot i que coherent amb l'anterior— amb una secció de bateria i percussions molt més present i uns vents contundents. La segona meitat de la cançó continua a la línia però incorporant una veu masculina de fons que verbalitza una sort de manifest i al final de la cançó tenim una cloenda completament instrumental
Body, mind and spirit per mi és una obra mestra, un disc molt suggerent, únic i fresc. Ofereix una interpretació molt interessant a nivell instrumental i té dosis d'experimentació conceptual que, juntament amb la sorprenent portada, el fan molt atractiu
Black renaissance
|
|
Carol of harvest
1978
🚩 Ressenya pendent
Somewhere at the end of out rainbow
|
|
Treary eyes
|
|
Bubu
-
Anabelas
1978
🚩 Ressenya pendent
El cortejo de un día amarillo
|
|
Rahmann
1979
🚩 Ressenya pendent
Nadiamina
|
|
Ab
|
|
Danse sacree
|
|
Cançons d'aquells anys
A part dels discs destacats que he comentat anteriorment, a continuació comparteixo algunes cançons que ajuden a completar la visió que tinc d'aquells anys. Algunes d'elles em donaran peu a comentaris que no vull que se'm quedin al tinter
Guru guru
-
Next time see you at the Dalai Lhama
1970
Guru Guru van esdevenir un dels principals referents de l’escena krautrock alemanya. Aquesta Next time see you at the Dalai Lhama de l'UFO (1970) la vaig escoltar bastant. És un tema pioner amb aquest tipus de sonoritat garage/rock pogressiu a cavall del caos, l'improvisació, la precipitació i l'encavalcament de sons
|
|
Spring
-
The prisoner (eight by ten)
1971
Anglaterra va ser molt prolífica pel que fa a la música progressiva i simfònica durant els anys setanta. Jo vaig escoltar bastants discs d'aquell país i, més enllà de quedar-se amb obres completes o no, un sempre acaba descobrint cançons interessants. Una de les que volia destacar en aquest sentit és aquesta The prisoner (eight by ten), un esplèndid tema de la banda de Leicester Spring. Del mateix Spring (1970) també recomano encaridament l'escolta del tema Grail
|
|
Subway
-
I am a child
1971
Subway va ser un duet de violí i guitarra format per un nord-americà i un britànic. Durant un temps van viure i tocar a França com a músics de carrer, interpretant les seves composicions fins i tot al metro parisenc, d’on prové el nom del grup. Al 1971 van publicar l'homònim Subway, un disc amb cançons interessants, especialment aquesta impressionant I am a child la qual volia destacar en aquesta secció
|
|
Folkal point
-
Sweet sir Galahad
1972
|
|
Garybaldi
-
26 febbraio 1700
1972
L'escena italiana de música progressiva i simfònica d'aquells anys va ser de les més interessants que hi va haver a Europa i al món en general. Per poc que l'escarbis, començaran a emergir discs i cançons que valen força la pena. Per exemple, el Nuda 1972 dels Garybaldi és un disc molt interessant amb una portada tríptica memorable. Comparteixo aquesta 26 febbraio 1700 a tall d'exemple
|
|
Premiata forneria Marconi
-
Impressioni di settembre
1972
PFM o Premiata forneria Marconi va ser una banda de rock progressiu italià, de fet una de les més conegudes. Aquesta Impressioni di settembre va ser una de les primeres cançons que vaig escoltar de de rock progressiu italià, bastant abans de descobrir aquella escena en profunditat. Estem davant d’una cançó sorprenent, amb diverses parts i tempos, que aconsellaria a tothom que vulgui iniciar-se en la música progressiva italiana
|
|
Alphataurus
-
Croma
1973
|
|
Semiramis
-
La bottega del rigattiere
1973
|
|
Opus avantra + Donella Del Monaco
-
Il pavone
1974
la carrozza illuminata mi raccoglie (la carroça il·luminada em recull)
lieve irrealtà, soffio di lucidità (lleu irrealitat, un alè de lucidesa)
intuizione che il nuovo giorno si apre in me (intuïció que el nou dia s’obre dins meu)
|
|
Stone harbour
-
Grains of sand
1974
|
|
Kraftwerk
-
Autobahn
1974
Kraftwerk va ser un dels grups més rellevants de l’escena alemanya dels anys 70. Van ser pioners en l’exploració de la música electrònica, així com en la seva popularització. Normalment usaven descobriments o esdeveniments socials moderns com a temàtica de les seves cançons
El 1974 van publicar Autobahn, un disc del qual la cançó principal, l'homònima Autobahn, és —segons el meu criteri— una peça imprescindible: en ella la banda conceptualitza un viatge a través del modern sistema d'autopistes alemany a base de gairebé 23 minuts de paisatge sonor electrònic
Més enllà d'aquesta cançó, m'agradaria també citar el disc Trans-Europe Express (1977) —el qual em va fer de porta d'entrada a la banda quan tenia uns 17 anys—, un concepte semblant a l'Autobahn però aquest cop en tren i a través de part d'Europa
Finalment aconsellaria Radioactivity (1975), una cançó força inspirada amb la radioactivitat com a concepte
El 1974 van publicar Autobahn, un disc del qual la cançó principal, l'homònima Autobahn, és —segons el meu criteri— una peça imprescindible: en ella la banda conceptualitza un viatge a través del modern sistema d'autopistes alemany a base de gairebé 23 minuts de paisatge sonor electrònic
Més enllà d'aquesta cançó, m'agradaria també citar el disc Trans-Europe Express (1977) —el qual em va fer de porta d'entrada a la banda quan tenia uns 17 anys—, un concepte semblant a l'Autobahn però aquest cop en tren i a través de part d'Europa
Finalment aconsellaria Radioactivity (1975), una cançó força inspirada amb la radioactivitat com a concepte
|
|
Bear mountain band
-
One more day
1975
Aquesta One more day em sembla un tema inspiradíssim. A més, sempre que l'escolto penso que sona completament als també nord-americans R.E.M., 8 anys abans que aquests editessin el seu primer LP
|
|
Popol vuh
-
Der winter ist vorbei
1975
Popol vuh és una de les bandes que sí o sí havien d'estar en aquesta secció dedicada als anys 70 a nivell internacional. No solament tenen una discografia molt extensa sinó que la majoria dels seus discs valen la pena. A més, va ser un grup que van saber crear una sonoritat amb personalitat pròpia. Recomano l'escolta, per posar-ne alguns exemples, dels següents discs: Hosianna mantra (1972), Aguirre (1975) o el Brüder des schattens - Söhne des lichts (1978)
|
|
Nuevo méxico
-
Preludio
1975
Els Nuevo México van publicar al 1975 un disc anomenat Hecho en casa, el qual en recomano la seva escolta. És un disc de folk/rock progressiu pràcticament instrumental —sense massa veus— i amb una presència notable de la flauta. Té seccions força interessants i en conjunt és un disc que val la pena
|
|
Stud
-
Stud
1975
|
|
Bob Theil
-
Yesterdays
1982
|
|
Els anys 80
Als anys vuitanta, en certa mesura, es tanca una etapa marcada pel rock progressiu, el folk, el cantautorisme, etc. La irrupció dels sintetitzadors i de les noves tecnologies de producció redefineix el paisatge musical, i hi prenen força corrents com la new wave, la no wave, la cold wave, el metal, el hardcore o la new age
Va ser una dècada diversa, que va introduir noves maneres de concebre tant el so com la producció. De fet, en paral·lel als circuits més comercials, també va començar a consolidar-se un teixit alternatiu: alguns grups s’autoproduïen, es gravaven a si mateixos amb mitjans limitats i s’organitzaven per crear petites xarxes de distribució. Les cintes de casset hi van jugar un paper clau, ja que permetien difondre música de manera barata i directa —una pràctica que, salvant les distàncies tecnològiques, recorda l’autogestió que avui mantenen molts grups i creadors independents. Tot i que aquest moviment va ser relativament minoritari, va contribuir a la vitalitat cultural del moment i va establir precedents importants
A més, moltes de les tendències que dominarien el pop i el rock alternatiu de la dècada següent es van gestar precisament en aquest context. Les bases creatives, tècniques i estètiques dels noranta tenen una arrel clara en les innovacions dels vuitanta
Va ser una dècada diversa, que va introduir noves maneres de concebre tant el so com la producció. De fet, en paral·lel als circuits més comercials, també va començar a consolidar-se un teixit alternatiu: alguns grups s’autoproduïen, es gravaven a si mateixos amb mitjans limitats i s’organitzaven per crear petites xarxes de distribució. Les cintes de casset hi van jugar un paper clau, ja que permetien difondre música de manera barata i directa —una pràctica que, salvant les distàncies tecnològiques, recorda l’autogestió que avui mantenen molts grups i creadors independents. Tot i que aquest moviment va ser relativament minoritari, va contribuir a la vitalitat cultural del moment i va establir precedents importants
A més, moltes de les tendències que dominarien el pop i el rock alternatiu de la dècada següent es van gestar precisament en aquest context. Les bases creatives, tècniques i estètiques dels noranta tenen una arrel clara en les innovacions dels vuitanta
Discografia recomanada
Carrilet
1985
L'únic disc de Carrilet, banda de l'Hospitalet de Llobregat, és una aportació molt interessant i sòbria a la música mediterrània. No és agosarat dir que la poca reivindicació que ha rebut per part de la premsa especialitzada és injustificable
Per Internet he trobat el següent escrit de la la pròpia banda que em sembla oportú:
[...] Nuestro objetivo es desarrollar una música moderna, ligada a la sensibilidad y estética mediterráneas, una música fresca que ligue con la vida urbana y las necesidades de nuestro tiempo y nuestro país. Queremos extender puentes entre la cultura musical de los "mass-media" y nuestra historia musical, derribar los muros elitistas alrededor de la vanguardia o la música culta. [...]
És un manifest coherent amb el que es pot trobar al disc: música amb sons mediterranis (amb matisos com sonoritats medievals o aràbigues), feta amb gust i sovint amb un aconseguit aire misteriós, però a la vegada completament accessible i lluny d'artificis. L'obra, de 30 minuts de duració i completament instrumental, es reparteix amb 3 cançons a la cara A i Taifa, un tema extens de 15 minuts, a la cara B
És una llàstima que propostes amb resultats tan encertats com aquest disc que, a més, pretenen desenvolupar i cercar nous camins a partir de les arrels musicals autòctones siguin tan ignorades. Qualsevol diria que discs com el de Carrilet ens sobren però jo crec precisament el contrari: Carrilet és una obra única de la música mediterrània, amb caràcter propi i interessant des de l'inici fins al final
Per Internet he trobat el següent escrit de la la pròpia banda que em sembla oportú:
És un manifest coherent amb el que es pot trobar al disc: música amb sons mediterranis (amb matisos com sonoritats medievals o aràbigues), feta amb gust i sovint amb un aconseguit aire misteriós, però a la vegada completament accessible i lluny d'artificis. L'obra, de 30 minuts de duració i completament instrumental, es reparteix amb 3 cançons a la cara A i Taifa, un tema extens de 15 minuts, a la cara B
És una llàstima que propostes amb resultats tan encertats com aquest disc que, a més, pretenen desenvolupar i cercar nous camins a partir de les arrels musicals autòctones siguin tan ignorades. Qualsevol diria que discs com el de Carrilet ens sobren però jo crec precisament el contrari: Carrilet és una obra única de la música mediterrània, amb caràcter propi i interessant des de l'inici fins al final
Neon
|
|
Taifa
|
|
GRB
-
¡Estoy tan contento!
