9 cançons que sumen 17 minuts de música, aquesta és la duració del primer i únic àlbum d'Aventuras de Kirlian, un grup de Sant Sebastià que confeccionava cançons pop molt senzilles però efectives

Les lletres són expressament obertes, de fet en una entrevista de l'època l'Ibon comentava que pràcticament eren una excusa per no deixar un disc merament instrumental. Curiós, avui en dia crec que aquestes lletres on apareixen de forma més o menys desconnexa estovalles a quadres blancs, bicicletes cap a l'estació, un nen dibuixant un llenyador a una paret o un peix lluna que viu a una font aporten un encant especial i misteriós en un disc un punt eteri, també, per la poca duració de la majoria de les seves cançons

Aventuras de Kirlian és, en el fons, el que sempre demano: si un grup té un grapat de cançons coherents entre elles i susceptibles de formar àlbum, millor editar-les en format mini LP oferint una obra tota ella ben inspirada com és el cas en comptes de voler forçar un LP amb cançons de farciment

All the way down the east coast
Estem davant d'una de les obres musicals més ben plantejades i executades del segle XX, un disc atemporal que planteja un viatge per part de la costa est dels Estats Units, a base de música ambiental i superposant crits de pastors i esquetlles d'ovelles, bels d'aquestes amb l'efecte delay, sons de tribus, el constant traqueteig d'un tren que marca el progrés, emisores de ràdio, sons de la fauna, etc.

El resultat és impecable, té la paciència que exigeix un disc que vol dur a la pràctica el concepte teòric d'un viatge sonor que vol comunicar un paissatge i entorn però també la virtud de saber crear punts d'inflexió que generen la tensió necessària per mantenir l'atenció de l'espectador, com quan es sampleja Elvis Presley cantant sobre la neu que cau a un gueto de Chicago

Si l'Autobahn (1974) de Kraftwerk representava un viatge conceptual pel modern sistema d'autopistes alemanes, Chill out dels britànics KLF ho fa amb tren i als Estats Units, amb el vagatge, tecnologia i context cultural de 16 anys de diferència

Una obra mestra de la música, un 10 sobre 10

London weekend és una peça fundacional de l'indie pop modern, un recopilatori dels singles que Another sunny day havia publicat des del 1988 fins el propi 1992

Estilisticament forma part d'una variant del pop de tall intimista i personal que es va desenvolupar sobretot al Regne Unit a partir dels anys 60 i revitalitzada a mitjans dels anys 80 per vàries bandes vinculades a segells com Sarah Records

I és que bandes com Another sunny day i segells com l'esmentat Sarah Records van ser fonamentals per al desenvolupament de l'indie pop arreu del món: no solament a nivell musical sinó també a l'hora d'establir les bases de la cultura del fanzine pop, la cultura de la discogràfica independent, la cultura de les edicions pop de tirada reduïda, cuidades i allunyades de la gran indústria, etc.

14 cançons que brillen amb llum pròpia i que representen a la perfecció una forma genuïna, domèstica, podríem dir fins i tot altruista, d'entendre la música pop independent

El Regne Unit va ser una superpotència en termes de producció d'indie pop/rock alternatiu i el Drop out és, al meu entendre, la seva joia de la corona

Un disc perfecte, vibrant d'inici a final. Sense artificis ni excentricitats, indie pop sense sobresalts i ple d'emoció a cada cantonada

Si sent un disc publicat el 1993 ja sorprèn per ser pioner en el gènere, et sorprendrà saber que realment es va gravar el 1990: estem parlant d'un àlbum fora de sèrie en tots els sentits

Vaig descobrir el Drop out revisant gran part de la premsa de l'època i pentinant els cartells de les primeres edicions del festival Glanstonbury, era l'única forma de córrer la densa cortina mediàtica teixida de Blur, Oasis, Suede, Radiohead i Pulp i així poder accedir a propostes que havien quedat relegades a l'ombra del fenòmen

Obra capital de l'història de la música a cop de senzillesa y honestedat

El Siamese dream va ser un disc especial per a mi i per a molts adolescents que van forjar els seus gustos musicals, en part, al caliu de la primera onada de l'anomenat rock alternatiu nord-americà

I dic especial, perquè això va ser Siamese dream: un disc que significava un pas de gegant envers un grunge que li costava sortir de les seves fronteres estilístiques: estem parlant que els seus competidors directes generacionals eren àlbums com el Dirt (1992) d'Alice in chains, el Vs. (1993) de Pearl jam o el Superunknown (1994) de Soundgarden