1986
te he estado recordando
ha pasado tiempo,
pero no creas que tanto
Desapareciste
sin dejar ni rastro
alguien comentó
que te habías casado
Que ya tienes dos hijos,
que te has comprado un carro
que estás muy ocupado,
cuestiones de trabajo
me estado preguntando
aquello que creías
¿se te ha ido olvidando?
Aquellos que creías
que te estaban jodiendo
¿crees ahora, acaso,
que dejaron de hacerlo?
Como alguien te dijo
todo se ha quedado
en locura de juventud
De tots el grups de l'òrbita hardcore / punk que vaig escoltar, GRB van ser els únics que realment em van fer reflexionar. Crec que és un gènere que moltes vegades deriva a la provocació sense substància, a les acusacions simplistes o a ser merament anecdòtic
GRB eren diferents, sobretot per l'actitud d'autocrítica i la fugida dels clixés de les lletres de la majoria de grups de l'escena
Les lletres de l'EP (que dura escassos 11 minuts) ens parlen de l'odi derivat de l'ignorància ("intenten no odiar, intenten comprender"), de l'acceptació i acomodament a les regles d'un sistema no sempre just, les injustícies de l'imperialisme o la vigilància en la que estaven -i estan- sotmesos certs moviments socials
A més, el disc venia amb una fulla on podíem llegir:
És una llàstima que aquesta filosofia dels GRB de voler afrontar la realitat de cara i cercar més la culpa interior i col·lectiva en comptes de buscar bocs expiatoris previsibles no estigui més present dins el gènere
Locura de juventud
|
|
Cadena de odio
|
|
La historia
|
|
Claustrofobia
-
Repulsión
1987
esperemos que esto cambie algún día
todos somos iguales
pero algunos más iguales que otros
Vaig descobrir el Repulsión de Claustrofobia gràcies al número especial 100 mejores discos españoles del siglo XX de la revista Rockdelux i, de no haver estat així, segurament hauria tardat uns quants anys més en descobrir-lo perquè el disc és un secret a veus
Estem davant una obra eclèctica i personal en tots els sentits. Instrumentalment, tot i que impera la caixa de ritmes i la guitarra, té també tocs arabescos, de rumba i flamenc
A nivell de lletres també impera un eclecticisme que va des de la sensualitat (Carlove, La elegancia de tus lágrimas) fins la política a Los milicianos, passant per una baralla a La sombra sabe o una cloenda memorable i mística amb Seppuku
Jo personalment li reconec molt mèrit a un disc que ens regala frases de romanticisme poètic com:
de records de la Guerra civil espanyola:
o contra els mass media:
L'única (petita) pega que li trobo és Sex machine, una cançó que crec que està descohesionada de la resta i que personalment se'm fa bastant pesada
Dit això, Repulsión va tenir el mèrit innegable d'haver trobat el seu propi camí i, a més, haver-lo resolt amb gràcia. Una obra que brilla per la seva originalitat, lluny de modes, imposicions i dogmatismes. No tinc cap dubte en destacar-la com una de les més satisfactòries de la dècada dels anys 80
Mamma Winnie
|
|
¡Algo en el amor tiene un sabor tan amargo!
|
|
Seppuku
|
|
Mar otra vez
-
Algún paté venenoso
1987
En aquest blog moltes vegades he parlat de discs poc coneguts però que he considerat que són perfectíssimament accessibles per al gran públic. No és el cas, en absolut, del Algún paté venenoso de Mar otra vez: estem parlant d'un disc amb lletres que constantment referencien drogues, violència i situacions límit. En aquest sentit s'ha d'entendre que moltes persones que no hagin consumit productes d'entreteniment similars, o per filosofia de vida, aquesta proposta els hi pot generar un cert rebuig
Fet aquest aclariment necessari sobre la cruesa del disc, la resta sol poden ser lloances. Estem davant una obra d'una personalitat inqüestionable, amb una part instrumental que encaixa perfectament amb unes lletres que són un carrusel constant de sorpreses: un abric de rata, una cigarreta de vapor, un entrepà de menta, la piragua del prat del Pérez, entrecames de sal, dimecres propers a l'infern, una orinada a una banyera bruta mentre Deu se'n riu de tu a través del mirall, ganivets per tallar els núvols, pistoles per disparar les estrelles, una borratxa disposant 400 cadires o una persona sense budells anant a Nova York
El paté venenoso y su camiseta
están soplando la botella
sacando del aire una rumba de estrellas
La part instrumental, com he dit, també és absolutament meritòria. Estem davant el que diria música trencada, no-wave o rock dissonant d'avantguarda. Per exemple, Bajo la rueda de un tren té certs moments instrumentals que aporten una pressió interessantíssima al discurs. Altres cançons com Boleros de ceros o Canción pequeña III hi ha passatges completament instrumentals que airegen molt bé el disc, un recurs a tenir en compte per olles a pressió d'aquest calibre
sube a tu Seat y lárgate
En general no acostumo a recomanar altres discs dins una pròpia ressenya, però tractant-se d'un estil tan peculiar i de nínxol, aquesta pot ser una ocasió adient per fer-ho. En aquests sentit, a qui li agradi la fórmula d'aquest disc, també es pot apropar a les següents obres: Demonios tus ojos (1988), Tormenta de tormento (1991) de Corcobado y Los chatarreros de sangre y cielo i, finalment, al Horrores varios de la estupidez actual (1994) de 713avo amor
eres menos testigo que dos
Algún paté venenoso és un disc excepcional que defineix i es desenvolupa a la perfecció en un terreny de joc propi. Té, entre vàries virtuts, la d'haver sabut crear una estètica coherent a base d'estridències i flaixos sorprenents
Obra mestra
El sombrerero loco
|
|
Obstante
|
|
Bajo la rueda de un tren
|
|
Tolosako banda munizipalak
-
Interpretatzen dio Macromassa ri
1990
Al propi blog del Víctor Nubla podem llegir, a col·lació d'aquest disc:
Crek y Nubla recibieron el encargo de preparar una acción sonora para el Bideoaldia (Festival de Video de Tolosa) y propusieron el estreno del himno del festival, una composición que el grupo realizaría para la Banda Municipal de Tolosa
Ello culminó en el concierto del 14 de octubre de 1989, donde se estrenó la pieza en cuestión (“La humanidad ya está cansada de tanta ensalada”)
El concierto se completó con una adaptación realizada por el dúo del tema “Sorpresa”, que el grupo, como trío, ya estaba tocando en directo y luego aparecería en Los hechos Pérez, y con otra de un tema que, a pesar de ser uno de los más emblemáticos de aquel período, nunca fue publicado en el formato instrumental habitual de la banda, “Viejo León (marcha solar)”. Esta pieza había sido compuesta por encargo de Xavier Manubens para la muestra L’H Art, e interpretada por la Banda Municipal de l’Hospitalet en una comitiva que recorrió las calles de Bellvitge tras un camión que transportaba una alcachofa gigante en cuyo interior había una mujer desnuda
Estos tres temas, intrerpretados por los 56 músicos de la Banda Municipal de Tolosa en la plaza del mercado de verduras de esa ciudad, es lo que recoge este disco
Aunque se considera uno de los discos oficiales del grupo, Crek y Nubla no tocan en él, solamente son los autores de las composiciones y responsables de la edición, que marca un nuevo cambio de discográfica (Música Inaudita)
La fotografia de la portada muestra a Crek y Nubla saludando al director de la Banda Municipal, Luis Mari García Artetxe al terminar el concierto.
Existe una versión en video de “Viejo León”, realizada por Maite Ninou y Teresa Picazo, donde se mezclan las imágenes de este concierto con las de un concierto del trío en una escuela-guardería infantil interpretando el mismo tema ante una cincuentena de niños de hasta 3 años de edad.
Jo personalment reconec que em va sorprendre, quan vaig escoltar-me la discografia de Macromassa, trobar-me aquesta baula raonablement inesperada. En general no és comú aquesta classe de discs que ofereixen l'apropament de dos pols a priori més o menys allunyats com pot ser la música experimental dels anys 80 amb una banda municipal clàssica
I aquí rau el mèrit d'aquest disc: haver aconseguit no només aquest apropament sinó haver-ho fet d'una forma que sóna completament natural
A més, personalment celebro cada un dels gairebé 40 minuts que dura el disc: és una obra que no es fa gens pesada, al contrari, manté una tensió constant que la fa fàcil d'escoltar inclús considerant l'experiment que posa en marxa. Sol puc retreure-li la qualitat de gravació doncs l'aboca a ser un enregistrament de caràcter gairebé testimonial
En resum, Interpretatzen dio Macromassa ri és un disc únic i, a més, fet amb molta gràcia. Tan de bo propostes tant originals i satisfactòries com aquesta fossin més freqüents
Ello culminó en el concierto del 14 de octubre de 1989, donde se estrenó la pieza en cuestión (“La humanidad ya está cansada de tanta ensalada”)
El concierto se completó con una adaptación realizada por el dúo del tema “Sorpresa”, que el grupo, como trío, ya estaba tocando en directo y luego aparecería en Los hechos Pérez, y con otra de un tema que, a pesar de ser uno de los más emblemáticos de aquel período, nunca fue publicado en el formato instrumental habitual de la banda, “Viejo León (marcha solar)”. Esta pieza había sido compuesta por encargo de Xavier Manubens para la muestra L’H Art, e interpretada por la Banda Municipal de l’Hospitalet en una comitiva que recorrió las calles de Bellvitge tras un camión que transportaba una alcachofa gigante en cuyo interior había una mujer desnuda
Estos tres temas, intrerpretados por los 56 músicos de la Banda Municipal de Tolosa en la plaza del mercado de verduras de esa ciudad, es lo que recoge este disco
Aunque se considera uno de los discos oficiales del grupo, Crek y Nubla no tocan en él, solamente son los autores de las composiciones y responsables de la edición, que marca un nuevo cambio de discográfica (Música Inaudita)
La fotografia de la portada muestra a Crek y Nubla saludando al director de la Banda Municipal, Luis Mari García Artetxe al terminar el concierto.
Existe una versión en video de “Viejo León”, realizada por Maite Ninou y Teresa Picazo, donde se mezclan las imágenes de este concierto con las de un concierto del trío en una escuela-guardería infantil interpretando el mismo tema ante una cincuentena de niños de hasta 3 años de edad.
Jo personalment reconec que em va sorprendre, quan vaig escoltar-me la discografia de Macromassa, trobar-me aquesta baula raonablement inesperada. En general no és comú aquesta classe de discs que ofereixen l'apropament de dos pols a priori més o menys allunyats com pot ser la música experimental dels anys 80 amb una banda municipal clàssica
I aquí rau el mèrit d'aquest disc: haver aconseguit no només aquest apropament sinó haver-ho fet d'una forma que sóna completament natural
A més, personalment celebro cada un dels gairebé 40 minuts que dura el disc: és una obra que no es fa gens pesada, al contrari, manté una tensió constant que la fa fàcil d'escoltar inclús considerant l'experiment que posa en marxa. Sol puc retreure-li la qualitat de gravació doncs l'aboca a ser un enregistrament de caràcter gairebé testimonial
En resum, Interpretatzen dio Macromassa ri és un disc únic i, a més, fet amb molta gràcia. Tan de bo propostes tant originals i satisfactòries com aquesta fossin més freqüents
Sorpresa
|
|
Luis Delgado
-
Alquibla II, música original de la serie de TVE
1991
Alquibla va ser una sèrie guionitzada per Juan Goytisolo, dirigida per Rafael Carratalà i musicada pel madrileny Luis Delgado. Es va començar a emetre per TVE el 1989 amb la finalitat de divulgar la societat, cultura, política i religió del món islàmic
El propi Juan Goytisolo presentaba Alquibla II de la següent manera:
Libre de anteojeras etnocéntricas que convierten de ordinario la visión occidental del mundo islámico en una colección de clichés adocenados y falsos, Alquibla II se esfuerza en mostrar el vasto territorio de Dar al Islam, desde Tánger hasta Samarcanda, con su infinita riqueza y variedad de matices, sin que la legítima emoción estética avasalle ni eclipse la indispensable lucidez crítica». Alquibla es una «selección amorosa de imágenes transmisoras de conocimiento y sensibilidad destinadas a ampliar y a veces a corregir la visión del público occidental acerca de una gran civilización que forma parte de nuestra historia, y a la que debemos dejar de contemplar con los ojos precavidos de un enemigo
També és interessant les notes que deixava el Luis Delgado:
El planteamiento de la segunda parte de Alquibla llevaba consigo la creación de unas atmósferas sonoras que dieran continuidad a la serie, junto a otras radicalmente distintas a las utilizadas en la primera entrega
Para ello hubo que añadir más instrumentos a la ya numerosa colección existente: La Doira, el Dutar y el Surnai de Uzbequistán. El Zamr, la Tsambouna, el Kanun, el Argún y el Duduk de Turquía. El Kaval Búlgaro y la Sona China. El Nai del Kurdistán. El Dhol y el Khol Hindúes. El Jozé, el Zarb y la Zourna de Irak, la Vihuela de Péñola, contemporánea de la Guitarra Morisca, presente en miniaturas del medioevo español. El Guitarro Castellano, el Kamanjé Egipcio, el Argelino Tabl, el Chang de Pakistán, la Valiha de Madagascar, la Dvojnica Yugoeslava, la Cítara Húngara y un interminable etc
Ante todo, y al igual que en la primera parte de Alquibla, hay que remarcar que en ningún momento se ha intentado grabar una música de carácter riguroso desde el punto de vista étnico. Simplemente hemos puesto todo nuestro interés en encontrar las esencias sonoras que latieran al mismo ritmo que las imágenes, sin limitaciones geográficas ni estéticas. Instrumentos musicales de todo el mundo y de todas las épocas
La tecnología junto a la tradición y la electrónica automatizada unida a la más cuidada artesanía.
El disc està dividit amb 34 cançons, la majoria d'elles amb una duració d'entorn 1 minut. Aquestes s'agrupen amb diferents blocs que són: Sintonía, Los musulmanes soviéticos, La Turquía profunda, El islam negro, Díptico chii, Los ascetas del desierto, Abdelkrim y la epopeya del Rif, Ramadán, Cementerios islámicos, Los últimos juglares, La otra orilla i Los atletas de Alí
Amb tota la informació proporcionada, la meva valoració personal és que Alquibla II és un dels grans discs de l'anomenada world music. Una obra inexplicablement ignorada per la premsa especialitzada però que a l'escoltar sencera t'adones de la seva sobrietat i saber fer
És cert que escoltar el disc desproveït de la part del vídeo documental podria semblar una experiència incompleta, però no crec que sigui necessàriament així. De fet, aquesta és la naturalesa d'aquesta edició: un vinil que incorpora un textos que el contextualitzen i uns títols de cançons agrupades per capítols que ajuden a inspirar i ubicar l'oient
Alquibla II és una obra sensacional, una col·lecció de temes en general molt breus i suggerents a la vegada. Darrera de cada un d'ells es respira sobrietat, profunditat, misteri, passió, etc. Una obra mestra fruit del seu temps, on un dels moviments musicals canònics va ser aquesta recerca i interès per músiques, sonoritats i instruments d'altres indrets del món
El propi Juan Goytisolo presentaba Alquibla II de la següent manera:
També és interessant les notes que deixava el Luis Delgado:
Para ello hubo que añadir más instrumentos a la ya numerosa colección existente: La Doira, el Dutar y el Surnai de Uzbequistán. El Zamr, la Tsambouna, el Kanun, el Argún y el Duduk de Turquía. El Kaval Búlgaro y la Sona China. El Nai del Kurdistán. El Dhol y el Khol Hindúes. El Jozé, el Zarb y la Zourna de Irak, la Vihuela de Péñola, contemporánea de la Guitarra Morisca, presente en miniaturas del medioevo español. El Guitarro Castellano, el Kamanjé Egipcio, el Argelino Tabl, el Chang de Pakistán, la Valiha de Madagascar, la Dvojnica Yugoeslava, la Cítara Húngara y un interminable etc
Ante todo, y al igual que en la primera parte de Alquibla, hay que remarcar que en ningún momento se ha intentado grabar una música de carácter riguroso desde el punto de vista étnico. Simplemente hemos puesto todo nuestro interés en encontrar las esencias sonoras que latieran al mismo ritmo que las imágenes, sin limitaciones geográficas ni estéticas. Instrumentos musicales de todo el mundo y de todas las épocas
La tecnología junto a la tradición y la electrónica automatizada unida a la más cuidada artesanía.
El disc està dividit amb 34 cançons, la majoria d'elles amb una duració d'entorn 1 minut. Aquestes s'agrupen amb diferents blocs que són: Sintonía, Los musulmanes soviéticos, La Turquía profunda, El islam negro, Díptico chii, Los ascetas del desierto, Abdelkrim y la epopeya del Rif, Ramadán, Cementerios islámicos, Los últimos juglares, La otra orilla i Los atletas de Alí
Amb tota la informació proporcionada, la meva valoració personal és que Alquibla II és un dels grans discs de l'anomenada world music. Una obra inexplicablement ignorada per la premsa especialitzada però que a l'escoltar sencera t'adones de la seva sobrietat i saber fer
És cert que escoltar el disc desproveït de la part del vídeo documental podria semblar una experiència incompleta, però no crec que sigui necessàriament així. De fet, aquesta és la naturalesa d'aquesta edició: un vinil que incorpora un textos que el contextualitzen i uns títols de cançons agrupades per capítols que ajuden a inspirar i ubicar l'oient
Alquibla II és una obra sensacional, una col·lecció de temes en general molt breus i suggerents a la vegada. Darrera de cada un d'ells es respira sobrietat, profunditat, misteri, passió, etc. Una obra mestra fruit del seu temps, on un dels moviments musicals canònics va ser aquesta recerca i interès per músiques, sonoritats i instruments d'altres indrets del món
El musem
|
|
El janato de Kazan
|
|
El viajero Olufsen
|
|
Cançons recomanades
A part dels discs destacats que he comentat anteriorment, a continuació comparteixo algunes cançons que ajuden a completar la visió que tinc d'aquells anys. Són una selecció, em deixo material però crec és important saber sintetitzar per no deixar seccions massa pesades. Algunes d'elles em donaran peu a comentaris que no vull que se'm quedin al tinter
Javier Somarriba
-
Dos veces breve
1981
Als anys 80 s'estilaven les petites edicions independents i Llegaron los colores (1981) de Javier Somarriba n'és un exemple digne de compartir
Estem davant un LP força interessant, amb totes les portades diferents ja que cada una d'elles les va colorar l'autor a ma. Musicalment, és un disc de guitarra i algun vent, de tall intimista i misteriós. Recomano la seva escolta ja que a dia d'avui ja està penjat a Internet i et portarà 27 minuts fer-ho. Tornem a estar davant un disc que el temps s'ha empassat injustament però que val la pena
Estem davant un LP força interessant, amb totes les portades diferents ja que cada una d'elles les va colorar l'autor a ma. Musicalment, és un disc de guitarra i algun vent, de tall intimista i misteriós. Recomano la seva escolta ja que a dia d'avui ja està penjat a Internet i et portarà 27 minuts fer-ho. Tornem a estar davant un disc que el temps s'ha empassat injustament però que val la pena
|
|
Aviador dro
-
Programa en espiral
1982
en el nuevo aerocoche de la corporación
la ciudad es hermosa vista desde arriba
y en el centro de la gran plaza
está iluminada una espiral
Una de les cançons més boniques que vaig escoltar d'aquella dècada és aquesta Programa en espiral dels Aviador dro, amb una música i lletra encomiables
Aprofito l'ocasió per expressar un reconeixement a DRO, un segell que va fer de vàlvula d'escapament per a moltes joves bandes que practicaven els estils d'aquella nova dècada que s'obria davant seu, a més, a partir de 1984 absorbiría a un altre segell importantíssim: Grabaciones Accidentales (GASA)
|
|
Arte moderno
-
Ninette en New York
1982
me voy a aprender a New York
Ninette en New York per mi representa una de les facetes més interessants que van aportar els anys 80: aquest tipus de cançons amb part sintetitzada, de tall intimista, amb estructures allunyades de l'imperatiu comercial i enfocades a descriure paisatges suggestius
|
|
Telegrama
-
Chica del metro
1982
|
|
Agrimensor K
-
Principio y fin
1982
|
|
Naif
-
Cristall 2
1982
|
|
Alphaville
-
Nietzsche (der geisteskrank)
1982
Una altra cançó de característiques semblants a l'anterior Ninette en New York. Jo vaig tenir aquest single que no sol convencia per la cançó en qüestió sinó pel seu cuidadíssim disseny artístic
|
|
Derribos arias
-
Branquias bajo el agua
1982
Branquias bajo el agua ha quedat com un himne de l'època, reconegut per premsa i púbic. Crec que ho té merescut: tant la lletra com la part instrumental són excel·lents
|
|
Los bólidos
-
Ráfagas
1983
|
|
Coral infantil cantaires del Cadí
-
Cançó de rentar-se
1983
El disc Coral infantil cantaires del Cadí (1983) és únic: música coral infantil amb instrumentalització d'avantguarda
He tingut la sort que el Gat (el qual va participar-hi) m'ha pogut proporcionar informació sobre aquest projecte ja que per Internet n'hi ha molt poca -o nul·la-. He polit una mica el que m'ha comentat, que és:
Jaume Fargas (va morir entorn el 2018) va ser el creador del Col·lectiu Zap de saxofonistes. Van arribar a ser uns 65 membres, feien performances d'improvisació a finals dels anys 70 per Barcelona i tenien el local al costat del Passeig del Born (quan el Born era una altra cosa). Sigui dit, va ser un dels moviments musicals més interessants, desconeguts i poc documentats de l'època
Ell treballava de fuster i va patir un accident amb la serra que li va impossibilitar seguir tocant el saxofon. Amb tot, no va deixar la música i va començar (o seguir) donant classes de música especialment a nens i nenes. Reconegut els darrers anys de la seva vida per l'implantació d'un mètode d'aprenentatge de piano, va pensar en l'idea de les corals infantils
En aquella època ell anava pels petits pobles disseminats per les muntanyes del Berguedà (de difícil accés en aquells temps). En un tenia cinc alumnes, en l'altre tres, en l'altre un, deu, etc. En total va arribar a uns 150 nens i, anant fent concerts amb ells, va sorgir l'idea de gravar-los i fer-ne un disc. Va agafar un Revox (o una Tascam o... no recordo exactament) i va anant gravant als nens i nenes pels pobles. Algunes peces eren clàssiques (per exemple, Mompou) mentre que altres van ser composades pels mateixos nens i nenes
Amb això va tenir la "massa coral" i va pensar en afegir-hi músics, tots del sector de l'avantguarda de la Barcelona d'aquella època: el Marcel·lí Antúnez (creador de Error Genético o la Fura dels Baus), Víctor Nubla (Macromassa entre altres), Leo Mariño (del segell Klamm Records, qui va editar el disc), Aibó (guitarrista també dels Buildings), Roger (bateria), Magda J.C, X. Guerrero, Lluís i X.Garcia del Quartet Zap de saxofons i jo mateix: Gat (en aquells moments amb Error Genético, Buildings, Comelade, etc.)