I es que més enllà de la sofisticació de les cançons més rockeres del disc (en part gràcies a les guitarres de Corgan i la bateria de Chamberlin) el seu gran mèrit va ser, com tota gran obra, trascendir el gènere i aportar matisos. Aquests els trobem a cançons com Disarm (amb secció de violins i violoncels), Soma (més de 6 minuts dividits entre una part acústica i l'altra elèctrica), Spaceboy (de tall electroacústic i amb capes de mellotron) o Luna (una cançó de bressol)

Era just esperar dels Estats Units, el país que va veure electrificar la guitarra, l'aportació d'un LP amb carisma i sense fissures a l'escena del rock alternatiu dels anys 90, i ho va fer a lo gran amb Siamese dream

Les veo bailar callados
sobre un amor tan fuerte
ella dirá aquello que él no se atreve
El primer i únic LP de Family és un disc conmovedor, una obra conceptual que podríem resumir en: un cant a l'amor sincer, tendre i elegant, cuidant cada detall, des de la portada dissenyada pel propi Aramburu (veu i guitarra al disc) fins cada lletra i melodia

Amor a vegades amb un cert infantilisme intencionat però, la major part, directe i descriptiu. El disc està ple d'instantànies que no deixen de sorprendre avui en dia: des d'una mirada a l'horitzó durant octubre, unes persones sentades a una teulada perseguint amb la mirada un automòbil, el noi que li agrada veure la cara graciosa d'ella quan veu llimó, la noia que descansa amb els peus a l'agua i té el cor blau de nedadora...

El temps ha volgut que el disc s'hagi quedat com un secret a veus perdut entre els passadissos més subterranis de l'indie, però jo reivindico que és un disc accessible per a tothom. Family és música popular en el millor dels sentits: veritats sense frivolitats, amb embolcall poètic i simbòlic però comprensible i honest

Un soplo en en corazón és una obra impressionant de pop intimista, un disc bandera del gènere a nivell internacional

Podrías venir conmigo,
vámonos tenemos que salir
porque ese cielo lanza
brazos invisibles hacia ti
En un moment on totes les bandes que estaven despuntant dins l'escena indie/rock alternatiu internacional semblava que sol podien venir del món angloparlant (Sonic youth, Ride, Dinosaur Jr., Mercury Rev, Pixies, Jesus & Mary chain...), Los planetas van saber donar un cop d'efecte llençant al mercat un disc completament rodó, en el que no desaprofiten ni un segon per oferir de forma desacomplexada la seva pròpia visió dels fets

10 cançons encadenades a cavall entre el noise nord-americà i el pop contundent. A més, ràpidament es va popularitzar molt la versió (és la que vam tenir a casa) que incloïa el CD single de Nuevas sensaciones, es a dir, suma-li Nuevas sensaciones i La casa

Super 8 va tenir-ho tot per merèixer ascendir fins lo més alt de l'Olimp indie: cançons enèrgiques com De viaje o Jesús, cançons intricades amb guitarres lliscants com Si está bien o Estos últimos días, cançons de pop vitaminat com Qué puedo hacer? o Brigitte i tancant amb La caja del diablo amb més de 9 minuts de distorsions

Entrarán rayos de sol por la mañana
aterrizaran sobre su espalda
y las nubes en el suelo
y el color de este cuarto
y las cosas que le tengo que decir
Los planetas s'havien acomiadat 2 anys abans amb La caja del diablo, més de 9 minuts de distorsions, i aquesta vegada donen la benvinguda al seu nou LP amb un tema amb filosofia semblant: 9:20 de guitarres afilades

POP és un disc amb característiques semblants a l'anterior Super 8: un mix de pop vitaminat (Jose y yo, Himno generacional #83, Ondas del espacio exterior, Punk...) i rock noise a lo americà (DB, Una nueva prensa musical...), amb algun tema com Ciudad azul que es desmarca una mica d'aquests 2 calaixos

El resultat torna a convèncer, tornem a estar davant un disc rodó que consolida la banda de Granada dins l'elit de l'indie internacional -potser no amb popularitat però si amb resultats-, aportant clàssics indiscutibles al gènere

Acomiado aquesta ressenya subratllant 8, una de les joies del disc tant pel que fa a la lletra com instrumentalment, exemple d'una banda que va saber trobar un espai propi i personalíssim dins el seu gènere