La particularitat de la gravació és que els músics ho varem fer individualment, cap va sentir el treball dels altres músics ni va tocar amb cap altre: el Jaume ens proposava els temes i, amb l'única referència de les veus dels Cantaires, cada un improvisava amb el seu instrument. Quan va tenir-ho tot gravat va fer la mescla i el resultat n'és aquest disc
Aquesta és, doncs, la història d'aquest LP. L'experiment és, ja sobre paper, curiós però el resultat ho és encara més: el disc té una sonoritat sovint dissonant, desafinada i descompassada, en part per la instrumentalització de tipolgia free que hi circula pel darrera però també, s'ha de dir, per la cadència de la part coral i la naturalesa d'algunes de les lletres
Coral infantil cantaires del Cadí és un experiment únic al món, fruit d'una generació que es va prendre l'experimentació musical com a forma de vida. Crec que cal donar valor a aquests tipus de resultats perquè són pioners i obren realment noves portes dins l'història de la música
He tingut la sort que el Gat (el qual va participar-hi) m'ha pogut proporcionar informació sobre aquest projecte ja que per Internet n'hi ha molt poca -o nul·la-. He polit una mica el que m'ha comentat, que és:
Ell treballava de fuster i va patir un accident amb la serra que li va impossibilitar seguir tocant el saxofon. Amb tot, no va deixar la música i va començar (o seguir) donant classes de música especialment a nens i nenes. Reconegut els darrers anys de la seva vida per l'implantació d'un mètode d'aprenentatge de piano, va pensar en l'idea de les corals infantils
En aquella època ell anava pels petits pobles disseminats per les muntanyes del Berguedà (de difícil accés en aquells temps). En un tenia cinc alumnes, en l'altre tres, en l'altre un, deu, etc. En total va arribar a uns 150 nens i, anant fent concerts amb ells, va sorgir l'idea de gravar-los i fer-ne un disc. Va agafar un Revox (o una Tascam o... no recordo exactament) i va anant gravant als nens i nenes pels pobles. Algunes peces eren clàssiques (per exemple, Mompou) mentre que altres van ser composades pels mateixos nens i nenes
Amb això va tenir la "massa coral" i va pensar en afegir-hi músics, tots del sector de l'avantguarda de la Barcelona d'aquella època: el Marcel·lí Antúnez (creador de Error Genético o la Fura dels Baus), Víctor Nubla (Macromassa entre altres), Leo Mariño (del segell Klamm Records, qui va editar el disc), Aibó (guitarrista també dels Buildings), Roger (bateria), Magda J.C, X. Guerrero, Lluís i X.Garcia del Quartet Zap de saxofons i jo mateix: Gat (en aquells moments amb Error Genético, Buildings, Comelade, etc.)
La particularitat de la gravació és que els músics ho varem fer individualment, cap va sentir el treball dels altres músics ni va tocar amb cap altre: el Jaume ens proposava els temes i, amb l'única referència de les veus dels Cantaires, cada un improvisava amb el seu instrument. Quan va tenir-ho tot gravat va fer la mescla i el resultat n'és aquest disc
Aquesta és, doncs, la història d'aquest LP. L'experiment és, ja sobre paper, curiós però el resultat ho és encara més: el disc té una sonoritat sovint dissonant, desafinada i descompassada, en part per la instrumentalització de tipolgia free que hi circula pel darrera però també, s'ha de dir, per la cadència de la part coral i la naturalesa d'algunes de les lletres
Coral infantil cantaires del Cadí és un experiment únic al món, fruit d'una generació que es va prendre l'experimentació musical com a forma de vida. Crec que cal donar valor a aquests tipus de resultats perquè són pioners i obren realment noves portes dins l'història de la música
|
|
Los iniciados
-
Canción de Ladislao
1983
|
|
T
-
Wood-blood
1983
|
|
Minuit polonia
-
Ibiza underground
1983
|
|
Kiki d'akí
-
Accidente
1984
es ese tornado que limpia el polvo en tu hogar
es el tonto incendio de un bistec a medio hacer
es el gris naufragio de una tacita de té
Accidente, una cançó amb la una de les lletres (a càrrec de Fernando Márquez El Zurdo) més entranyables de La movida. Paga la pena fer-ne una escolta amb deteniment, té el mèrit d'exposar conflictes quotidians amb gràcia i de forma estilitzada però d’una manera humil i continguda: aterra al punt perfecte
|
|
Vita noctis
-
Hade
1985
|
|
Los coyotes
-
El mono
1985
Mujer y sentimiento (1985), un disc excel·lent que va saber assimilar a la perfecció estils com el psychobilly, calypso, ranxeres, surf, pop, etc. tot oferint una temàtica orientada, sobretot, al fracàs des de la perspectiva de l'humor amb lletres en general agudes i intel·ligents. El resultat és una obra fresca i innovadora
Crec sincerament que Mujer y sentimiento s'ha d'escoltar sencer, és un disc que s'ho mereix. Si haguessa de ressaltar algunes de les seves cançons serien: Señales del destino, aquesta El mono, Mira como tiemblo i Fiesta salvaje
Crec sincerament que Mujer y sentimiento s'ha d'escoltar sencer, és un disc que s'ho mereix. Si haguessa de ressaltar algunes de les seves cançons serien: Señales del destino, aquesta El mono, Mira como tiemblo i Fiesta salvaje
|
|
Claustrofobia
-
El final de la era industrial
1986
de un diapasón triste,
y ahora oigo ese mismo sonido
en el ritmo
de la oscuridad
|
|
The Smiths
-
Cemetry gates
1986
Que The Smiths apareguin a un lloc una mica remot d'aquest blog no ens ha de confondre: estem davant un grup que va influir d'una manera decisiva al desenvolupament de l'indie pop / rock. De fet, per a mi, The queen is dead (1986) és el primer LP d'indie pop / rock modern, en el sentit que les seves cançons escoltades avui en dia no mostren cap tret d'envelliment, sonen en termes artístics i de producció a indie dels 90 i 00
Si bé és cert que pel meu gust al The queen is dead li falta una mica per ser completament rodó, les cançons que sí funcionen són brillants. Jo em quedo amb: Frankly, Mr. Shankly, I know it's over, aquesta Cemetry gates, The boy with the thorn in his side i There is a light that never goes out
Si bé és cert que pel meu gust al The queen is dead li falta una mica per ser completament rodó, les cançons que sí funcionen són brillants. Jo em quedo amb: Frankly, Mr. Shankly, I know it's over, aquesta Cemetry gates, The boy with the thorn in his side i There is a light that never goes out
|
|
Los nikis
-
10 años en Sing-Sing
1986
porque llevo diez años en Sing-Sing
Los nikis van ser un dels grups més notables del fenòmen de La movida madrilenya. Eren molt joves quan van publicar el Marines a pleno sol (1986) i, en aquest sentit, sorprèn l'originalitat d'algunes de les seves lletres i composicions: aquesta 10 años en Sing-Sing, la mítica El imperio contraataca o La puerta verde en són bon exemples
La seva discografia va continuar però crec que tornant-se una mica més lineals. En tot cas van deixar alguns temes interessants més com La envidia es mi pecado capital o Mi venganza está cerca
|
|
Twilight ritual
-
I never called you a dream
1986
|
|
El pecho de Andy
-
Vuelo nocturno
1986
Els toledans El pecho de Andy són un exemple de grup que sembla que la història se'ls hagi empassat. Militants del que en podríem dir coldwave, el seu El pecho de Andy (1986) ens va deixar almenys 3 temes crec que innegablement interessants: El arrozal, aquesta Vuelo nocturno i Fighting temeraire. Són composicions que paguen la pena no sol per la part instrumental que funciona molt bé sinó també per unes lletres que criden l'atenció per la seva originalitat
|
|
Suso Saiz
-
Quebrando la ola
1986
|
|
Pep Llopis
-
Poiemusia / La nau dels argonautes
1987
La nau dels argonautes (1987) és un disc impressionant i en recomano completament la seva escolta. Si no l'he posat a la llista de LPs destacats de la dècada és perquè El vell rei de la serp de més de 13 minuts crec que trenca el ritme del disc. Però la resta és absolutament meritori, un LP que està al cim a nivell internacional dins el seu gènere
|
|
Boris el anticuario
-
Verano en una playa solitaria
1987
de aquel verano
L'oblit absolut en el que està submís el mini LP La historia de un hombre ridículo (1987) de Boris el anticuario no és justificable. Estem davant una obra ben plantejada, amb lletres intel·ligents de tall normalment irònic, instrumentalització amb cara i ulls i una forma de cantar que utilitza recursos com la veu tremolosa i amb una dinàmica força interessant. A més, menys la darrera Club de jazz que potser es fa una mica pesada, les altres 5 cançons del disc estan molt bé
Espero amb les línies anteriors haver fet una mica de justícia a aquest mini LP absolutament desconegut. El grup té cançons soltes com Las horas felices que també aconsello. Per cert, m'alegro haver descobert que a Spotify teniu tot el material de la banda. Per sort queden lluny els anys en que per escoltar aquesta classe de material editat per segells minúsculs havies de buscar una còpia original sota les pedres, tot i que no mentiré dient que va ser una època de recerca apassionada
|
|
Religion
-
La casa de los héroes
1987
|
|
Enrique Mateu de Villavicencio
-
El cometa
1987
Aquesta cançó em serveix com a excusa perfecta per poder recomanar la mítica sèrie El cometa de Madrid del segell Grabaciones accidentales, la qual va tenir un fons discogràfic molt cuidat i ben seleccionat. Qui tingui temps, ganes i paciència trobarà cançons instrumentals interessantíssimes en el seu catàleg. Jo proposo:
- Ishinohana - La flor de piedra (1986): Lucía
- Miguel Herrero - Iolantha (1986): Mascamangas i El viento
- Mecanica Popular - Baku: 1922 (1987): Las maravillas del mañana
- Macias - Regreso A Valencia (1988): Paseo por El zoco
- Luis Paniagua - Neptuno (1991): Neptuno, Aquí i ahora, Preparativos para el viaje i Lo inevitable
- Jesús Auñón - 13 Cuerdas (1992): Dulcimer, Llueve en la cuesta Alhacaba, Zig-Zag, Intérvalos i Al escondite
|
|
Conrad schnitzler
-
20.8.86
1987
|
|
Cuidado cuidado
-
Tras los límites del universo
1988
|
|
Los guapos
-
Soviet ye-ye
1988
Lo que quiere es juego (1988) de Los guapos és un exemple de disc de pop dels anys 80 que ha caigut en el més profund dels oblits. No va revolucionar la música -tampoc era la seva intenció- i crec és una mica irregular, però té cançons que funcionen bé com Enamorada de un monstruo de Marte o El violador. Per altra banda, té cançons que crec que s'haurien de reconèixer directament com a petites joies pop de la dècada, concretament: Multiplicaos, aquesta Soviet ye-ye i Una obra de arte
|
|
Héroes del silencio
-
No más lágrimas
1988
|
|
Delirium tremens
-
Ihes
1989
Ikusi eta ikasi (1989), un clàssic de la faceta més melòdica del rock radical basc. A destacar, a part d'aquesta Ihes: Kaixo, Ni naiz naizena i Boga boga. Fora d'aquest disc també recomano Batzuk, Osaba Sam i Sua
|
|
M-ak
-
Asko sufritu nuen
1989
El meu reconeixement al grup M-ak, el qual al seu Barkatu Ama (1989) van apostar per una fórmula molt original a base de funk i altres estils, de caràcter lliure i desinhibit. Crec que la seva apertura de mires va ser una influència pel Borreroak baditu milaka aurpegi (1993) de Negu gorriak
|
|
Sau
-
No he nascut per militar
1989
em donaran una arma blanca, roba verda i un fusell
No em pegui no he nascut per militar
|
|
La fosca
-
Bettina
1990
nits de platejats astres de foc
|
|
Finis africae
-
Suite amazónica
1990
|
|
El vuelo del avestruz
-
Canción de amor para querubines (prólogo)
1991
|
|
L'escena de Barcelona (2008 - 2013)
He de reconèixer que quan vaig anar a estudiar a Barcelona no tenia cap expectativa d'una escena musical barcelonina interessant. Vull dir, fins llavors tot el pop / rock alternatiu que havía consumit era americà / britànic o de l'estat espanyol, aquest darrer repartit per varis indrets: Granada (Los Planetas, Sr. Chinarro), Donosti (Aventuras de Kirlian, Family), Saragossa (El niño gusano), Albacete (Chucho), etc. però Barcelona, precisament, no estava al meu radar com a ciutat que, més enllà del festival BAM o les revistes Factory / Rockdelux, hagués aglomerat mai suficients grups com per formar una escena indie pròpia i de certa envergadura. Per cert, parlo d'indie en tant que la majoria segells i infraestructura eren independents a l'estil dels anys 90: a cavall entre l'artesania, l'altruisme i la passió, no tant en el sentit estilístic, ja que la varietat estilística era relativament heterogènia
El primer avís em va arribar a través de l'Alegranza del Guincho (2007). El disc va ressonar entre la premsa independent especialitzada, per la novetat i frescura que suposava. Si investigaves una mica, amb el temps, t'adonaves que el Guincho había fet de bateria en un disc d'uns tal Albaialeix (2008). Aquests formaven part d'Extraperlo. Les portades de l'Alegranza i del Desayuno continental d'Extraperlo (2008) les van fer uns tal Compte d'Urgell, que a la vegada un d'ells era l'Internet2, que va treure el disc Viva la música (2009) amb Producciones Doradas, casa dels Tarántula i Joe Crepúsculo
Per altra banda, com que regirava a fons els anys 60 i 70 (a nivell mundial, però també de Barcelona) un acabava descobrint G3G, Macromassa i Gràcia territori sonor, i, relacionat-ho amb el que estava comentant, descobries Les Aus o Bèstia ferida (Ozonokids, Arnau Sala, Dalmau Boada, etc.)
I també hi havia Sones. Amb poca investigació que fessis de l'escena, ràpid acabava apareixent aquest segell, casa de Mujeres o Fred i son. Amb Fred i son, a través del Cristian Pallejà, saltaves a Aias o Nisei
Vull dir, amb els anys es va formar tota una xarxa de persones, locals, espais, etc. molt interessant a la capital catalana. Val a dir que no tot era Barcelona, però si que era cert que Barcelona feia de node entre les diferents perifèries i l'escena pròpia de la ciutat
Aquests darrers paràgrafs m'agradaria dedicar-los, precisament, a totes les persones que van col·laborar a aquesta escena. Van ser uns anys molt bonics, jo personalment estava estudiant i treballant i recordo amb molt apreci tota aquesta banda sonora de fons.
Viatges amb metro escoltant Internet2, Extraperlo o El guincho, els concerts de La Mercè, perdre'm pels carrers del centre de la ciutat i acabar dins de botigues molt petitetes on descobries el primer LP de Mujeres, cintes d'Ozonokids o l'Himalaya d'Anímic. Un dia quedaves amb una de les Aias que et portava a la feina amb la moto un dels seus singles, un dia et trovabes amb el Senior de Senior i el Cor brutal per conseguir el seu vinil, sessions noise amb aparells electrònics de l'Arnau Sala en espais per sota de l'underground, a la Salamandra de l'Hospitalet veient al Crepus amb Hidrogenesse, un dia en un concert de Producciones Doradas pel MACBA et trobes al Joe Crepúsculo de cara i li preguntes "¿Què passa amb el Humildad Transcendental de Taràntula, ha de sortir el vinil amb la portada rotatòria troquelada, que se'n sap?" i ell et confirma que hi han complicacions amb l'edició i que no es sap com acabarà. Sortir disparat a la cd.drome perquè els hi queda la darrera còpia del Macumba o muerte de Za! i, de pas, em pillo el LP de Fred i son per escoltar-lo per la nit tranquil·lament. O, mentres vas a Lleida un cap de setmana per saludar la familia, travessant les boires de la plana amb l'Avant, et truca un per dir-te que Za! venen a Lleida, cal fer el cartell del concert i que res, nit de Photoshop i a dormir fora de casa
Són molts petits detalls que m'han conformat un molt bon record d'aquells anys
El primer avís em va arribar a través de l'Alegranza del Guincho (2007). El disc va ressonar entre la premsa independent especialitzada, per la novetat i frescura que suposava. Si investigaves una mica, amb el temps, t'adonaves que el Guincho había fet de bateria en un disc d'uns tal Albaialeix (2008). Aquests formaven part d'Extraperlo. Les portades de l'Alegranza i del Desayuno continental d'Extraperlo (2008) les van fer uns tal Compte d'Urgell, que a la vegada un d'ells era l'Internet2, que va treure el disc Viva la música (2009) amb Producciones Doradas, casa dels Tarántula i Joe Crepúsculo
Per altra banda, com que regirava a fons els anys 60 i 70 (a nivell mundial, però també de Barcelona) un acabava descobrint G3G, Macromassa i Gràcia territori sonor, i, relacionat-ho amb el que estava comentant, descobries Les Aus o Bèstia ferida (Ozonokids, Arnau Sala, Dalmau Boada, etc.)
I també hi havia Sones. Amb poca investigació que fessis de l'escena, ràpid acabava apareixent aquest segell, casa de Mujeres o Fred i son. Amb Fred i son, a través del Cristian Pallejà, saltaves a Aias o Nisei
Vull dir, amb els anys es va formar tota una xarxa de persones, locals, espais, etc. molt interessant a la capital catalana. Val a dir que no tot era Barcelona, però si que era cert que Barcelona feia de node entre les diferents perifèries i l'escena pròpia de la ciutat
Aquests darrers paràgrafs m'agradaria dedicar-los, precisament, a totes les persones que van col·laborar a aquesta escena. Van ser uns anys molt bonics, jo personalment estava estudiant i treballant i recordo amb molt apreci tota aquesta banda sonora de fons.
Viatges amb metro escoltant Internet2, Extraperlo o El guincho, els concerts de La Mercè, perdre'm pels carrers del centre de la ciutat i acabar dins de botigues molt petitetes on descobries el primer LP de Mujeres, cintes d'Ozonokids o l'Himalaya d'Anímic. Un dia quedaves amb una de les Aias que et portava a la feina amb la moto un dels seus singles, un dia et trovabes amb el Senior de Senior i el Cor brutal per conseguir el seu vinil, sessions noise amb aparells electrònics de l'Arnau Sala en espais per sota de l'underground, a la Salamandra de l'Hospitalet veient al Crepus amb Hidrogenesse, un dia en un concert de Producciones Doradas pel MACBA et trobes al Joe Crepúsculo de cara i li preguntes "¿Què passa amb el Humildad Transcendental de Taràntula, ha de sortir el vinil amb la portada rotatòria troquelada, que se'n sap?" i ell et confirma que hi han complicacions amb l'edició i que no es sap com acabarà. Sortir disparat a la cd.drome perquè els hi queda la darrera còpia del Macumba o muerte de Za! i, de pas, em pillo el LP de Fred i son per escoltar-lo per la nit tranquil·lament. O, mentres vas a Lleida un cap de setmana per saludar la familia, travessant les boires de la plana amb l'Avant, et truca un per dir-te que Za! venen a Lleida, cal fer el cartell del concert i que res, nit de Photoshop i a dormir fora de casa
Són molts petits detalls que m'han conformat un molt bon record d'aquells anys
Discografia recomanada
Aquí comentaré els discs que, sota el meu criteri, són els més interessants d'aquells anys. Cal tenir en compte que la producció discogràfica llavors va ser prolífica: són anys de ple apogeu no solament de les xarxes socials musicals com MySpace sinó que també cal tenir en compte la revitalització del format vinil i, fins i tot, la cinta de casset
Sigui dit de pas, segurament podríem parlar inclús d'una certa sobreproducció discogràfica en suports físics (no sol a Barcelona, sinó arreu). Tot artista volia veure el seu àlbum, single, demo o EP (molts en format limitat) editat en format físic -i els consumidors, fer-nos amb una còpia-. Ves a saber on aniran a parar la majoria d'aquests plàstics o suports òptics, el cas es que em semblava important senyalar aquest fet no obvi, ja que estem parlant d'uns anys on tota la cadena de la indústria musical ja estava digitalitzada: gravació, mixing, masterització, distribució i reproducció per part de l'usuari final. Segurament tots hauríem de fer part d'autocrítica en aquest sentit
Sigui dit de pas, segurament podríem parlar inclús d'una certa sobreproducció discogràfica en suports físics (no sol a Barcelona, sinó arreu). Tot artista volia veure el seu àlbum, single, demo o EP (molts en format limitat) editat en format físic -i els consumidors, fer-nos amb una còpia-. Ves a saber on aniran a parar la majoria d'aquests plàstics o suports òptics, el cas es que em semblava important senyalar aquest fet no obvi, ja que estem parlant d'uns anys on tota la cadena de la indústria musical ja estava digitalitzada: gravació, mixing, masterització, distribució i reproducció per part de l'usuari final. Segurament tots hauríem de fer part d'autocrítica en aquest sentit
12twelve
-
Speritismo
2003
Tot i que 12twelve són més aviat frontissa entre els darrers anys 90 i l'escena que aquí tractem del 2008 en endavant, el seu lloc en aquesta llista és merescuda: són de Barcelona, van estar actius durant els 2008, formaven part de l'escena independent i aquesta és la llista on millor encaixa Speritismo. De fet vaig tenir oportunitat de veure'ls a la sala La Paloma al poc temps d'arribar a Barcelona
Speritismo és un disc de primera divisió del l'escena post-rock, no sol de casa nostra sinó a nivell internacional
Un disc interpretat de forma absolutament professional, molt tècnic, a cavall entre el jazz i la música ambiental però amb algunes parts més contundents i caòtiques, amb una personalitat pròpia i que no cansa. És realment una proposta molt estimulant, una de les fites de la discografia catalana
Segurament Speritismo és massa atrevit pels puristes del jazz i massa sofisticat pel públic que escolta pop / rock alternatiu, quedant sovint relegat de les llistes de discs que mereixen atenció dins l'història de la música
Obra incontestable
Hanashi
|
|
Sete mil vezes
|
|
Joe Crepúsculo
-
Supercrepus
2008
Millor disc nacional del 2008 per Rockdelux —per mi podi compartit amb Les cançons tel·lúriques de Roger Mas— i una de les fites més notables de l'escena independent barcelonina que ens ocupa
20 cançons totes elles interessants que ens parlen, a través de lletres enigmàtiques (el Joe estudiava la carrera de filosofia a la UB), sobre la cotidianitat. Jo personalment el vaig escoltar moltíssim, va ser un disc que em va marcar
Cal sumar el caràcter altruïsta de la proposta (era un disc de descàrrega gratuïta) i un reguitzell de colaboracions que senten fenomenal al disc. Va ser una sorpresa reconèixer al Internet2 (que havia descobert abans que al Joe) a Caja de lluvia. O a Jordi Irizar a Los faunos. O a Dani Descabello (qui portava Producciones Doradas) a Iván y Laura. És un disc que ens ensenya les bondats d'una obra oberta a col·laboracions ben resoltes
Per part meva, crec que Supercrepus va significar la presa de consciència definitiva de l'escena de Barcelona d'aquells anys
Imprescindible
Caja de lluvia (con Internet2)
|
|
Iván y Laura (con Daniel Descabello)
|
|
Les aus
-
Mitologia natural
2009
Aquells anys jo estava en plena voràgine de descoberta del patrimoni musical dels anys 70, on abundaven els discs completament instrumentals (o que gran part del seu desenvolupament es recolzava sobre llargs passatges sonors sense veu)
En aquest sentit, el Mitologia natural em va venir de cara. Un excel·lent disc amb personalitat pròpia: la d'evocar la natura a base d'improvització amb, principalment, bateria i guitarra
Celebro vàries coses del Mitologia natural però segurament, la que més, és la de conseguir que sigui un disc orgànic que sàpigui representar bé el que preten. El discs 100% instrumentals corren el risc en no saber representar bé el concepte que pretenen o no tenir, de fet, cap concepte que representar
Una forta enhorabona a l’Arnau i al Mau per haver cobert un flanc que, juntament amb Za!, ningú més va saber cobrir aquells anys a casa nostra
Benvinguts als orígens
|
|
Transmissions
|
|
Germans del martell
|
|
Tarántula
-
Humildad trascendental
2009