No podia deixar passar l’ocasió, a l’hora de ressenyar els que considero els millors discos indie de la història, de citar els singles i EPs que Los Planetas van editar, a través de Subterfuge, durant l’era Super 8 i POP

Parlem bàsicament de:

• Nuevas sensaciones (1995) amb Nuevas sensaciones, La casa i Desorden
• Himno generacional #83 (1996) amb Himno generacional #83, Prefiero bollitos i Manchas solares
• David & Claudia (1996) amb David & Claudia i La verdadera historia
• Punk (1996) amb Punk, Cielo del norte, Vuelve la canción protesta i Nueva visita a la casa

Tots ells amb edició tan vinil 7" com CD, amb les cuidadíssimes portades de Javier Aramburu i, encara més important, cuidadísimes cares B

Això precisament volia destacar, aquesta forma de cuidar la pròpia discografia de forma tan capil·lar on inclús poses gràcia i dedicació a les recòndites cares B dels singles i EPs

En aquest cas he escollit el de Punk perquè és precisament un EP molt rodó, amb un icònic disseny d'Aramburu i 4 cançons que mereixen la pena. En aquest cas la cara A amb el punch de Punk i les 3 cares B de tall intimista, incloent inclús una versió de Northern sky de Nick Drake

Amb Una semana en el motor de un autobús Los planetas tanquen una trilogia clàssica pràcticament impecable

Gravat a Nova York, és el seu disc més conceptual en tan que l'apertura queda molt marcada amb Segundo premio y la cloenda també amb la cadena Toxicosmos, Línea 1 i La copa de Europa, especialment amb aquesta darrera La copa de Europa. En tot cas, pel mig tenim la fórmula clàssica de Los planetas, amb temes més inclinats cap al rock i altres de tall més pop

Tornem a estar davant un disc molt rodó, on tots els temes paguen la pena. Cumpleaños total és una espècie d'illa explosiva i cridanera, la resta del disc ens presenta una banda sòbria que desenvolupa cada tema segons les necessitats: alguns més senzills però efectius com Ciencia ficción i altres amb orquestració i desenvolupament més complex com La copa de Europa

Les lletres són efectives i la seva temàtica a la línia del que ens tenia acostumada la banda: telèfons que no sonen esperant la seva trucada, experiències amb les drogues i inclús, entenc, la denúncia del segrest de Miguel Ángel Blanco a Ciencia ficción

Una semana en el motor de un autobús és per mi el darrer gran disc de Los planetas en tan que totes les cançons es fan agradables d'escoltar, tenen la seva ideosincràcia i configuren una obra sòlida de principi a final

No tinc cap mena de dubte: cap grup d'indie/rock alternatiu ha aconseguit una trilogia tan treballada com els 3 llarga durada d'arrencada de Los planetas

Y la familia de mi familia
invitará al hijo suplente a cenar
y mi ángel guardia quemará todas las pruebas
que demuestren que un día estuve allí
El niño gusano mereixia la seva obra magna, i se la va guanyar a pols. A aquelles alçades de la pel·lícula ja havien desfilat El hombre bombilla, el Ciempiés, el Conde-duque, la Mme. Dos Rombos, el Vicente del Bosque, el Román o el Sr. Alambre. Però el grup s'havia guardat el darrer truc a la màniga

Estem davant una obra molt treballada de principi a final, en certa mesura conceptual, per exemple amb el fet que el disc obra i tanca amb la mateixa cançó o extenent una atmòsfera de tristesa extranyament entrellaçada amb certa alegria pop al llarg del disc

Les cançons les podríem endreçar entre les que ens parlen de personatges inventats fruit de l'imaginació de Sergio Álgora (Ángel guardia, El jefe de las tortugas o Tolkas), petites narracions entranyables (Mira el péndulo o Duerme) i, finalment, les més directes i viscerals (Papel de regalo o Un rayo cae)

Tot plegat, un compendi genial d'un grup que va deixar el seu segell i gràcia a cada una de les seves cançons -incloses cares B-

El escarabajo más grande de Europa és un tità del pop/rock alternatiu del gènere —diria jo— fantàstic, a anys llum dels discs que estaven oferint bandes molt més populars del món angloparlant. A nivell de l'Estat, tot i que la banda sempre ha rebut elogis rotunds per part de la premsa especialitzada, sempre he trobat a faltar que s'elevi aquest disc a categoria d'obra mestra dins el seu camp, perquè que és el que és