Humildad trascendental és el millor dels escenaris després del Esperando a Ramón (2006): la fòrmula Tarántula en ple estat de gràcia, 15 cançons en les que totes elles valen la pena
Tarántula es va estrenar discogràficament el 2004 amb un mini CD que ja marcava essència pròpia amb cançons com Mujer española o la versió Es especial
Més tard, el 2006, publiquen el seu primer llarga durada Esperando a Ramón, un disc molt interessant i que afiança la seva proposta. Esperando a Ramón ja és, de fet, un disc on gairebé totes les cançons valen la pena. A jo m'encanten: Reina de la pista, Huída de interpretando, Tarántula i Estamos esperando a Ramón
Humildad trascendental és, per mi, el seu sostre discogràfic. Un disc que li vaig dedicar moltes escoltes i que sempre és grat de recordar. Si li dones una oportunitat t'adones que la tarántula ha teixit un univers pràcticament únic, personal i desbordant de carisma... una divertida relació d'amor i odi amb lo carpetovetònic, els tòpics i el costumisme resolta amb humor i alguna punyaladeta
Un dels discs bandera de l'escena barcelonina d'aquells anys i, per mi, un dels millors discs de l'Estat d'aquella dècada
Gusano
|
|
La oreja
|
|
El vals de las mariposas
|
|
Anímic
-
Himalaya
2009
A la portada de l'Himalaya els Anímic senyalen un cim i, en el fons, hi ha una certa premonició: el disc és un dels cims discogràfics de la seva generació, a nivell internacional
Com la majoria de discs que resenyo en aquesta secció, en el moment de la seva publicació no va aixecar molta polseguera. Jo, de fet, me'l vaig comprar a cegues en una curiosa i entranyable botiga del carrer Valldonzella on hi havien moltes de les novetats de l'escena
Reconec que al seu moment em va agradar i l'escoltava de tant en tant, però que amb el pas del temps l'he aprés a valorar en la seva justa mesura fins arribar a la conclusió que, sota el meu criteri, és un dels millors disc en el seu estil. Un disc conceptual molt bent conduït, amb misteri, claus secretes, esdeveniments extranys que evoquen l'escalada que proposen, però sense caure en l'ostracisme. Un equilibri molt ben mesurat entre el misteri i l'accessibilitat
Cal fer el cim amb els Anímic
Com la majoria de discs que resenyo en aquesta secció, en el moment de la seva publicació no va aixecar molta polseguera. Jo, de fet, me'l vaig comprar a cegues en una curiosa i entranyable botiga del carrer Valldonzella on hi havien moltes de les novetats de l'escena
Reconec que al seu moment em va agradar i l'escoltava de tant en tant, però que amb el pas del temps l'he aprés a valorar en la seva justa mesura fins arribar a la conclusió que, sota el meu criteri, és un dels millors disc en el seu estil. Un disc conceptual molt bent conduït, amb misteri, claus secretes, esdeveniments extranys que evoquen l'escalada que proposen, però sense caure en l'ostracisme. Un equilibri molt ben mesurat entre el misteri i l'accessibilitat
Cal fer el cim amb els Anímic
Himalaya
|
|
Kent forest
|
|
Les fulles
|
|
Za!
-
Macumba o muerte
2009
Macumba o muerte, per mi l'obra cabdal dels Za! i un dels millors discs instrumentals de la seva generació
Un títol que, juntament amb la portada de l'edició en vinil del disc (l'edició en CD té una portada diferent), evoca el concepte el qual ens acompanyarà durant tota l'audició. És molt meritori que Za! pugués representar sonorament un concepte que remet a lo tribal, totèmic, malediccions, esotèric... però d'una forma accesible i complexa a la vegada
El disc té moltes virtuds, però com sempre que em cautiva un disc pràcticament instrumental és la capacitat de saber contar una història, mantenir una coherència i atmòsfera entre cançó i cançó i a la vegada ser prou flexible per soprendre l'espectador. En aquest sentit Macumba o muerte és literalment una obra mestra
Un dels millors discs instrumentals que mai he escoltat, un 10 de 10 d'uns Za! en ple estat de gràcia
Un títol que, juntament amb la portada de l'edició en vinil del disc (l'edició en CD té una portada diferent), evoca el concepte el qual ens acompanyarà durant tota l'audició. És molt meritori que Za! pugués representar sonorament un concepte que remet a lo tribal, totèmic, malediccions, esotèric... però d'una forma accesible i complexa a la vegada
El disc té moltes virtuds, però com sempre que em cautiva un disc pràcticament instrumental és la capacitat de saber contar una història, mantenir una coherència i atmòsfera entre cançó i cançó i a la vegada ser prou flexible per soprendre l'espectador. En aquest sentit Macumba o muerte és literalment una obra mestra
Un dels millors discs instrumentals que mai he escoltat, un 10 de 10 d'uns Za! en ple estat de gràcia
Mobutu #1 Kinshasa beat
|
|
Mobutu #2 Katanga Boma-ye
|
|
Polígamo industrial
|
|
Mujeres
2009
Un bon dia vaig anar a la Chandal, una curiosa botigueta del carrer Valldonzella que freqüentava i on tenien discs de grups que anaven editant per aquells temps (també roba, màquines de fotos, revistes...). Anava amb la idea de comprar el primer single de Mujeres (Yella, 2009) el qual tenia escoltat. Vaig veure, però, que el grup també havia editat un LP, el qual desconeixia. No es que compressa de forma indiscriminada, però el single m'havia convençut suficient com per soltar, que, 12€? i comprar-li's el llarga durada
Sopresa majúscula per la nit quan vaig posar el LP al tocadiscs: un LP magnètic a cavall entre el surf, rock'n'roll i garage que t'atrapa des de la primera cançó fins la darrera. Per mi el primer disc de Mujeres és un disc molt meritori i no tinc cap dubte que està a la primera divisió dins el seu gènere. No inventen res però a la vegada a totes les cançons se'ls hi pot reconèixer el segell Mujeres
El disc va tenir molt èxit a nivell de crítica i públic i va catapultar Mujeres a un dels grups referència de l'escena barcelonina del moment
El que més valoro és que Mujeres fes un disc tan rodó. Discs amb un parell o tres de cançons garage o surf divertides i resultones n’hi ha força, però dins d’aquests gèneres, discs en què totes les cançons tinguin tanta força i enganxin tant com les de Mujeres, no en conec cap més
Cal saltar i ballar amb el primer disc de Mujeres
Sopresa majúscula per la nit quan vaig posar el LP al tocadiscs: un LP magnètic a cavall entre el surf, rock'n'roll i garage que t'atrapa des de la primera cançó fins la darrera. Per mi el primer disc de Mujeres és un disc molt meritori i no tinc cap dubte que està a la primera divisió dins el seu gènere. No inventen res però a la vegada a totes les cançons se'ls hi pot reconèixer el segell Mujeres
El disc va tenir molt èxit a nivell de crítica i públic i va catapultar Mujeres a un dels grups referència de l'escena barcelonina del moment
El que més valoro és que Mujeres fes un disc tan rodó. Discs amb un parell o tres de cançons garage o surf divertides i resultones n’hi ha força, però dins d’aquests gèneres, discs en què totes les cançons tinguin tanta força i enganxin tant com les de Mujeres, no en conec cap més
Cal saltar i ballar amb el primer disc de Mujeres
Blood meridian
|
|
Come on
|
|
Right on
|
|
Extraperlo
-
Delirio específico
2012
A Extraperlo li faltava la seva obra magna. El Desayuno continental ens había revelat un dels grups més entranyables de l'escena. Cançons com Las palmeras del amor, Bañadores o Cavalcade removien l'ànima, amb so gairebé amateur i un exotisme únic que pràcticament sol ells sabien manejar
Amb Delirio específico Extraperlo compleix el que li exigia el guió: presentar un àlbum professional a partir de l'experìencia acomulada. L'estil ja no és tant pop en el sentit d'accessibilitat, Extraperlo s'han convertit en quelcom més específic i complex. Els tempos, formes, melodies gairebé s'han tornat una imatge especular del que habíem escoltat fins ara de la banda, però a la vegada segueixen sent Extraperlo. El grup s'ha fet gran i els fans ho hem d'assumir
Des de la seva sortida he escoltat Delirio específico i ho continuaré fent. Imprescindible
Amb Delirio específico Extraperlo compleix el que li exigia el guió: presentar un àlbum professional a partir de l'experìencia acomulada. L'estil ja no és tant pop en el sentit d'accessibilitat, Extraperlo s'han convertit en quelcom més específic i complex. Els tempos, formes, melodies gairebé s'han tornat una imatge especular del que habíem escoltat fins ara de la banda, però a la vegada segueixen sent Extraperlo. El grup s'ha fet gran i els fans ho hem d'assumir
Des de la seva sortida he escoltat Delirio específico i ho continuaré fent. Imprescindible
Ardiente figura
|
|
Fina vanidad
|
|
Saxo azul
|
|
Granit
2012
Emprant el camp semàntic mineral podríem dir que per accedir al 10" del duet Granit, un s'havia d'endinsar per les grutes més subterrànies de l'indústria musical d'aleshores degut al l'escàs eco i promoció que va rebre des del seu llançament. Un disc molt ben gravat, amb una edició cuidadíssima i, les 4 cançons que el componen, molt inspirades i cohesionades
Granit és un exemple de com explotar de forma intel·ligent i satisfactoria el format reduït. Potser no hi havia material per un llarga durada o simplement el concepte quedava resolt en 4 cançons, el cas és que en aquests casos, la millor opció és publicar només el que ha quedat apte, sense voler-hi posar farciment per justificar un 12". Per això existeixen els 10"
Un disc enigmàtic i ben resolt, amb l'excel·lent veu de la Cristina Checa i l’acompanyament instrumental de l’Alba Blasi (Extraperlo, Albaialeix)
Cal endinsar-se a les profunditats de Granit
Granit és un exemple de com explotar de forma intel·ligent i satisfactoria el format reduït. Potser no hi havia material per un llarga durada o simplement el concepte quedava resolt en 4 cançons, el cas és que en aquests casos, la millor opció és publicar només el que ha quedat apte, sense voler-hi posar farciment per justificar un 12". Per això existeixen els 10"
Un disc enigmàtic i ben resolt, amb l'excel·lent veu de la Cristina Checa i l’acompanyament instrumental de l’Alba Blasi (Extraperlo, Albaialeix)
Cal endinsar-se a les profunditats de Granit
Aresta
|
|
Marea viva
|
|
Junco y Diamante
-
Las comarcas de Catalunya vol.1
2013
Mesos (inclús anys) abans que Las comarcas de Catalunya vol.1 es publiqués oficialment, David Rodriguez (Beef, La estrella de David, etc.) i Joe Crepúsculo ja havien anat penjant a Internet, a la disposició de tot el públic, algunes de les cançons que integrarien aquest doble LP