El resto de mi vida va ser un premi a la meva insistència en escarbar catàlegs de discogràfiques independents i intentar estar més o menys pendent del que s'anava publicant en aquells anys tingués o no resó perquè, cal dir-ho, aquest disc va tenir un resó pràcticament nul, i això que ja estàvem a l'era d'Internet

Aquí Juniper moon ens llença una traca de 14 cançons punk pop, totes excel·lents i perfectament produïdes en que un es queda més que sorprés. La pregunta és: ¿com pot ser que un disc d'aquest nivell hagi quedat relegat gairebé al no res? Llegint inclús fanzines especialitzats de l'època com El planeta amarillo, el disc és gairebé tractat de subaltern

En part crec que a nivell de l'Estat no hi va haver un recanvi generacional de públic aficionat a l'indie clàssic que seguia bandes com Los planetas, El niño gusano, Sr. Chinarro o Chucho: vull dir, les noves generacions es van aficionar a bandes com Vetusta morla, Sidonie o Love of lesbian. I El resto de mi vida és un disc amb l'actitud de les bandes clàssiques, per exemple, amb un fort component instrumental

Per altra banda, és cert que la seva promoció segurament va ser menor de la merescuda

Fos com fos, El resto de mi vida és un disc brillant, un cim a nivell internacional dins el seu gènere. No tinc cap mena de dubte a l'hora de posar-lo al lloc que és mereix

És notable que 25 anys després d'Aventuras de Kirlian (1989), Single tingués un segon pic creatiu, publicant un dels millors discs dins el seu gènere. De fet Rockdelux el va guardonar com a millor disc nacional de 2014

I tot això, a la vegada, passant com una ombra per sota l'escena indie mainstream. És com si fossin una rara avis, però realment la proposta de Single és accessible. Les lletres són elaborades però es desxifren per sí soles i, la part instrumental, és agradable per tot tipus de públics

En resum, un disc de 9 cançons d'estil propi i molta personalitat, que paga la pena d'inici a final. Sigui dit: s'agraeix la col·laboració d'Hidrogenesse

Rea de Single indica, també a nivell internacional, una de les vies vàlides per a l'indie de nova generació

Amari itxoiten, (esperant la mare,)
aitak besoetan har nazan, itxoiten (esperant que el pare m’agafi en braços,)
lehen eskola egunari, itxoiten (esperant el primer dia d’escola,)
ditiak noiz hasiko, itxoiten (esperant que els pits creixin,)
examinari, itxoiten (esperant l’examen,)
lana noiz lortuko, itxoiten (esperant la feina,)
norbaiti, itxoiten (esperant algú,)
orgasmora heltzeko, itxoiten (esperant l’orgasme,)
berak nire denborar bete dezan, itxoiten (esperant que ell ompli el meu temps,)
haurra noiz jaioko, itxoiten (esperant la criatura,)
umea noiz kozkortuko, itxoiten (esperant que la criatura creixi,)
bera nire bila noiz etorriko, itxoiten (esperant que ell em torni a venir a buscar,)
seme-alaben bisitaldiari, itxoiten (esperant la visita dels fills,)
liberazioari, itxoiten (esperant l’alliberament,)
itxoiten (esperant)
És innegable l'ambició que Negu gorriak va posar al Borreroak baditu milaka aurpegi (El botxí té mil cares), un disc doble de 22 cançons que ha passat a la història com una autèntica llegenda dins el seu gènere

Estilísticament és un crossover d'ànima hardcore però que també abraça l'skà, reggae, el rap, la salsa, etc. Més enllà de la variació estilística, també s'agraeix la varietat interessant de contrastos presents: cançons potents (Sabel-hiztunaren ordu ikaragarria, Euskaldunok eta zientzia), cançons més pausades (Hemen izango bazina), cançons existencialistes (Bi doberman beltz, Itxoiten) i cançons de caràcter més extrovertit (Chaquito, Kolore bizia)

Les lletres en general són punyents i saben senyalar bé conflictes socials importants —i això és meritori— tot i que cal reconèixer que són de caràcter més aviat reactiu i a vegades es resolen aludint certes vaguetats com "tots els polítics són iguals", "totes les notícies són interessades", etc. Com he dit, no obstant, tenen encerts crec que inqüestionables: a Bost gehiago critiquen la persona que viu amb pressa i sol creu amb el seu rellotge, Dollar area ens parla de com la misèria, els aturats i la pobresa cauen en l'oblit per la cobdícia del diner, Hipokrisiari stop! parla de l'exili forçat per la dictadura franquista, Itxoiten és una impresionant cançó sobre l'alliberament de la dona, Kolore bizia és una crítica a la xenofòbia a col·lació de l'assasinat de Lucrecia Pérez, etc.