Jo era dels que celebrava cada notícia i avançament del disc, n'estava molt pendent. La cosa pintava molt bé i el resultat final ho va corroborar
Las comarcas de Catalunya vol.1 és, per mi, el cohet de cloenda perfecta de l'escena barcelonina que em tractat en aquesta secció del blog: 22 cançons amb diverses col·laboracions (Alfaro de Chucho, Sr. Chinarro, La Bienquerida, Hidrogenesse, etc.) que, amb gràcia, ens parlen de la Catalunya contemporània
Cançons de soledat, de companyia, de gresca, d'enuig, els àtoms d'Ascó, les tràgiques inundacions del Vallés del 1962, la cultura vinícola, els mercats populars amb les reproduccions d'articles, la Plaça Major de Vic, Tremp, la poma lleidatana, el contraban de tabac d'Andorra... Junco y Diamante reivindiquen l'indie d'ara i d'aquí
El disc, malhauradament, va passar per sota de gairebé tots els radars. Recordo una foto del Xavier Trias (alcade aleshores de Barcelona) subjectant el disc -algú amb bona intenció li devia demanar la foto- però, més enllà de l'anècdota, és una llàstima que un exercici d'aquestes característiques passés com una ombra a través de la premsa especialitzada i el públic. També és cert que que en certa manera era més un disc publicat per salvaguardar un material creat al llarg dels anys que no tant una obra on el duet tingués intenció de presentar i vendre al gran públic
Sigui com sigui, amb aquest LP acomiadem la llista de discs recomanats d'aquells anys a Barcelona
Una gran història sempre té un gran final
Jo era dels que celebrava cada notícia i avançament del disc, n'estava molt pendent. La cosa pintava molt bé i el resultat final ho va corroborar
Las comarcas de Catalunya vol.1 és, per mi, el cohet de cloenda perfecta de l'escena barcelonina que em tractat en aquesta secció del blog: 22 cançons amb diverses col·laboracions (Alfaro de Chucho, Sr. Chinarro, La Bienquerida, Hidrogenesse, etc.) que, amb gràcia, ens parlen de la Catalunya contemporània
Cançons de soledat, de companyia, de gresca, d'enuig, els àtoms d'Ascó, les tràgiques inundacions del Vallés del 1962, la cultura vinícola, els mercats populars amb les reproduccions d'articles, la Plaça Major de Vic, Tremp, la poma lleidatana, el contraban de tabac d'Andorra... Junco y Diamante reivindiquen l'indie d'ara i d'aquí
El disc, malhauradament, va passar per sota de gairebé tots els radars. Recordo una foto del Xavier Trias (alcade aleshores de Barcelona) subjectant el disc -algú amb bona intenció li devia demanar la foto- però, més enllà de l'anècdota, és una llàstima que un exercici d'aquestes característiques passés com una ombra a través de la premsa especialitzada i el públic. També és cert que que en certa manera era més un disc publicat per salvaguardar un material creat al llarg dels anys que no tant una obra on el duet tingués intenció de presentar i vendre al gran públic
Sigui com sigui, amb aquest LP acomiadem la llista de discs recomanats d'aquells anys a Barcelona
Una gran història sempre té un gran final
Alt Penedès
|
|
Garrotxa
|
|
Vallès Occidental
|
|
Cançons d'aquells anys
A part dels discs destacats que he comentat anteriorment, a continuació comparteixo algunes cançons que ajuden a completar la visió que tinc d'aquells anys. Algunes d'elles em donaran peu a comentaris que no vull que se'm quedin al tinter
Beef
-
Fin de año
2002
|
|
Dedo
-
Ornitologia mineral
2004
Paral·lelament a l'escena on discorrien molts dels grups que he comentat en aquesta secció del blog, al barri de Gràcia i havia una escena pròpia dedicada sobretot a les músiques més experimentals. Jo vaig assistir a alguns dels concerts que va organitzar. Un dels pilars fonamentals d'aquesta escena va ser l'associació Gràcia territori sonor, organitzadora del LEM, un cicle de música experimental organitzat des de l'any 1996
Gràcia ha estat un barri històricament involucrat amb la música experimental gràcies a persones com Victor Nubla i segells com UMYU o Laboratorio de música desconocida. Aquests, juntament amb G3G (Gat, Guillem i Glòria) són el bastió històric de la música experimental a la capital catalana
Gràcia ha estat un barri històricament involucrat amb la música experimental gràcies a persones com Victor Nubla i segells com UMYU o Laboratorio de música desconocida. Aquests, juntament amb G3G (Gat, Guillem i Glòria) són el bastió històric de la música experimental a la capital catalana
|
|
Tarántula
-
Reina de la pista
2006
|
|
El guincho
-
Kalise
2007
te quiero quiero quiero quiero quiero te quiero dar mi voz a ti
L'Alegranza va ser un dels discs bandera de l'escena barcelonina d'aleshores, un autèntic zeitgeist. No l'he inclós a discografia recomanada perquè pel meu gust no és un disc suficientment rodó o regular, però això no li resta importància. A part, cançons com Palmitos Park, Antillas, Fata Morgana o aquesta Kalise les vaig escoltar moltíssim
La proposta del Guincho és molt meritòria: canari d'origen, rescata part del patrimoni musical d'aquest origen per, a base de bucles, crear un disc únic, una proposta molt fresca que a molts ens va enamorar. Alegranza, el nom no podia haver estat més encertat per descriure el concepte que contenia
3 anys més tard va arribar Pop negro, un pas endavant en tant a sofisticació de la seva fòrmula però que a jo, personalment, em va deixar bastant fred (Bombay i Novias, però, eren resultones). L'Hiperasia, finalment, em va deixar congelat
|
|
Nisei
-
Èxode
2007
|
|
Albaialeix
-
El bosc maleït
2008
Sempre que veig la portada del primer i únic disc d'Albaialeix (Alba Blasi i Aleix Clavera) penso que és com si s'hagués desencadenat una estranya maledicció al bosc de la portada de l'Un gran dia (1972, Ia & Batiste). Un abans i un després
I es que les semblances hi són: un duet de folk en català a la portada important l'avantguarda del gènere -nord americana- a casa nostra. Folk progressiu en el cas de Ia & Batiste, weird folk en el cas d'Albaialeix
El disc d'aquests darrers conté 13 cançons i està travessat per la idea d'un espai-temps tornat maleït, tota l'estètica evoca això: camins d'herva vermella, un malson abans d'anar a dormir, alèrgies, situacions angustiants i, per si no en tenies prou, un esquirol que no pot digerir les pinyes del bosc
Estem davant una obra excepcional, complexa, molt ben construïda i amb un concepte molt ben portat a la pràctica
L'única advertència que puc fer és precisament la sobrecàrrega negativa en la temàtica
I es que les semblances hi són: un duet de folk en català a la portada important l'avantguarda del gènere -nord americana- a casa nostra. Folk progressiu en el cas de Ia & Batiste, weird folk en el cas d'Albaialeix
El disc d'aquests darrers conté 13 cançons i està travessat per la idea d'un espai-temps tornat maleït, tota l'estètica evoca això: camins d'herva vermella, un malson abans d'anar a dormir, alèrgies, situacions angustiants i, per si no en tenies prou, un esquirol que no pot digerir les pinyes del bosc
Estem davant una obra excepcional, complexa, molt ben construïda i amb un concepte molt ben portat a la pràctica
L'única advertència que puc fer és precisament la sobrecàrrega negativa en la temàtica
|
|
Extraperlo
-
Cavalcade
2008
|
|
Abrevadero
-
All my little words
2008
Versió del tema All my little words de The magnetic fields. Fins on sé, Abrevadero mai van arribar a editar material en físic
|
|
Internet2
-
Loca academia de policia francesa
2009
Un dels discs més entranyables d'aquells anys per mi va ser el ¡Viva la música! (2009) del Internet2, una proposta original des del barri de Sants. Un dels capítols de Tallers sonors està dedicat a aquesta proposta i paga la pena veure'l
No van sonar poc al meu iPod cançons com Dar penita, Loca academia de policía francesa, Sardana, El arco de San Martín o Camp de l'harpa
Un disc que em genera molta nostalgia. Una proposta molt eixerida a base de sons descontextualizats i ordenats posteriorment per formar melodies agradables que evoquen varis sentiments. Per cert, disc de descàrrega lliure com tot el material publicat per Producciones doradas
Visca la música!
No van sonar poc al meu iPod cançons com Dar penita, Loca academia de policía francesa, Sardana, El arco de San Martín o Camp de l'harpa
Un disc que em genera molta nostalgia. Una proposta molt eixerida a base de sons descontextualizats i ordenats posteriorment per formar melodies agradables que evoquen varis sentiments. Per cert, disc de descàrrega lliure com tot el material publicat per Producciones doradas
Visca la música!
|
|
Extraperlo
-
De tus palmas al abismo
2009
|
|
Beach beach
-
Leeuwenhoek
2010
|
|
Mishima
-
Els ametllers
2010
|
|
Fred i son
-
L'arc de Sant Martí
2010
Amb una portada la mar de simpàtica, el segon LP de Fred i son ofereix una versió en català del moviment estilístic conegut com a Donosti sound del segle passat
Pop domèstic sense estridències. Recomano: L'Arc de Sant Martí, Diu que no sap què vol i Passar a l'atac, 3 cançons que vaig escoltar bastant i que crec que mereixen força la pena
Pop domèstic sense estridències. Recomano: L'Arc de Sant Martí, Diu que no sap què vol i Passar a l'atac, 3 cançons que vaig escoltar bastant i que crec que mereixen força la pena
|
|
Aias
-
Moto
2010
posa't el vestit més curt aquest vespre d'estiu
Creuem la ciutat, com el cine italià,
tu i jo cantant contra el vent no cal que arribem
Que no hagi destacat A la piscina ubicant-lo dins la discografia recomanada, no significa que fos per mi un LP secundari, de fet al moment de la seva sortida em va sorprendre molt gratament
Algunes de les seves cançons les vaig gaudir molt, concretament: Tu manes, Una setmana sencera (versió de Nisei!), A la piscina, La truita, Dues pedres, Aias i Moto
Em ve al cap una enècdota de quan va sortir el disc: estava amb un colega de gresca al pis d'estudiants i jo, tot borrachuzo, estirat al terra movent-me cap enrere com si nadessa d'esquena amb el tema A la piscina de fons:
Èram joves i també s'havia de riure i passar-ho bé
Una llàstima que no s'hagués quedat amb un 10" incloent les 7 cançons llistades anteriorment: hits ja indiscutibles del noise pop català
|
|
Mujeres
-
Hottie babe
2010
|
|
Nisei & Za!
-
Ens trobàvem a faltar
2010
|
|
Mates mates
-
El pinçà (versió demo)
2011
ja tinc el record al cap
sóc tranquil
perquè el sol no m'ha cremat
|
|
La estrella de David
-
Anita
2011
para ver lo mismo que ayer
|
|
Doble pletina
-
Música para cerrar las discotecas
2011
que no todo está inventado como se suele decir
queda un nicho en el mercado que aún está por exprimir
y es la música para cerrar las discotecas
Música para cerrar las discotecas
algo que bailar si el final se acerca
y que nos permita
salir de aquí
que cierre las barras, que abra las puertas
para que podamos
ir a dormir
Y mientras sigo bailando lo empiezo a visualizar
el momento en el que salga lo tendré que patentar
la base de mi fortuna, mi fórmula magistral
|
|
Hidrogenesse
-
Christopher
2012
|
|
Quimi Portet
-
Oh my love
2012
|
|
Desert
-
Camins
2013
|
|
Ran ran ran
-
Tot OK STOP
2015
ni un colom despistat
un missatge encriptat
"Dirigeix-te cap al nord"
|
|
Més enllà de Barcelona
Més enllà de l'escena musical barcelonina també passaven coses interessants. Aprofito el següent apartat per senyalar algun disc que vaig atrapar al vol i que recomanaria d'aquell període, a part d'algunes cançons soltes per complementar l'apartat
Espanto
-
Érrimos
2010
ponen a secar las banderas
y pulsan el botón de la hoguera
que se enciende y se está muy bien
En certa mesura Érrimos és una continuació directa de Ísimos (2008), l'anterior disc d'aquest duet de Logronyo que va destacar per fer cançons amb melodies atractives i lletres costumistes amb encant. De fet, al 2011, el segell Austrohúngaro els hi va editar ambdós àlbums en un sol LP
Ísimos ja contenia cançons destacables com Ya vendrán otros, La cotilla, El último día de las vacaciones o La casa
Érrimos, per a mi, és una mica mes rodó que l'anterior
Cançons senzilles, tranquil·les, sense massa producció però a la vegada efectives, Espanto són una espècie d'illa dins un univers indie sovint molt repetitiu, semblant entre sí i amb lletres que acaben cansant per previsibles
Lluvia y viento
|
|
Los números de teléfono
|
|
Cohete
-
Petición
2009
¿Recordes Simago, El chico con ruedas i 21-cacao? Són del 1993, quan l'indie pop / rock aleternatiu estava donant els primers passos. Eren de Patrullero mancuso i les recomano, més a l'hora de revisar aquest homònim de Cohete: no solament hi han parentescs familiars, també certa herència sonora
Anant al que ens toca pròpiament, Cohete ens va sorprendre al 2009 amb un interessantíssim LP de 12 cançons on pràcticament totes elles valen la pena i, no solament això, sinó que a més ho fan amb una sonortitat pròpia i única. En aquest sentit, és un LP injustament soterrat que aporta frescura i personalitat a una escena indie on molts grups semblen fotocòpies pràcticament idèntiques d'un mateix model
Cohete està ple de girs: en cada moment t'agafa amb la guàrdia baixa i et sorpren d'alguna forma o altra. Passa molt amb l'intensitat: aquesta oscil·la decaient i aixecant-se al llarg d'una mateixa cançó. Instrumentalment molt interessant i s'agraeix especialment la incorporació d'una secció de vents, la qual no abunda al gènere i aquí se'ns mostra com fer-ho de forma excel·lent
Recomano l'escolta de tot el disc però per convence't començaria per: Un mamífero magnífico, El Club cocina, Petri i aquesta Petición. Si t'agrada l'indie pop / rock, a hores d'ara ja estàs convençut
Un dels millors discs indies de la dècada dels 2000
Anant al que ens toca pròpiament, Cohete ens va sorprendre al 2009 amb un interessantíssim LP de 12 cançons on pràcticament totes elles valen la pena i, no solament això, sinó que a més ho fan amb una sonortitat pròpia i única. En aquest sentit, és un LP injustament soterrat que aporta frescura i personalitat a una escena indie on molts grups semblen fotocòpies pràcticament idèntiques d'un mateix model
Cohete està ple de girs: en cada moment t'agafa amb la guàrdia baixa i et sorpren d'alguna forma o altra. Passa molt amb l'intensitat: aquesta oscil·la decaient i aixecant-se al llarg d'una mateixa cançó. Instrumentalment molt interessant i s'agraeix especialment la incorporació d'una secció de vents, la qual no abunda al gènere i aquí se'ns mostra com fer-ho de forma excel·lent
Recomano l'escolta de tot el disc però per convence't començaria per: Un mamífero magnífico, El Club cocina, Petri i aquesta Petición. Si t'agrada l'indie pop / rock, a hores d'ara ja estàs convençut
Un dels millors discs indies de la dècada dels 2000
|
|
Senior i El cor brutal
-
El cant del consol
2009
Gravat a Montevideo, L'experiència gratificant (2009) va ser tota una declaració d'intencions de la banda valenciana Senior i El cor brutal
És un disc que s'emmiralla en els grans discs dels anys 70 en tant que l'obra té un concepte central i les seves cançons s'expressen lliurement sense restriccions (per exemple de durada, amb 3 temes de més de 6 minuts) i que es desenvolupa amb un cert ordre (per exemple, té una cançó d'inici molt definida amb aquest rol i una cançó de cloenda també molt definida com a tal)
El concepte del disc és l'amalgama de sentiments derivat de l'experiència humana: recorre l'introspecció, l'autocrítica, la decepció, la denúncia, la vitalitat, etc.
Pel meu gust sol li puc retreure que algunes cançons es queden una mica enrere davant algunes composicions titàniques com són Ja era hora o El cant del consol: quan un grup demostra el seu sostre, els més exigents som poc transigents a l'hora d'acceptar que se'ns dóna menys del se'ns ha demostrat. També recomano Quan no saps lo que tens i València eres una puta, un tema protesta contra el model urbà de la València contemporània
Sempre són d'agraïr aquesta classe de propostes tan ambicioses i, a la vegada, cal reconèixer que són minoritàries: no tots els grups tenen l'alçada de mires suficient com per elaborar un disc com L'experiència gratificant
És un disc que s'emmiralla en els grans discs dels anys 70 en tant que l'obra té un concepte central i les seves cançons s'expressen lliurement sense restriccions (per exemple de durada, amb 3 temes de més de 6 minuts) i que es desenvolupa amb un cert ordre (per exemple, té una cançó d'inici molt definida amb aquest rol i una cançó de cloenda també molt definida com a tal)
El concepte del disc és l'amalgama de sentiments derivat de l'experiència humana: recorre l'introspecció, l'autocrítica, la decepció, la denúncia, la vitalitat, etc.
Pel meu gust sol li puc retreure que algunes cançons es queden una mica enrere davant algunes composicions titàniques com són Ja era hora o El cant del consol: quan un grup demostra el seu sostre, els més exigents som poc transigents a l'hora d'acceptar que se'ns dóna menys del se'ns ha demostrat. També recomano Quan no saps lo que tens i València eres una puta, un tema protesta contra el model urbà de la València contemporània
Sempre són d'agraïr aquesta classe de propostes tan ambicioses i, a la vegada, cal reconèixer que són minoritàries: no tots els grups tenen l'alçada de mires suficient com per elaborar un disc com L'experiència gratificant
|
|
Charades
-
Aguaceros
2010
|
|
Margarita
-
Explota el cuerpo
2010
Quan estava ben engrescat escoltant grups de l'escena barcelonina d'aquells anys, va caure a les meves mans el vinil Explota el cuerpo (2010) dels madrilenys Margarita i editat pels barcelonins B-Core. I he de reconèixer que la seva fòrmula de hardcore tropical em va més que satisfer, de fet van sonar bastant a la meva vida els temes Crudo y crema, Pieza, Fuego, camina i aquesta Explota el cuerpo, la qual dóna nom al disc
Vist amb retrospectiva, són molt meritòries aquests tipus de propostes que s'escapen de l'ortodòxia dels propis gèneres per il·luminar noves possibilitats. També cal resenyar que la fusió del disseny de la portada, el vinil de color rosa i les pròpies cançons van parir un producte molt sui generis i satisfactori
Molt bé per Margarita, cal animar a altres grups a saber fugir de les etiquetes i brillar amb originalitat pròpia
Vist amb retrospectiva, són molt meritòries aquests tipus de propostes que s'escapen de l'ortodòxia dels propis gèneres per il·luminar noves possibilitats. També cal resenyar que la fusió del disseny de la portada, el vinil de color rosa i les pròpies cançons van parir un producte molt sui generis i satisfactori
Molt bé per Margarita, cal animar a altres grups a saber fugir de les etiquetes i brillar amb originalitat pròpia
|
|
Ornamento y delito
-
Madrid
2010
llega la noche, quita la corbata y listo, a Madrid,
pon los Ramones, ponte un tirito ahí mismo, ahí
miles, millones, sex shops y museos,
en la capital solo hay coches y puteros
|
|
Belle and Sebastian
-
The ghost of rockschool
2010
|
|
Sleigh bells
-
Rill rill
2010
|
|
Hello seahorse!
-
Oro y plata
2010
las calles empedradas y el olor a metal
He de reconèixer que quan la banda mexicana Hello seahorse! va publicar Lejos, no tan lejos (2010), aquest em va tenir atrapat un temps. És un disc sobri, molt ben plantejat a nivell instrumental i vocal i que tot ell gira entorn la idea del desencant en una relació. Així doncs el podem etiquetar, sense risc a equivocar-nos, de disc conceptual
Vaig descobrir-lo gràcies a una de les típiques llistes de "els millors discs internacionals de l'any" (en aquest cas, del 2010). I dic això perquè el disc va passar completament desapercebut per la premsa especialitzada d'aquí, entenc que en general més focalitzada en les propostes de música alternativa dels països angloparlants que de la resta
És imprescindible resenyar l'increible veu de la Denise al llarg del disc, una rarísima avis -en el bon sentit- dins el panorama. Les composicions de la majora de cançons també és encertadíssima: el grup maneja a la perfecció tan les cançons pausades com les cançons més enèrgiques, a més de saber modular l'intensitat interna de les pròpies cançons
Recomano la seva escolta, és un gran disc d'on se'n poden treure molt bones lliçons en termes compositius
Pel meu gust haguest estat genial que el disc s'hagués quedat amb un 10" amb els temes: Ginebra dulce, Casa vacía, 7 días, Un año quebrado, Oro y plata, Me has olvidado y Lejos, no tan lejos
El Mèxic més ombrívol ja té el seu disc bandera
|
|
Remate
-
Gigante
2011
|
|
El hijo con Ornamento y delito
-
Las fiestas de mañana
2011
|
|
Niño de Elche
-
Han sido 30 años
2015
festejando la tasa de crecimiento
Treinta años
clamando que el desierto crece
Treinta años
sin plantar árboles en sus márgenes
Han sido treinta años
lamentando la muerte de los hermanos
recubiertos de pelo y escamas
devastando su reino
Treinta años
envenenando su cuerpo
Treinta años
asesinándolos
Hablan, hablan, hablan, hablan...
|
|
Sangre de muérdago
-
Xordas
2015
cegos fican os meus ollos
eu que subin o alto dos cumios
e alí observei, alí observei
No podia deixar al marge O camiño das mans valeiras (2015), per mi el sostre discogràfic de Sangre de muérdago. Influenciats per bandes com Fuxan os ventos, tenen la virtut d'haver conseguit una sonoritat única i, en aquest disc, la seva fòrmula llueix com mai
La única pega que li puc trobar al disc és que les darreres cançons es fan una mica feixugues: no es que desmereixin, però el disc té una primera part interesantísima amb cançons com De terra e madeira, O camiño das mans valeiras o aquesta Xordas
Com a curiositat, el disc té una edició limitada en vinil molt treballada, lligada amb corda i amb peces de fusta, llibrets, etc. al seu interior
Recomano la seva escolta, a jo personalment és un disc que em porta bons records, precisament perquè em remet a un univers sonor únic i a una atmosfera molt acollidora
|
|