El disc negre de Negu gorriak és una obra titànica que sobrevola, gràcies a la seva ambició i bons resultats, la majoria de discs internacions amb els quals compartia estil i època. Tot i la seva duració, recomano escoltar-lo sencer per poder valorar de forma justa la seva magnitud

Finalment cal entendre que és una obra d'altíssim voltatge, en part per la complicada situació que es vivia a Euskadi aquells anys, per tant cal fer una mirada intel·ligent i saber quina part del seu llegat és vigent, perquè existeix

Batman, Superman, echa pa fuera. Echa pa fuera. Ya llegó Super Chango!
Una prèvia de l'època:

El 15 de septiembre de 1993 un grupo de músicos, cirqueros y tatuadores partieron desde Bogotá hasta Santa Marta en tren. Recorrer Colombia en un tren lleno de arte con un espectáculo itinerante al que cada vez se sumaran más artistas, fue la idea que se le ocurrió un año antes, en 1992, a la Asociación Francesa de Acción Artística. El nombre que le dieron a ese sueño fue “El Expreso del Hielo” y la banda protagonista de este viaje venía desde Francia. Una agrupación que hasta ese momento a través de su música le había dado un giro radical al encuentro cultural entre inmigrantes. Una banda liderada por un joven llamado José Manuel Arturo Tomás Chao Ortega a quien hasta la fecha conocemos como Manu Chao
La història darrera el Casa babylon i Mano negra és llarga i complexa. La simplificaré dient que Manu Chao, el líder de la banda, desenganyat de la indústria musical nord-americana, s'interessa pel continent sud-americà: allí troba la llibertat i estímuls necessaris que desembocarien a Casa babylon. Per altra banda, Mano negra, es formada inicialment pel propi Manu i un dels seus germans, però va itinerant constantment de components. Entra i surt gent de forma continuada i de fet, quan es publica el disc, Mano negra ja no existiria. Cal pensar que el fet de recórrer Colòmbia amb tren la va desgastar bastant, pel cansament i la precarietat econòmica de l'aventura

En quan al disc, estem davant una obra única: no solament ajuda a consolidar la sonoritat del que avui en dia en diem mestissatge, sinó que ho fa amb gràcia

Temàticament és una obra que fa referència a la lluita popular ("el pueblo unido, jamás será vencido"), en contra de la violència, pobresa i l'oligarquia dèspota (Sr. Matanza), la sostenibilitat ("si la tierra tiembla, nadie se va a salvar"), l'indigenisme ("porque no soy de etiqueta yo canto mi canto antiguo Ya Bambuley"), etc.

És un disc ric en matisos i la seva escolta sempre sorprèn gratament. Té moments molt entranyables com les cançons El alakrán i Mamá perfecta. També moments impressionants com Santa Maradona, on saben esculpir perfectament al solcs del disc l'intensitat amb la que es viu el fenòmen del fútbol en certes parts del continent sud-americà. Tampoc passo per alt l'ambient de desolació que transmet Sueño de solentiname, la qual té un videoclip que li fa bastanta justícia. Si hagués de posar-li un contrapunt, diria que a vegades el disc està conduït per un frenesí exagerat, potser una mica més de calma en algunes parts s'hagués agraït

Si el que t'he dit fins aquí t'ha suscitat interès i curiositat, t'aconsello veure una entrevista que la MTV va fer a Manu Chao en motiu de Casa babylon. Qui vulgui aprofundir encara més sobre la història que envolta aquella gesta, hauria d'acudir al llibre Un tren de hielo y fuego : Mano Negra en Colombia

Casa babylon és un disc molt meritori i de fortíssima personalitat. Va saber trobar referències culturals fora de l'ordre imperant que provenia del món angloparlant. És cert que en part és un amalgama de clixés, però tampoc ho amaga, és part de la seva gràcia, senyala llocs comuns de la denúncia i estil de vida populars del continent per construir un imaginari sonor amb molts encavalcaments però a l'hora fàcil de reconèixer i entendre